No renunciem a cap espai de lluita que estigui al nostre abast, incloent l’electoral. Però mai fem servir els espais electorals com un fi i, per tant, NO ens decebem davant dels resultats de les votacions que es produeixen en el marc del capitalisme, ja que, en aquest terreny, és impossible obtenir veritables victòries revolucionàries en favor de la classe proletària, les capes populars i el poble català. NO som il·lusos. Tampoc plorem per derrotes alienes, fins i tot quan ens són properes. Però ens interessa conèixer el rumb que van prenent els esdeveniments.

VICTÒRIA DELS PARTITS DEL RÈGIM

Els resultats de les eleccions municipals a Catalunya, i municipals i autonòmiques a bona part de l’Estat espanyol han estat una victòria sense pal·liatius de les forces polítiques del Règim del 78. A la nació Castellana, a Andalusia, a Aragó,…, i també a les Illes i el País Valencià, aquesta victòria s’ha canalitzat a traves d’un vot majoritari al PP i subsidiàriament a Vox, en detriment dels que havien estat governant l’Estat central i moltes administracions autonòmiques i locals, en la darrera legislatura. A Catalunya, en canvi, s’ha canalitzat a traves del Partit Socialista, encara que la dreta reaccionària també ha crescut. Qui ha retrocedit han estat les forces autoproclamades independentistes i, d’una manera especial, ERC.

En totes les conteses electorals, ens trobem amb una multimilionària campanya dels partits del règim, amb el suport dels qui controlen les grans cadenes dels mitjans privats de comunicació, sempre presents per difondre les mentides descarades, la desinformació i la difamació. Això anirà en augment! En aquestes condicions, pròpies de la “democràcia”capitalista, no resulta sorprenent que una gran part de la població acabi per acceptar la publicitat enganyosa, sense comprendre el context polític amb què ens enfrontem.

Un altre dels elements “estructurals”, de l’actual “democràcia” capitalista és el fracàs de la socialdemocràcia reformista, per realitzar canvis rellevants al model econòmic, polític, social, nacional i local. Aquesta incapacitat genera un escenari favorable a l’enfortiment de les posicions més reaccionàries i fins i tot feixistes, que fa uns anys s’arrossegaven per les cantonades i ara s’han envalentit i busquen marcar la pauta. Fins i tot exigeixen renúncies dels polítics d’altres partits i sovint ho aconsegueixen. 

La dreta reaccionària s’ha autoproclamat gendarme de la democràcia i la legalitat institucional, i ja se sent guanyadora. A partir d’ara portarà tota la discussió política al terreny electoral per després tancar-la entre quatre parets, d’esquena al poble, posant-se als peus de les classes dominants i de l’imperialisme.

Al govern que es va reivindicar com el més “progressista” del món se li pot acabar la metxa. S’ha seguit comportant com fa sempre el PSOE quan governa: com a descarats neoliberals, tot i que en aquesta ocasió han posat cireretes per garantir-se el suport d’Unides-Podem i d’ERC. Alguna d’aquestes cireretes han resultat enverinades i s’han convertit en un mitjà de rearmament de la dreta. Així, la derrota de l’opció Socialista-Unidas-Podemos, a bona part de l’Estat espanyol, no és casualitat, ni pot sorprendre ningú que faci una anàlisi seriosa de la situació política estatal, perquè han estat molts els esdeveniments que des del govern “progressista” han donat oxigen a les posicions dretanes. Dia a dia, es van anar doblegant a les exigències dels EUA, convertint-se en responsables directes de les conseqüències negatives que sobre el poble té aquest doblegament. S’han basant en evasives, en reformes tramposes con la del marc laboral o en espais de negociació capats, com la “taula de diàleg”, amb la qual han embadalit ERC. 

La victòria electoral del PP marca un desplaçament cap a la dreta, que vindrà acompanyat d’una activitat política de les institucions i aparells de l’Estat més agressiva. La gran burgesia espanyola està preocupada per la seva posició en la competència mundial, on ara té les dues mans lligades amb els cordills de l’OTAN i la UE. Per això necessita pau a casa i segurament no trencarà del tot les polítiques de “pacte social”. Mentrestant, a la Unió Europea es consolida un xovinisme “democràtic occidental”, amb el qual s’amaga la seva submissió a l’imperialisme dels EUA. 

És molt probable que topem properament amb una activitat més bel·ligerant per part d’una Alemanya malferida, que voldrà descarregar part dels seus problemes a les espatlles de les regions del sud d’Europa. També prosperaran noves manifestacions racistes.

L’ABSTENCIÓ

Tot i que sempre s’ha dit que les eleccions municipals són les més properes, són les eleccions amb més abstenció. Probablement, la causa s’ha de buscar en la percepció de la minsa autonomia municipal que limita la possibilitat de fer transformacions rellevants des dels àmbits locals. Se les veu com de “tercera divisió”, per la qual cosa molta gent no perd ni un segon a anar a votar. Però en aquest cas l’abstenció ha crescut i aquest pic d’abstenció, a Catalunya sembla tenir una explicació política conjuntural. 

La visió optimista seria considerar que s’ha tractat d’una abstenció política i conscient que deslegitima la política professionalitzada. Sense negar un possible rebuig a la professionalització de la política, una veritable abstenció conscient vindria de la mà d’una creixent organització dels professionals de la revolució. Res indica que sigui així. No negarem que alguns han cridat a l’abstenció des d’una suposada posició revolucionària. Però més que ser una manifestació de la seva força, és una expressió d’impotència. Els professionals de la revolució no abandonen cap de les eines polítiques existents, quan tenen possibilitat d’intervenir-hi. Les posen totes al servei de la revolució. 

Quin element conscient ha portat a molta gent a l’abstenció? Primer de tot cal veure quina opció electoral podria haver fet anteriorment aquells que s’han abstingut. Tot indica que en aquest cas es tracta de gent que havia votat a partits independentistes. Quin retret els fan? Si ens fixem en aquells que han explicitat la seva decisió abstencionista, retreuen als partits independentistes haver-los desil·lusionat perquè no proclamar la independència. El problema, aquí, és que només es desencanta qui abans s’havia encantat i alguns s’havien encantat, i força, amb la via parlamentària a la independència. Ara diuen que només tornaran a votar quan algú els garanteixi de nou la via parlamentària a la independència que, “per culpa de quatre traïdors, no va reeixir”. Si és així, més que d’un rebuig al parlamentarisme, l’abstenció és, al capdavall, una mitificació i exageració de les possibilitats del parlamentarisme. Pensen que ara no hi ha cap candidat que pugui emprar aquestes possibilitats i esperen trobar-lo en el futur. En lloc de veure l’activitat parlamentària com una eina important, però secundària, la perceben com l’eina principal i com la palanca per fer realitat totes les aspiracions. Critiquen els partits independentistes per no haver utilitzat bé aquesta eina “màgica” i per no haver fet realitat les seves il·lusions. 

És cert que ERC i Junts no van usar adequadament l’eina parlamentària, però cal identificar el seu error. ERC va dir, durant anys, que ja s’havien passat totes les pantalles i que ja ens trobàvem en la pantalla independentista i que això ells ho ventilaven en un tancar i obrir d’ulls. Després, Puigdemont es va apropiar d’aquest discurs. Uns i altres van afirmar, reiteradament, que dins d’una “Europa democràtica”, el govern espanyol no seria capaç de posar a ningú a la presó, ja que la UE no ho toleraria. Després, la realitat els va fer caure la bena dels ulls. Van sembrar la il·lusió i ells van ser els primers il·lusos. Heus ací uns dels seus errors! Primer es van beneficiar electoralment de la il·lusió, ara han estat víctimes de la desil·lusió. 

Els partits del sistema i els seus mitjans, poden interpretar l’abstenció de la manera que vulguin i només és una notícia d’un minut. Al final beneficia als qui voten. Fixem-nos, en l’efecte polític de l’abstenció recent. Durant les darreres dècades els resultats electorals a Catalunya i l’aparició i creixement de noves forces d’esquerres en l’àmbit estatal, erosionaven el bipartidisme. En aquestes eleccions, en canvi, no han estat els partits del Règim del 78, o sigui, aquells que simbolitzen el bipartidisme, els que han sofert l’erosió, sinó que s’han enfortit. L’han sofert les tendències polítiques que abans erosionaven el bipartidisme. Per a reflexionar-hi, oi?

LA CUP

Hi ha certes dades objectives per les quals hem de reconèixer que la CUP travessa algunes dificultats i que els resultats de les municipals no han estat bons, no només pel que fa al nombre de regidors obtinguts, sinó també pel que fa a candidatures presentades, menors que en les anteriors eleccions. És alarmant que, en moltes de les grans ciutats, la CUP quedi per sota de VOX. Un altre fet concret: la disminució de la militància i la pèrdua de capacitat per atraure el jovent. Sens dubte, la situació general de l’esquerra i de l’independentisme es troba entre les causes d’aquestes dificultats, com ho revela, per exemple, l’escissió que ha patit Arran. Les preguntes a fer-se són: Per què la CUP no ha aparegut com una alternativa que superi les propostes fracassades de l’esquerra reformista i de l’independentisme burgès? Per què ha estat vista només com la branca radical d’aquestes propostes? La resposta que veiem és la següent: Perquè no ha estat capaç d’oferir una alternativa estratègica creïble i de mostrar quins havien estat els errors estratègics comesos per “el procés”. Al capdavall la gent ha percebut la CUP com allò que en realitat és.

La CUP no ha sabut unificar-se al voltant d’una proposta ideològica, política i organitzativa pròpia. S’ha dedicat a imitar la moda trotskista parisenca i agermanar-se amb els “anticapitalistes espanyols” i el seu entorn “teòric”, especialistes, tots ells, en fer entrisme dins dels partits socialdemòcrates. Mentre IU creixia com una bola de neu, els “anticapitalistes espanyols” rodaven dins la bola de neu. Mentre Podemos creixia com una bola de neu, els “anti capitalistes espanyols” rodaven dins la bola de neu. I mentre l’independentisme impulsat per ERC i Convergència creixia com una bola de neu, la CUP rodava dins la bola de neu. Aleshores, com volem que la gent vegi la CUP com una cosa diferent de la bola de neu? 

Mentre, per una banda, la CUP ha aconseguit un nivell de representació institucional impensable fa uns anys, per l’altra, la seva capacitat de lluita a carrer ha minvat. La resposta fàcil a aquesta contradicció seria dir que per tornar al carrer cal abandonar les institucions. Aquesta és una resposta tramposa, del tipus “o blanc o negre”. Si una organització política només lluita quan no està a les institucions i deixa de lluitar quan obté representació institucional, aquesta organització té un problema a l’hora de combinar les formes de lluita. Aquest problema no es resol amb evasives.

Des del nostre punt de vista, a l’hora de valorar la tasca institucional cal tenir clares les limitacions pròpies d’aquesta tasca. És idealista creure que podrem arrancar la independència des d’un parlament autonòmic, amb una simple proclamació. És idealista creure que farem el canvi social des d’un ajuntament, per molt que ho digués un teòric nord-americà. I també és idealista creure que amb presència al Parlament Espanyol, ja podrem fer entrar en crisi el sistema espanyol de partits i el govern monàrquic. 

En tot cas, la CUP ha tingut el mèrit d’organitzar un ventall ampli de dones i homes i ha aconseguit uns nivells de representació institucional que cap dels antics partits que al segle passat van conformar l’anomenada esquerra revolucionària, mai van poder assolir. Aquesta força, aquest patrimoni immens no es pot menysprear. Conservar-lo i posar-lo al servei de l’alliberament de classe i nacional demanda una gran rectificació. La qüestió és que les rectificacions no es fan recollint signatures i buscant caps de turc. Necessiten debats ben orquestrats sense rancúnies i sense grups d’amics que riuen els uns als altres les gràcies, necessiten la corresponent autocrítica i, sobretot, necessiten l’elaboració col·lectiva d’una proposta estratègica pròpia. 

Ara la CUP ha decidit presentar-se de nou a les eleccions generals. És una resolució lògica, si es té en compte que ja van prendre aquesta decisió a les eleccions anteriors i no ha aparegut cap element polític rellevant que porti a modificar-ho. En tot cas, resulta sorprenent el canvi de parer d’Endavant, ja que fa uns anys s’hi va oposar. Tothom té dret a canviar de parer. Rectificar és de savis. Però seria interessant veure si els que sempre demanen autocrítiques als altres, han decidit fer la seva pròpia autocrítica. 

Tot porta a la conclusió que, fent honor al seu nom de CANDIDATURA, la CUP ha decidit limitar-se a operar únicament com a front electoral. Això avala, encara més, la nostra aposta per la creació d’un PARTIT COMUNISTA CATALÀ UNIT.

CRISI DELS PARTITS INDEPENDENTISTES BURGESOS

ERC I JUNTS van millorar, en els temps àlgids del “procés”, el seu sostre electoral, venent una via entretinguda i riallera a la independència, i convertint-se en partits interclassistes, si bé van representar principalment les posicions pròpies de la petita i mitjana burgesia. A la vegada, es va desarticular tota possible alternativa obrera que vinculés l’alliberament nacional amb l’alliberament social. Així van aconseguir “robar” vots als altres partits, i d’una manera particular al Partit Socialista. La CUP, com hem dit, va créixer dins d’aquesta bola de neu. Després d’haver vinculat al complet la seva manera de fer política a l’activitat parlamentària, i veient únicament les organitzacions socials com una crossa, ara són refusats per culpa de les seves promeses del passat , ja que són incapaços de fer el tipus de polítiques que una part dels seus electors esperaven d’ells. D’aquí ve la desafecció. 

De la mateixa manera que la socialdemocràcia espanyola diu que el seu programa només serà factible quan assoleixin la majoria parlamentària, ERC sostenia darrerament que, per aconseguir més endavant la independència, han d’augmentar temporalment el seu grau d’integració en el capitalisme i en la legalitat institucional espanyola, i que cal moderació política. Res de tendències rupturistes, per descomptat, i aposta per estabilitzar l’economia capitalista esgarrapant alguna cosa per Catalunya. Així creien que  “ampliarien la base”, i després, amb la base ampliada, volien llençar-se de nou a la via parlamentària a la independència. El problema és que això ara ja no ha il·lusionat ni a aquells que viuen de les il·lusions. Junqueras no s’havia assabentat que els il·lusos solen pecar d’impaciència i ell els demana que siguin pacients, per una banda, i que no perdin la il·lusió, per l’altra. 

Va ser aleshores un error, el procés? Era adient ridiculitzar-lo, emprant el mot estigmatitzador de “processisme”?

Hem lluitat per l’alliberament nacional! Hem lluitat per una causa justa i la lluita ha pres una dimensió espectacular! Tots els que hi hem participat podem dir amb orgull “Jo m’hi vaig atrevir”! I ens vam atrevir amb un procés en el qual es van prendre moltes decisions correctes i moments d’audàcia que van fer tremolar l’enemic. No podem permetre que tot això s’esfumi o que es visqui com una derrota irreversible. Cal treure’n les lliçons corresponents, i aquestes lliçons no es treuen amagant el cap sota l’ala o buscant caps de turc, la qual cosa no vol dir defugir les responsabilitats i errors personals que s’han comès. 

VOX, ALA MÉS REACCIONÀRIA DE LA DRETA. 

A l’ala dreta de l’espectre polític, s’està consolidant VOX, també en l’àmbit autonòmic i municipal. Probablement, només representa l’ala minoritària de l’oligarquia espanyola, és a dir, aquells que sempre van donar suport al franquisme i que ara intenten connectar amb els sectors endarrerits de la societat. VOX és un partit reaccionari, enemic de la classe treballadora. Hi ha una sèrie de professionals polítics a la direcció de VOX que han tingut carrera prèvia al PP i altres que l’han tinguda a Fuerza Nueva o en alguna organització feixista que no va reeixir. La base de VOX és una barreja de racistes, militaristes i feixistes. En un futur poden agrupar sectors decebuts per les conseqüències nefastes que sobre la població pot tenir l’actual viratge submís de la Unió Europea, encara que per fer-ho els caldrà ser crítics amb la UE i amb l’euro. 

VOX, de moment no és especialment selectiva pel que fa a la captació dels seus membres, per la qual cosa qualsevol eixelebrat hi és benvingut. Tot i el seu tarannà antiobrer, anticatalà i feixistoide, sembla que de moment no disposa d’escamots militars, com acostumen a tenir les organitzacions feixistes. És, en resum, una forçà reaccionària perillosa, que guarda relació amb altres forces reaccionàries d’extrema dreta europees i que hem de combatre. Això, però, no significa de moment que s’hagi convertit en la principal amenaça per al poble treballador. Per tant, no ha arribat l’hora de posar en primer pla un front popular antifeixista i patriòtic, com el que va propugnar la Tercera Internacional, durant el creixement del Nazi-Feixisme, tot i que cal combatre el feixisme, com explicarem més endavant.

DESAPARICIÓ DE CIUDADANOS

Ciudadanos ha perdut gairebé tota la seva representació institucional. Hi ha una bona explicació per això. Amb la victòria del PP a l’horitzó i amb l’ascens de VOX, s’han convertit en superflus als ulls dels seus votants i també als ulls d’aquells que els finançaven i promocionaven. Van néixer per combatre l’independentisme i ja han complert la missió que se’ls va encarregar. Ara ja hi ha altres forces polítiques reaccionàries que la poden continuar. 

NACIONAL-RACISME CATALÀ

L’anomenat “procés” va mobilitzar milions de persones de procedències i ideologies variades. Entre aquesta gran massa també hi havia una minoria amb idees endarrerides i conductes racistes. Alguns dels contraris al “procés”, van voler embrutar-nos a tots, assimilant-nos a aquesta minoria desdenyable. Nosaltres ho vam combatre ressaltant l’aspecte just de la lluita unitària i la dignitat i valentia dels que es van mobilitzar. Ara, quan el moviment unitari es disgrega, aquesta minoria desdenyable apareix nítidament amb totes les seves nafres i pren forma electoral a través de petites forces reaccionàries i racistes que han tingut èxit en algunes localitats. La qüestió no és desvetllar si són o no feixistes, ni buscar falses justificacions dient que el feixisme és un fenomen estrictament espanyol, com si els catalans estiguéssim immunitzats. Fins i tot catalans de renom com Cambó, Eugeni d’Ors, Josep Pla o Valls i Taberner, van donar suport, en el seu moment, al feixisme franquista i es van empassar tota la seva immundícia. També ho va fer part del clergat català. 

El feixisme utilitza molt tipus de combustible. Un és la benzina racista. L’altra el xovinisme nacional. És cert que aquests dos combustibles, si no van acompanyats d’altres, no fan suficient flama per a encendre la barbàrie feixista, però contribueixen a accionar-lo i embruten la gent que els fa cas. 

Els nacional-racistes catalans són igual de racistes que els nacional-racistes espanyols. Uns i altres només consideren estrangers a aquells que no tenen DNI espanyol, sempre que no siguin ucraïnesos, o altres “víctimes beneïdes per l’OTAN”. Porten caretes diferents darrere les quals s’amaga la mateixa porqueria. 

El racisme i la reacció solen entrar per moltes finestres i no desaprofiten l’oportunitat de fer-ho per la finestra independentista. La nostra obligació és tancar-los aquesta finestra.

NOVA SOCIALDEMOCRÀCIA

UNIDAS-PODEMOS, BILDU i ERC, s’han convertit en una variant de la socialdemocràcia, que proposa un programa de reformes impossibles sense mobilitzacions de la classe obrera i altres sectors del poble. Per contra, ells pensen que el seu programa el podran materialitzar només si aconsegueixen majoria parlamentària, mentre que diuen que poden assolir una part d’aquest programa si tenen força parlamentària suficient per condicionar les decisions del govern. Aquesta és, al capdavall, l’espina dorsal de la seva estratègia. 

Conscients que ara és una temeritat creure que arrancaran la majoria parlamentària -encara que des de SUMA criden ¡YOLANDA PRESIDENTA! la seva estratègia girarà al voltant de la possibilitat d’assolir una majoria “d’esquerres” que els permeti reeditar l’actual govern. Això no només és absurd, sinó que, sobretot, mostra la submissió del reformisme al parlamentarisme, quan el que ara cal és crear una alternativa per afrontar un nou estadi de la lluita de classes que s’albira dur i que a la vegada pot ser decisiu. 

A més a més, aquesta estratègia, basada en la suposada bondat d’un “govern de les esquerres” té una gran tara: EL PSOE és un puntal del Règim del 78 i un partit que sustenta el seu paper dins la política mundial en la submissió a l’OTAN. Això l’ha convertit en un partit amb el qual l’oligarquia espanyola i internacional saben que poden confiar. Apostar per un govern amb el PSOE, sota l’embolcall del “govern d’esquerres”, al cap i a la fi, no fa altra cosa que blanquejar aquest PSOE actual i obliga a aquells que donen suport a aquesta opció, a donar suport també a la política neoliberal i pro imperialista del PSOE.

SUCURSALISME DEL COMUNS

La política dels Comuns és la de la nova socialdemocràcia. Van néixer com una opció política catalana que imitava, pel que fa a les relacions orgàniques amb l’esquerra espanyola, la relació que deia tenir el PSUC amb el PCE. En un primer moment fins i tot van tenir grup parlamentari propi. Després el van perdre. Ara han fet un nou pas en fals i fins i tot accepten que les seves llistes electorals portin candidats de Madrid.

EL NOSTRE ANTI FEIXISME

En analitzar el paper de VOX, ja hem dit que ara no ens trobem en una conjuntura que faci necessària la construcció d’un front popular antifeixista ni que s’hagi de considerar a VOX com si es tractés de l’enemic principal. 

Aleshores, quina forma ha de prendre la nostra lluita antifeixista? 

El feixisme és una ideologia extremadament reaccionària. Es diferencia d’altres ideologies de dretes pel fet que està disposada a actuar amb violència i terror, inclús des de fora de l’Estat, encara que soplujat per l’Estat. Va dirigit contra tot allò que, segons els feixistes, no encaixa en la imatge de la “nació”: contra els jueus, contra els estrangers, contra les minories nacionals, contra els gitanos, contra les “races inferiors”, contra els discapacitats i, finalment, però no menys important, contra l’esquerra organitzada, contra el moviment obrer i contra determinats països que, segons ells, encarnen el mal . Intenta encaminar la indignació popular, derivada de les derrotes i de les misèries que genera el sistema, contra determinats caps de turc. 

El 1933 els nazis van haver d’eliminar l’esquerra organitzada i el moviment obrer per tal d’obrir el camí a la guerra imperialista total i a la campanya d’extermini contra els jueus europeus. A l’Estat espanyol, el Franquisme també va eliminar l’esquerra organitzada i el moviment obrer, però en aquest cas ho va fer a través d’una guerra sagnant. La victòria sobre el feixisme va ser possible gràcies a les polítiques de Front Popular, que van propugnar els comunistes. Unes polítiques que no es limitaven a una aliança electoral, sinó que comportaven altres formes de lluita, entre les quals no faltava la militar, com va quedar palès amb la lluita dels partisans, amb l’Exèrcit Roig a la Xina, o amb l’heroica lluita de l’exèrcit soviètic, a través d’allò que l’URSS va denominar com a Gran Guerra Pàtria. 

El primer element de l’antifeixisme, doncs, és recordar què va ser realment el feixisme i què va fer possible la seva derrota, cosa que ara s’intenta amagar, mentre el banalitzen, titllant qualsevol cosa de feixisme. Aquesta tergiversació de la història, de la qual la socialdemocràcia i els verds en són còmplices, mostra que el seu suposat antifeixisme és una farsa. 

En segon lloc, i aprenent de l’experiència passada, sabem que la classe treballadora, posa de manifest la seva força a través de les vagues i les lluites polítiques. Però també necessita els seus grups d’autodefensa per actuar contra la violència patronal i contra els possibles escamots feixistes. 

En tercer lloc, cal lluitar contra qualsevol il·lusió que acaba provocant desil·lusió i que, al capdavall, porta la gent a buscar portes falses i, fins i tot, a ser seduïda per la demagògia feixista. Les falses il·lusions duen a un carreró sense sortida.

En quart lloc, cal denunciar les polítiques racistes. La manera com el govern espanyol ha tractat a les víctimes de la tanca de Melilla i com la UE tracta als immigrants morts a la Mediterrània, demostra que aquestes persones no els importaven gens i això els porta a comportar-se com es comportaven els feixistes. Les lleis especials racistes són una eina poderosa per aïllar i oprimir els “no espanyols”. I això dona ales a la dreta organitzada. 

Finalment, però no per això menys important, cal recordar que el nazi- feixisme va ser una força impulsora de guerra a escala internacional. No es pot ser antifeixista i, a la vegada, donar suport a les polítiques militaristes i expansives de l’OTAN.

EPROFESSIONALS DE L’INSTITUCIONALISME VERSUS VERITABLES REVOLUCIONARIS

L’avançament de les eleccions generals ens ha situat en una cruïlla en la qual les dretes del Règim del 78 es troben en una condició òptima per obtenir majoria parlamentària. Però la batalla no està decidida i no s’acaba un cop es coneguin els resultats electorals. Per als revolucionaris, la presència parlamentària només és una eina útil, tant quan no governa la dreta més reaccionària com quan aquesta dreta reaccionària governa. Per contra, per als oportunistes, la presència institucional només és una eina per a poder-se promocionar i poder “remenar les cireres”. Només volen “guanyar” i formar part del govern. 

Seria un error que els revolucionaris, veient les dificultats existents, decidíssim tirar la tovallola. Ja hem dit que no s’ha de mitificar cap forma de lluita, però tampoc s’ha d’abandonar cap dels camps de lluita on es pot intervenir, fins i tot quan aquests camps de lluita poden semblar contradictoris entre ells. 

El pessimisme i l’optimisme són dos pols oposats, però aquells que saben utilitzar la dialèctica, són capaços de combinar-los. Només així es pot entendre aquelles paraules d’Antonio Gramsci quan ens parlava del pessimisme de la intel·ligència, i de l’optimisme de la voluntat. La voluntat no ho pot tot, ja que la realitat objectiva és independent de la nostra voluntat i, a vegades, en contemplar-la, hom fa una diagnosi pessimista. Però la nostra activitat, si és adequada a aquesta realitat, pot transformar-la, i per això cal voluntat, una voluntat que ha d’estar ben encarrilada.

EL FUTUR DELS COMUNISTES

Els resultats electorals recents i la captació del vot per part dels partits del Règim del 78 entre les capes populars, reclamen que els comunistes siguem molt més forts, com a avantguarda de la classe proletària capaç de conduir les lluites populars cap al triomf. Que estem presents en tots els espais de la lluita popular, combatent el pensament petit burgès i neoliberal que ho corroeixen tot. 

Crida Comunista continua apostant per la reorganització de l’espai comunista. Mentre treballem per aquest objectiu, anem construint, des de la nostra modèstia, una petita organització marxista-leninista de quadres, amb la voluntat d’enriquir el futur Partit Comunista Unit, aportant-li el nostre granet de sorra. 

A conseqüència de tota la feina duta a terme per desarmar els moviments socials, avui el poble i els treballadors de Catalunya no disposen d’un pol veritablement d’esquerra, articulat amb organitzacions de masses que puguin sostenir un projecte patriòtic, popular i revolucionari, que prengui totes les banderes reivindicatives i les posi al costat de la perspectiva socialista. Aquesta tara també es posa en evidència a l’hora de vestir una alternativa electoral a les properes eleccions generals. Les nostres forces són insuficients i no n’hi ha prou amb creure’ns que tenim la raó. 

Crida Comunista s’ha implicat en les batalles recents i considerem que ho hem fet amb propostes encertades, sense sembrar il·lusions ni posant-nos per sobre de les condicions de lluita del moment. Va ser encertada la feina feta al voltant de l’1 d’Octubre i l’aposta electoral per la CUP. La nostra major autocrítica és, precisament, que malgrat els esforços que hem fet, no hem pogut consolidar una franja important de força comunista, atesa la dispersió ideològica de les “forces d’esquerra”, la influència del pensament petit burgès, el liberalisme i la manca de consciència en gran part de les masses populars. 

No llencem la tovallola. Sabem que el camí serà llarg. Però farem tot el que estigui a les nostres mans per escurçar-lo i recorre’l fins a arribar a l’alliberament de classe i nacional. Després, continuarem caminant per recórrer el camí que ens ha de portar al comunisme.