A Bolívia s’ha produït un cop d’Estat. El 10 de novembre, els caps de l’exèrcit van obligar a dimitir el president electe, Evo Morales, i van dictar un mandat per a la seva detenció poques hores després.

El líder del cop  és Luis Fernando Camacho, un destacat i adinerat representant dels capitalistes de Santa Cruz. Les bandes colpistes estan perseguint als membres del govern i del Moviment al Socialisme i les seves famílies.

L’exèrcit i la policia s’han col·locat al costat dels autors del cop d’Estat, tal com van fer el 1975 a Xile, quan van enderrocar a Salvador Allende, amb la cooperació de l’imperialisme nord-americà.

Segons el nostre parer, Evo Morales segueix sent el president legítim del seu país, malgrat la seva renúncia forçada i, certament hauria de tenir tot el dret a presentar-se en unes futures eleccions presidencials. Tanmateix, ara està clar que se li impedirà que exerceixi el càrrec pel qual va ser elegit i impediran que es presenti, en cas de convocar-se noves eleccions presidencials.

El cop d’Estat ha comptat amb la cooperació de l’Organització d’Estats Americans (OEA), que, sense aportar cap prova, ha qüestionat la validesa dels resultats de les eleccions del 20 d’octubre, que va guanyar Evo Morales per un marge ampli i ha volgut donar cobertura al cop.

Abans que Morales arribés al poder, una gran quantitat de les riqueses de Bolívia es canalitzaven cap a les multinacionals imperialistes per magnats locals ben remunerats. Sota el lideratge de Morales, el poble bolivià va poder revertir aquest robatori. Els recursos de la indústria del gas natural derivats d’inversors estrangers, s’han quedat majoritàriament a Bolívia.

Una proporció molt més gran de la riquesa del país ha beneficiat a la majoria de la població, i d’una manera especia als més vulnerables.

Amb Evo Morales, els bolivians han pogut accedir a una millor sanitat i a una millor educació i han allargat la seva esperança de vida. Les infraestructures han millorat, connectant a la majoria de residents i utilitzant tota mena de mitjans de transport, inclosos els telefèrics aeris.

La renda per càpita s’ha multiplicat per tres i la desigualtat social ha disminuït notablement. Al mateix temps, l’economia ha crescut, doblant la taxa mitjana llatinoamericana.

No és estrany doncs que el govern de Morales sigui molt popular entre la gent de Bolívia, especialment entre la població indígena, que abans no havia tingut mai les oportunitats que tenen ara per sortir de la marginació i la pobresa.

Tanmateix, com a economia capitalista, Bolívia no està exempta dels estralls de la crisi econòmica mundial. Quan la demanda de les principals exportacions de Bolívia, especialment el gas, baixa i es redueixen els preus al mercat mundial, els ingressos governamentals també es redueixen.

Per descomptat, el govern de Morales mai ha estat acceptat per els imperialistes. Al llarg del seu mandat, l’imperialisme nord-americà ha intentat incansablement provocar un canvi de règim, aprofitant-se de les debilitats del govern i de la seva incapacitat de garantir la plena independència de l’exèrcit i la policia.

Els colpistes han aconseguit prèviament impedir el funcionament normal del país amb manifestacions violentes, destruint les propietats governamentals i realitzant actes d’extrema violència contra els partidaris del govern, arribant fins i tot a cremar les seves cases.

En resposta a aquesta barbaritat, milions de bolivians han sortit al carrer per demostrar el seu suport al govern i al seu president legítim, però han xocat amb els escamots feixistes, acompanyats per la policia i l’exercit. Els policies i militars que abans es negaven a actuar contra els impulsors del cop, ara estan disposats a reprimir els humils i desarmats partidaris bolivians d’Evo Morales.

Ha estat lamentables la poca atenció que els mitjans de comunicació majoritaris han dedicat a informar sobre el cop d’Estat. A casa nostra, hem hagut de suportar la vergonya d’escolta com els mitjans públics, definien a Evo Morales com “el president autoproclamat”. No ha estat la Junta electora qui els ha portat ha utilitzar aquest llenguatge pervers. Ha estat llur subordinació a les agencies de premsa imperialistes .

No hi ha dubte que si l’imperialisme és capaç de tornar a imposar un govern servil als interessos capitalistes, robarà al poble bolivià tot el que havia avançat en els darrers 13 anys, incloent-hi els recursos naturals descoberts darrerament i que són fonamentals per als desenvolupament de les bateries per els futurs vehicles elèctrics.

S’ha vist confirmat, per enèsima vegada, que les garanties democràtiques que ofereix aquest sistema econòmic capitalista, tenen una teulada de palla i que la seva essència és el domini brutal, injust, al servei de la gran burgesia i de l’imperialisme. Qui disposa dels recursos és qui acaba controlant a l’exèrcit i és qui decideix la política. En aquestes condicions, que es reprodueixen en tots els països, una transició pacífica al socialisme és impensable.

Els comunistes i tots els antiimperialistes hem de denunciar aquest crim, organitzar la solidaritat i aprendre d’aquesta nova experiència de la lluita de classes a nivell internacional.