Oferim a continuació un article d’opinió del company Iker Heredia de Elu, sobre les properes eleccions espanyoles del 20D. Tot i que Crida Comunista no té una posició oficial davant d’aquestes -tot just ara estem començant a organitzar el Grup Promotor- considerem interessants les reflexions que realitza l’autor.

Vagi per davant tot el nostre respecte pel debat i les diferents posicions de l’esquerra abertzale i els comunistes a Euskal Herria, que haurà de trobar una via pròpia pel seu alliberament social i nacional.

Gora Euskal Herria askatuta, gora Euskal Herria sozialista!

Aquesta carta ha estat traduïda de l’euskara després d’haver estat penjada a diverses pàgines web durant dies. [Traduït del castellà per Crida Comunista]

Ha estat traduïda per dos motius:

1.-­ Considero que la gent que s’ha esforçat i s’esforça per aprendre, utilitzar, prioritzar i normalitzar la nostra llengua nacional en tots els espais de la vida ha de comptar amb aquest petit “privilegi” en forma d’exclusiva, ser reconeguda amb aquest gest simbòlic. De la mateixa manera, espero que serveixi perquè tots els companys i companyes d’Euskal Herria que encara no han donat el salt a la seva euskaldunització o perfeccionament de la nostra llengua, s’hagin despreocupat per utilitzar-la i s’hagin interessat pel seu contingut, reflexionin positivament sobretot el que pot aportar-los el món que s’estan perdent i, de manera més o menys conscient, allunyen del seu voltant. Ekin euskalduntzeari… etorri euskarara!

2.-­ Considero que tots i totes les companyes antifeixistes del conjunt de l’Estat que s’han solidaritzat i han defensat activament la lluita del Poble Treballador Basc i defensen l’Autodeterminació, l’Amnistia i el Socialisme han de ser coneixedors de primera mà del que està ocorrent en aquests moments a la nostra terra, de les diferents opinions i posicionaments que estan sortint a la llum. Nosaltres, treballadores, siguem extremenys, catalans, andalusos, gallecs, castellans, asturians, canaris, aragonesos o bascos patim la mateixa opressió generada pel mateix Estat, per tant els continguts d’aquest text són d’interès comú a tots. Una abraçada carregada de força a tots i totes per seguir ferms en aquest proper any, 80 aniversari de la Victòria Popular Antifeixista del 16 de Febrer.

ENLLAÇANT ELS DESEMBRES DE 1978 I 2015

Jo només tenia un any quan l’Estat espanyol va imposar la farsa constitucional que necessitava per poder seguir eternitzant l’opressió del meu poble i dels treballadors del conjunt de l’Estat que dura fins avui. Era finals de 1978 i encara que jo no era conscient, en aquell moment l’opressió feixista es va vestir amb una falsa disfressa que ha condicionat, caracteritzat i marcat la vida de la meva generació. Pel que sembla, vam ser els “fills i filles de la Democràcia”.

A l’igual que altres milers, aita i ama lluitaven al carrer contra el feixisme i en favor d’un poble lliure basat en la justícia pels oprimits i explotats. Ho farien amb la força que els donava l’esperança i el desig que nens i nenes com jo poguéssim viure en un Poble i en un Món sense opressors ni oprimits. A l’octubre del 78 van tractar de respondre al crit de “A favor dels gudaris d’ahir i AVUI” a la manifestació dels coloms convocada pels burgesos dretans jelkides del PNB per denunciar la lluita revolucionària del Poble Treballador Basc en el Casc Antic de Bilbo. Volien que els fills i filles més volguts del poble no se sentissin sols en la més dura de les trinxeres, però sobretot, volien dir ben alt i clar que el feixisme instaurat després de la derrota infligida per l’alçament de 1936 a la Resistència Popular seguia ben viu i que l’alliberament del poble treballador, d’arribar, vindria únicament de la mà de l’organització i la lluita revolucionària. La policia feixista espanyola els va apallissar al costat d’unes altres dotzenes de companys més que van aconseguir arribar fins a allà. La sang i les llàgrimes abocades en aquell moment en les Calçades de Mallona, al costat de totes les que van fer vessar als carrers de tota Euskal Herria, deixaven ben clar en aquell esdeveniment històric ­-que serveix per oferir una immillorable síntesi del que ha ocorregut en les dècades següents i d’on s’ha situat cadascú-­ que denunciar l’opereta dels feixistes i tots els que es van acollir a la seva ombra, actuar en favor de la lluita revolucionària que tan imprescindible seguia sent, que arrencar la més mínima concessió democràtica als opressors i reivindicar les llibertats democràtiques més fonamentals es pagava amb escreix.

En un mes va arribar el referèndum de la Constitució, el 6 de Desembre de 1978. A força d’imposició i decret, a cops de porra i a tirs, amb tortures i assassinats, de la nit al dia els feixistes es van tornar demòcrates i els lluitadors, terroristes. Es volgués o no, l’oligarquia enriquida i assentada amb el franquisme, per mitjà del suport de l’exèrcit feixista, deixava clar que la seva disposició a allargar la cadena arribava fins a aquí. Els burgesos dretans jelkides bascos del PNB van començar a menjar de la seva mà el tros de pa que els van donar a Madrid. Els rèptils carrillistes van acabar de liquidar el partit que per a bona part de la classe obrera combativa de l’estat era un referent d’honor, sacrifici i dignitat, trobant en terres basques deixebles amb matrícula d’honor com Bandrés i Onaindia. Des de llavors, el nostre poble ha sabut identificar perfectament a aquests últims i les seves intencions: els apologistes del fals parlamentarisme representat pel circ electoral. Marionetes que van pretendre donar credibilitat al feixisme camuflat. Aquells menyspreables i verinosos llops amb pell d’ovella que, assenyalant amb el dit a militants revolucionaris i menyspreant la força del poble en lluita van guanyar el seu espai en la legalitat. Els camaleons de la socialdemocràcia, assalariats per crear confusió i falses esperances en el si dels treballadors i oprimits.

Així, va arribar la negra jornada del 21 de desembre del 78. Com a molts altres, després de posar la seva vida al servei del doble alliberament del Poble Treballador Basc, van assassinar a Argala a Angelu. Des de llavors hem tingut la seva foto col·locada o guardada al costat de les de molts altres en innombrables llars basques. Algú va dir que només els coneixem quan ens els maten. Així, aitite i amama van col·locar un adhesiu amb la imatge d’Argala en el quadre de Lenin al costat d’una petita bandera republicana. Al cap de pocs anys li vaig preguntar a amama pels que estaven en el quadre, àvid de curiositat. “És Lenin, va ser un home molt bo” em va dir. En veure que assenyalava l’altra imatge, amama em va dir: “És Argala, ens el van matar”, amb una angoixa i un orgull semblants als que sento jo cada vegada que recordo aquesta anècdota. En conèixer a Argala i als revolucionaris que al costat d’ell actuaven en favor del doble alliberament del poble treballador amb la paraula i l’acció, vaig aprendre ràpidament qui era qui en aquest poble, els qui eren amics per sempre, els qui eren companys ocasionals sobre la base el molt difícil que estigués la conjuntura, qui els mentiders que no coneixen cap límit a la traïció i hipocresia, i qui els enemics que no mereixen ni necessiten adjectivació concreta. Una de les principals preocupacions d’Argala era la de poder seguir mantenint viu un moviment popular combatiu dirigit per la classe obrera que, sense oblidar els principis revolucionaris, continués defensant fermament els objectius polítics estratègics en la nova situació creada després de la imposició de la Constitució. És a dir, que tot allò que la més negra repressió feixista no va poder aconseguir, no l’hi acabessin empassant les eleccions burgeses, la traïció socialdemòcrata i, entre altres factors, les salvatges cotes de consumisme. Argala va sostenir que, de la mateixa forma que el canvi operat en la forma clàssica del franquisme va ser a causa de la lluita armada, la posada en llibertat dels empresonats es va donar gràcies a la lluita popular. Gran defensor de l’Alternativa KAS, la principal preocupació i tasca dels seus últims anys va ser la d’organitzar i estructurar el moviment en favor d’aquella alternativa democratizadora. El van assassinar quan tenia 29 anys, i ens va llegar una enriquidora trajectòria.

Encara que gairebé hagin transcorregut quatre dècades, sento i penso que tenim l’oportunitat de comparar aquest final de 2015 amb aquell de 1978. La reivindicació de l’Amnistia ha travessat sense complexos el centre de Bilbo fa un parell de setmanes, deixant clar que són els feixistes els únics terroristes que reconeixem en aquest poble. Mentre, els partits ultradretans i els reunits entorn dels seus cants de sirena s’estan preparant per a les eleccions convocades pel podrit i envellit règim imposat en el 78. Com si fossin les ofertes especials que ofereixen per Nadal els centres comercials que ocupen l’antic solar d’Altos Hornos a Ansio, tots ofereixen el seu producte, replet de colors i possibilitats. A un amic que tinc des de la infància l’han portat al poble durant una hora des de la dispersió de Granada per veure morta a la seva volguda amatxu, entre cascos i armes de les mateixes terres basques on es debat la potencialitat alliberadora de les lleis de consultes. La meva companya ha hagut de passar el cap de setmana anterior a Andalusia i, el proper, a Galiza. I no, de moment no s’ha apuntat a alguna iniciativa internacionalista. Acaben de celebrar-se eleccions a Veneçuela i m’en recordo d’Argala, ja que com ell va aprendre i va expressar quan van dur a terme el cop d’estat contra Allende, si la classe obrera camina de la mà d’aquells que parlen de “trànsits pacífics al socialisme” veurem moltes matances i molt poques revolucions. Entre d’altres, veig reflectida en els antifeixistes d’Ucraïna i el Donbass, en els comunistes de Turquia, en els nois i noies de la nova Intifada de Palestina i en els defensors de la sobirania de Síria la dignitat de la Resistència Popular de Vietnam contra l’imperialisme més exterminador. A l’escola que vaig estudiar, la religió supera clarament el nivell d’acceptació que tenia en la nostra època. Millor ni us explico com em va en el treball, ja que segur que molts de vosaltres ho passareu malament  per poder pagar la hipoteca de l’habitatge que hagués de ser un dret, no passar gana en arribar a fi de mes o poder encendre la calefacció dues vegades per setmana.

S’apropen les celebracions judeo­cristianes i es veuen pastors per tot arreu, en els aparadors. Jo, més que aquests, prefereixo al Sr. Pastor (*) i aquestes tan humils com a clarificadores línies que donen mostra de la seva dignitat revolucionària. No en nom de mig segle de Resistència. No en nom de tots els que hem participat en aquesta Resistència. No en nom de tots els que hem estat represaliats d’una o altra forma per haver participat en aquesta Resistència. El proper 20­D tenim una oportunitat d’or per ajudar a obrir el camí a les noves generacions que sorgeixin del tronc de la Resistència i per deixar clar per què sabateria no ha de passar la classe obrera basca per seguir avançant en la dura marxa pel seu doble alliberament. Més que en arguments basats en medalles, en les rendes d’un passat que comença a quedar lluny i va camí de ser sotmès a vomitiva revisió, en grans noms o sigles concretes, sempre he preferit aquelles veus que tracten de tirar endavant tenint com a eix la raó, la veritat, l’autocrítica honesta, la coherència i l’actuació conseqüent.

Últimament, diferents llistes repletes de noms han brindat el seu suport a declaracions i mobilitzacions que s’han celebrat al nostre poble. Vist això, i empès per la necessitat de deixar clar on, amb qui i en favor de qui ha estat cadascú de nosaltres en aquest moment que la Història s’encarregarà de jutjar, escric això, ja que jo també reivindico, portant una fulla verda de roure en el cor i el puny vermell aixecat, el mateix que diuen els adhesius que he vist col·locades per les parets del poble: activem-nos tots contra el feixisme, copejant el 20­D amb l’abstenció.

Aitite i amama van morir fa temps, però el seu quadre segueix aquí, testimoni del que ha anat oferint el passat i el present, disposat a ensenyar al petitó que tenim a casa qui van ser i què van fer Lenin i Argala amb l’autenticitat que li atorga el marc que ja va perdre la lluentor i la pal·lidesa de la imatge. Organització i Lluita. Pels lluitadors revolucionaris d’ahir, d’avui però sobretot, de DEMÀ!

Iker Heredia de Elu

Ex­militant de Portugalete de Ikasle Abertzaleak, Jarrai (KAS), ETA i EPPK

(*): NO en el meu nom, Carta de Daniel Pastor Alonso, pres polític basc.