Balanç del 21D

INTRODUCCIÓ

  1. En el darrer decenni, molta gent ha estat decebuda per l’obstinada oposició de l’Estat espanyol a millorar el camí de l’autonomia de Catalunya, àdhuc quan les reivindicacions eren moderades. Com s’ha dit moltes vegades, el xoc de trens ja es va produir amb la sentència centralista contra l’Estatut d’autonomia.
  2. Aquesta accentuació del centralisme ha prosperat en un marc de reestructuració capitalista. En l’àmbit mundial, la tendència actual és reduir els espais d’autonomia financera i política de municipis, regions i, fins i tot, dels mateixos Estats. Tot plegat forma part de la nova configuració capitalista, en la qual es vol que l’aparell d’Estat en la seva totalitat (municipis i organismes descentralitzats inclosos) actuï com un agent actiu, disciplinat, privatitzador i repressiu al servei de les polítiques econòmiques fons-monetaristes i de la nova tongada de mercantilització que el capital promou per superar la crisi.
  3. Des de la retallada de l’Estatut s’ha viscut un temps d’agitació profunda a Catalunya. Les reivindicacions polítiques, el malestar social i l’anhel de fer realitat la llibertat nacional han mobilitzat la població. L’independentisme s’ha estès. En fer-ho, ha assolit la pluralitat pròpia de tot moviment d’alliberament nacional i s’ha tornat transversal.
  4. Tot i que les mobilitzacions d’aquests anys han estat impressionants, com era de preveure, el govern central ha girat l’esquena les peticions de negociació. En els darrers mesos ha prohibit qualsevol debat parlamentari vinculat amb la proposta republicana, ha reprimit brutalment el referèndum de l’1 d’octubre, ha acusat de sediciosos als impulsors de la mobilització i els que han reivindicat la sobirania del Parlament de Catalunya i, finalment, ha anorreat les institucions d’autogovern amb la imposició del 155, que fou emprat pel Rajoy per convocar les eleccions il·legítimes.

L’INDEPENDENTISME UNITARI I L’OPOSICIÓ PATRIÒTICA AL 155

  1. Les organitzacions unitàries de masses han tingut una intervenció principal en aquest procés de mobilització i conscienciació nacional. Durant anys, ANC i Òmnium, tot i reconèixer la pluralitat, han posat l’accent sobre la unitat i han adoptat una actitud decididament contrària a la diversificació confrontada de l’independentisme en diverses branques: la dreta, l’esquerra i l’esquerra radical. Això va propiciar un agrupament independentista que va forçar determinats sectors de la dreta catalanista a posicionar-se de forma nítida i va reforçar la influència de l’independentisme d’esquerres. La legislatura 2015-2017 va ser un bon exponent d’aquesta política.
  2. A les múltiples tendències que han caracteritzat i han donat vida a l’independentisme, cal sumar les d’aquells que, sense reivindicar-se’n, tenen un fort sentiment patriòtic i estan disposats a plantar cara a les agressions que pateix el nostre poble, en especial sobre la seva llengua, cultura… i institucions d’autogovern. Tot plegat s’ha expressat en els darrers mesos al voltant de l’anomenat moviment democràtic contrari al 155.

EL MUR QUE IMPEDEIX AMPLIAR, DE MOMENT, EL FRONT REPUBLICÀ

  1. L’accent nacionalista sobre la independència i la incapacitat per aclarir que assolir-la no comporta obligatòriament una ruptura definitiva amb la resta dels pobles que avui estan sota el domini de l’Estat espanyol, ha alçat un mur artificial entre l’independentisme existent i els altres sectors patriòtics o susceptibles de ser-ho, que no veuen amb bons ulls que aquesta reivindicació prengui la centralitat política.
  2. El mur s’ha enfortit amb els missatges i teoritzacions d’aquells que, des de suposades posicions d’esquerres, presenten la independència com una alternativa excloent, tot desaprenent que la reivindicació nacional catalana sempre ha incentivat els processos de revolució democràtica a Espanya i que una Espanya veritablement federal o confederal ha de partir necessàriament de la unió voluntària de pobles sobirans. La conquesta de l’autodeterminació, per tant, és un requisit previ a una unió de repúbliques lliures, si així ho volen els pobles.
  3. Durant aquests anys, l’independentisme també ha estat combatut en tots els seus aspectes, pels elements de l’espanyolisme polític, tant de dretes com d’esquerres, molts dels quals el presenten com un moviment reaccionari, carrincló, localista i endarrerit. Aquest ha estat un altre element que ha influït notòriament sobre els partits de l’esquerra catalana que mantenen llaços de cooperació permanent (i sovint de dependència) amb els partits majoritaris de l’esquerra espanyola. Això ha donat força encara més al mur, que distància a uns i altres.

LA RECENT OFENSIVA ESPANYOLISTA

  1. No podem obviar que el 155 era una maniobra brutal de l’Estat per tal de derrotar l’independentisme. Per una banda, necessitava impulsar un procés repressiu. Per justificar-lo buscava una confrontació violenta que donés legitimitat a les acusacions de rebel·lió i tumult per imputar a partits, organitzacions i dirigents, empresonar arbitràriament i il·legalitzar a determinades formacions polítiques. Per l’altra banda, la convocatòria electoral tenia certes similituds amb altres operacions que, a través d’unes eleccions o un referèndum, s’ha desarticulat un moviment de masses emergent. Només cal recordar com Charles de Gaulle va esmorteir la revolta francesa del 1968 o com Felipe González va superar el moviment contrari a la permanència a l’OTAN.
  2. Aquesta precipitada i il·legítima convocatòria d’eleccions autonòmiques ens va col·locar, doncs, davant d’un doble dilema: com frenar l’agressió espanyolista, desbaratar la seva maniobra i aconseguir el triomf de les forces democràtiques partidàries d’una república catalana?… i com afavorir l’avanç i l’agrupament de les classes populars i la seva intervenció política davant del greu moment històric que travessem?
  3. El 21 de desembre es decidia el progrés i la continuïtat de la lluita per la república o el triomf electoral de la reacció. Què hagués suposat el triomf de la reacció? Ells mateixos ho van dir: la retallada substancial dels drets nacionals i, fins i tot, de l’esquifit estatut d’autonomia. El desmantellament de moltes de les polítiques de construcció nacional de les últimes dècades. La supeditació plena de l’economia catalana als interessos de la gran burgesia espanyola o espanyolitzada i de les polítiques fons-monetaristes. La limitació dels drets de manifestació i associació. L’increment de la repressió policial. Però en aquestes eleccions també es tractava d’aconseguir un agrupament de forces i prosseguir un avanç en la lluita d’alliberament nacional i una millora real en la situació de les classes treballadores. Ho hem aconseguit?

ELS RESULTATS ELECTORALS

  1. El primer que cal ressaltar dels resultats electorals és que el PP ha fet el ridícul mentre que l’independentisme ha mantingut la majoria parlamentària, tot i que la repressió continua i encara hi ha presos polítics. Alliberar-los ara és la reivindicació immediata.
  2. La participació electoral ha estat colpidora. En Rajoy va convocar les eleccions en jornada laboral, esperant que l’increment participatiu permetria derrotar un independentisme que acabava de sofrir un dur revés. Preveia que, enmig de la repressió i la criminalització, l’independentisme no seria capaç de respondre de manera unitària cridant a votar. El tret li ha sortit per la culata: l’increment de votants també ha permès una pujada dels suports de l’independentisme!
  3. Ciutadans creix. Aquest és el canvi més brusc del baròmetre electoral. Al voltant seu s’agrupen molts antics votants del PP, socialistes i comuns. Una part nombrosa de la massa obrera aprova la nota antiindependentista i els vota, seduïda per les propagandes dels grans mitjans de comunicació i atordida per les campanyes d’aquells que durant anys han assimilat l’independentisme amb les retallades, el conservadorisme, la manca de solidaritat i la corrupció. També han recollit el vot útil de l’extrema dreta (que deu n’hi do si es té en compte que només Plataforma per Catalunya va treure més de 70.000 vots en unes eleccions). La Falange va cridar a votar-los.
  4. Bé que el triomf del president a l’exili no ha estat complet, la seva revifalla ha sorprès molts. Puigdemont s’assegura formalment la restitució com a President de la Generalitat. La seva candidatura ha tingut un bon resultat, tot i ser víctima de les violències i maniobres persecutòries escomeses a l’ombra del 155. Aquest resultat dóna oxigen als sectors de l’antiga convergència reagrupats al PDeCAT, tot i que la composició de la candidatura responia a un espai més ampli, que d’una manera o altra també s’haurà d’organitzar.
  5. ERC té un resultat digne, encara que no assoleix l’èxit que alguns esperaven i queda com a tercera força política. La seva representació és clau per restablir al Govern de la Generalitat. L’alenada de multitud del moviment independentista l’han col·locada com un partit de masses, ben organitzat, arrelat en la majoria de municipis i amb suports electorals consolidats.
  6. El PSC-PSOE, malgrat les cabrioles aliances electorals s’estanca. Part del seu electorat tradicional alimenta la bombolla de ciutadans. El seu suport al 155 i la dependència del PSOE, el mutilen com a partit patriota, tot i que encara és possible comptar amb ell en la defensa d’alguns elements de la construcció nacional de Catalunya; com per exemple, la immersió lingüística, sempre que la seva inclinació espanyolista no es realci més encara.
  7. El comuns són uns dels grans batuts en les eleccions. Es queden per sota del ja apocat resultat de Catalunya Sí que és Pot a l’anterior contesa. Llur campanya no tenia ni solta ni volta. Personalitzar la dreta amb Puigdemont ha permès a Inés Arrimades, que havia estat la cap de l’oposició, emergir com a oponent de la dreta, quan en realitat era la representant dels sectors més espanyolistes i dretans de la gran burgesia catalana i qui comptava amb més suports entre l’oligarquia espanyola.
  8. La CUP no treu bon resultat, tot i que consolida presència parlamentària. La seva defensa de la república i d’una política d’àmplia unitat davant la reacció espanyolista, han estat correctes. Un altre dels seus encerts fou posar l’accent en la millora de la situació de les classes treballadores; però, malauradament, dos debats i algunes consignes obreristes no resolen la manca d’incidència entre els treballadors industrials. Aquest és un dels grans dèficits estructurals sobre els quals cal meditar. Per altra banda, sent conscients dels frens imposats per la precipitada convocatòria electoral, tot indica que s’hagués pogut fer alguna cosa més per tal d’eixamplar la base de la candidatura amb sectors provinents de Procés Constituent i Podem Catalunya, entre d’altres.
  9. El PP esdevé la darrera força parlamentària. És el gran perdedor. La seva derrota té un gran significat polític, ja que és el partit que governa l’Estat i qui ha aplicat el 155. Havia presumit d’escapçar la Generalitat de Catalunya i, paradoxalment, ha estat ell el principal escapçat.

ACABAR AMB EL 155. ENFORTIR EL FRONT REPUBLICÀ. PER UNA REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA I POPULAR

  1. Entrem en una legislatura que previsiblement durarà quatre anys i en la que hi ha, per segon cop, una majoria independentista. Com ja vam analitzar en la valoració dels esdeveniments que van envoltar la proclamació de la República catalana, això no significa que la independència sigui imminent. Inicialment, s’haurà de treballar amb un pressupost autonòmic i rescatar la sobirania sobre les competències estatutàries. Caldrà exigir que la conjuntura serveixi per posar al centre les polítiques progressistes i socials. Fer-ho no ha de significar cap tipus de renúncia. Ans al contrari: cal insistir una vegada i una altra que la consecució de l’alliberament nacional passa per l’organització d’una revolució democràtica i popular.
  2. Les organitzacions de masses, com l’ANC, Òmnium i els Comitès de Defensa de la República (CDR), hauran de tenir un paper de primer ordre en l’organització del subjecte polític d’aquesta revolució. Per això les hem d’enfortir i defensar.
  3. Els resultats electorals, com ja van fer les dues convocatòries de vaga general prèvies, han fet palès que la lluita d’alliberament nacional encara no ha quallat suficientment en els grans nuclis industrials i en determinades barriades de les principals ciutats. També han deixat al descobert la pèrdua d’influència de l’esquerra tradicional als seus feus històrics. Aquesta pèrdua és fruit de la renúncia al treball de base i al seu desconcert polític. Entre uns que no volen (l’esquerra tradicional) que la classe treballadora esdevingui subjectes actius de l’alliberament nacional, i d’altres (la CUP) que no poden o no saben com fer-ho, Ciutadans té ara un camí lliure mentre que la lluita per la República queda sense uns suports populars dels quals no pot prescindir. Superar aquesta debilitat serà un dels grans reptes dels anys vinents.
  4. L’ofensiva centralitzadora és una aposta de l’Estat espanyol, al servei del Fons Monetari Internacional i de la Unió Europea, encaminada a debilitar les comunitats autònomes i els municipis. El poble català ha de ser la punta de llança contra els intents centralitzadors. Expandir la flama de l’alliberament nacional als pobles sotmesos per l’Estat espanyol és una tasca que cal fer prioritària per tal de construir un ampli front republicà per acabar decididament amb el règim monàrquic.
  5. Com dèiem al començament, l’ofensiva centralitzadora també va de la mà de polítiques capitalistes encaminades a generalitzar l’austeritat, restringir els drets socials i a mercantilitzar-ho tot. El moviment nacional-popular ha d’esdevenir l’avantguarda de la lluita social. Ha de forjar la unitat internacionalista amb les classes populars de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Sota la dominació política compartim un enemic comú: l’Estat centralista i monàrquic, dirigit i al servei dels monopolis i dels grups oligàrquics.

Resultat d'imatges de Crida Comunista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s