Sense el turisme… de què viurem?

/Article d’Albert Botran, extret de El Temps

Un dia vaig anar a berenar a casa d’un bon col·lega i em va mostrar les precioses vistes que tenia des del balcó. Mirant amunt es veia mig Barcelona. Mirant avall, l’interior d’illa, que es repartien meitat per meitat els patis d’un geriàtric i d’un hotel. “És una metàfora del futur d’Europa”, va dir-me, i vam riure.

Potser no tant d’Europa, sinó d’algunes zones d’Europa. Hi hauria un centre europeu (l’anomenada Banana Blava, que va d’Anglaterra al nord d’Itàliatravessant les zones més riques d’Alemanya i el Benelux) que ha mantingut la seva potència industrial, i al qual les polítiques de la Unió Europea han beneficiat. Però el paper que la UE ha reservat a les perifèries europees és, en primer lloc, el de comprador d’aquestes manufactures; i en segon lloc, el d’una transformació cap al sector serveis i en especial cap al turisme, en detriment dels sectors que qualsevol pensament econòmic consideraria estratègics: agricultura, indústria, energia i finances.

Aquest segon cas és més semblant al que ha ocorregut a l’anomenada Banana Daurada, una altra regió econòmica en la qual ens trobem immersos els Països Catalans. Població envellida, recepció de turistes i reculada de la indústria i els altres sectors estratègics. Però no tan sols els Països Catalans. A Galícia, per posar un exemple, el balanç de pertànyer a la Unió Europea ens fa adonar de la pèrdua considerable de pes en un sector com la pesca, que generava molts llocs de treball. En aquell 1986 Galícia era capdavantera a tot Europa, i ara ho és Dinamarca.

S’ha parlat prou, en els darreres mesos, dels efectes negatius del pes excessiu del turisme en una societat com la nostra. Les accions d’Arran d’aquest estiu són un episodi més de les mobilitzacions i els debats que situen el model turístic com a font d’empobriment, contràriament al que es pensa. En el documental La ciutat dels turistes destacaven les opinions de Miquel Puig, desmuntant la fal·làcia segons la qual el turisme genera riquesa. Depèn. En el cas dels Països Catalans, poca. La raó principal: els sous de misèria que es paguen a les persones que treballen en el sector.

Amb una pujada dels salaris podríem arreglar una de les externalitats negatives del turisme, la precarietat, però continuarien existint la resta: l’encariment de l’habitatge, la despersonalització dels barris o la pressió ecològica (fenòmens que no són atribuïbles només al turisme, s’entén). Per donar resposta a aquests fets cal pensar en un decreixement turístic. Però qui plantegi això serà automàticament qüestionat amb la pregunta que dóna títol a l’article. En una societat com la nostra, espantada per la crisi, per l’atur que ha deixat i pel record de tot allò que ha anat perdent en les últimes dècades (indústries deslocalitzades, drets laborals laminats…) plantejar la necessitat de decréixer en un determinat sector econòmic ha d’anar acompanyat d’una alternativa. Quina podria ser?

La creació de llocs de treball és una decisió política i no tan sols una funció de l’empresa privada

Sens dubte, hi ha un futur en el qual la indústria recuperi pes. Hi ha també un futur que podríem anomenar logístic, un horitzó que promouen els sectors liberals de l’independentisme, amb obres com les de Germà Bel o Ramon Tremosa, i que no entro a comentar per manca d’espai. Però hi ha també una consideració a fer des de l’esquerra: la creació de llocs de treball és una decisió política i no tan sols una funció de l’empresa privada. No hem de mirar tant què podem oferir als mercats exteriors sinó pensar en les necessitats del mercat interior i posar la gent a treballar per donar-hi resposta.

Fa uns mesos vaig llegir un article molt suggeridor del professor americà Scott Ferguson. L’article porta per títol “F@ck Work?”, i també el trobareu traduït al castellà a la revista digital Ctxt, que ha anat seguint el debat entre aquest autor i un altre, James Livingston, al voltant del futur del treball.

En aquest article, Ferguson reafirma la idea de la creació de treball com a decisió política, i en posa alguns exemples: més mestres (reducció de ràtios en l’educació); més metges en la sanitat pública; més ajuda a la població envellida; més treballadors de la cultura (biblioteques, centres d’art, documentar la memòria de la nostra gent gran…). També ajudaria a crear llocs de treball la reducció de la jornada laboral. Aquestes mesures, acompanyades de salaris dignes i de lluita contra el frau fiscal, suposen una potenciació del mercat interior que superaria, de llarg, els ingressos ara procedents del turisme.

Evidentment, una orientació com aquesta només és possible des de la recuperació de sobirania econòmica, també respecte a la UE. Però amb l’horitzó de construir una República i obrir un procés constituent, horitzons alternatius com aquests se’ns fan menys abstractes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s