Gustave Hervé (1871-1944) va ser un periodista i advocat de professió. En un primer moment es va  apropar a  l’anarquisme a França i després es va unir al Partit Socialdemòcrata francès. El 1901 va publicar un article on menyspreava la bandera francesa. El  1905  va publicar-ne un altre anomenat “Antipatriotisme”. Els seus escrits no tindrien cap interès per a nosaltres si no fos perquè bona part de l’argumentari d’Hervé està sent emprats per alguns  que es reivindiquen de l’esquerra o fins i tot de l’anarquisme i del  marxisme. Cal anticipar que, finalment,  Hervé va anar d’un extrem a l’altre, convertint-se en un  fanàtic anti bolxevic , assumint el socialxovinisme quan va esclatar la primera guerra mundial i declarant-se, més endavant, admirador de Mussolini i favorable a Pétain.

L’ANTIPATRIOTISME DOGMÀTIC

A començaments del segle XX,  les contradiccions i conflictes derivats de la lluita per l’hegemonia mundial entre potencies capitalistes s’intensificaren. D’una banda, els governs reaccionaris de diversos països  expandiren els seus tentacles i es preparaven per la guerra accelerant el ritme de militarització. En nom de la “defensa de la pàtria”, van escampar un nacionalisme xovinista i volien  que els treballadors dels respectius països el secundessin per després convertir-los en carn de canó.  En resposta a aquesta situació, els marxistes  van lluitar enèrgicament contra la militarització, denunciant el caràcter criminal de les guerres imperialistes que s’estaven preparant, per tal d’aconseguir que els treballadors no caiguessin en aquell parany. 

En aquest context, també aparegueren desviacions de dretes i d’esquerres que es posaren de manifest en les reunions de la Segona Internacional. Vollmar i Noske, representaven les posicions dretanes. El darrer, per exemple,  que anys més tard es convertí en el botxí de la revolució espartaquista,  aleshores ja deia: “Els socialdemòcrates no es quedaran darrere dels partits burgesos i es posaran  el fusell a les espatlles” . Després  afegia: “Volem que Alemanya estigui tant armada com sigui possible”.

Hervé es va posicionar a l’extrem contrari i va emergir  com un home d’extrema esquerra. Reivindicant-se  internacionalista, no va fer altra cosa que distorsionar l’internacionalisme proletari, adoptant un argumentari nihilista sobre els conceptes de nació i de pàtria.

Per a ell “Els països, tots els països o nacions, sigui quin sigui l’etiqueta  governamental amb el qual es presenten, estan compostos per dos grups d’homes”.  Amb aquest argument posava tots els països i nacions en peu d’igualtat, negant l’opressió nacional i l’imperialisme i reduint-ho tot al conflicte entre burgesia i proletariat. En parlar del “nacionalisme” en genèric, va negar  l’acció del proletariat  per salvaguardar la sobirania de la pàtria i la independència nacional, quelcom que va ser crucial en la lluita contra el feixisme als anys trenta i primers dels quaranta i en la lluita anti colonial i anti imperialista, més endavant.

Al Congrés de la Segona Internacional de Stuttgart de 1907, Hervé va afirmar: “la pàtria només és la bèstia del capitalista”; ” és la pàtria de la classe dirigent i no té res a veure amb el proletariat”. “Al proletariat li es indiferent el país. No importa si vius en una monarquia d’Alemanya,  una república de França, o una Turquia autocràtica, no importa al proletariat si Alemanya està sota domini francès o si França està sota el domini alemany. El proletariat està subjecte a l’explotació dels capitalistes en tot moment i no importa la bandera amb la que ho fan”. Per això, Gustave Hervé va subratllar: “La pàtria és només una il·lusió per a tots els proletaris. Els proletaris no poden lluitar per una il·lusió”.

Des d’aquest punt de vista, Gustave Hervé menyspreava qualsevol concepte d’independència i sobirania nacional i va expressar una oposició decidida a qualsevol guerra que inclogués els mots “pàtria” i “nacional”, fossin quines fossin les seves característiques. Segons ell, aquest és un punt de vista ideològic “marxista”, perquè  Marx deia: “Els treballadors no tenen pàtria” i amb això ja estava tot dit.

Ja que per Hervé totes les guerres es fan en benefici dels capitalistes, el proletariat ha de lluitar contra cadascuna d’elles, sense perdre el temps en analitzar què les ha motivat.  El proletariat ha de respondre a cada guerra amb la vaga militar i la insurrecció i aquí s’acabava el seu receptari sobre les formes de lluita.

Davant d’aquesta argumentació, Lenin va respondre:

“És cert que en el Manifest Comunista es diu que “els proletaris no tenen pàtria”; també és cert que la posició de Vollmar, Noske i Companyia és “una bufetada” a aquesta tesi fonamental del socialisme internacional. Però això no dóna validesa a l’afirmació d’Hervé i els seus partidaris quan diuen que el proletariat tant se’l dona  viure en una pàtria o una altra: a l’Alemanya monàrquica, a la França republicana o a la Turquia despòtica. La pàtria, és a dir, l’entorn polític, cultural i social donat, és el factor més poderós en la lluita de classes del proletariat. I si Vollmar no té raó, en considerar que cal propugnar  una certa actitud “genuïnament alemanya” del proletariat a la “pàtria”, tampoc Hervé  la té amb la seua posició imperdonablement no crítica davant d’un factor tan important de la lluita emancipadora del proletariat. El proletariat no pot romandre indiferent i impassible a les condicions polítiques, socials i culturals de la seua lluita. Per tant, tampoc no  pot ser indiferent als destins del seu país. Però els destins del país només l’interessen pel que fa a la seua lluita de classes, i no en virtut d’un “patriotisme” burgès, completament immoral en boca d’un socialdemòcrata.”(EL MILITARISME BEL·LICÓS I LES TÀCTIQUES ANTIMILITARISTES DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA.  1907).

Lenin va fer una anàlisi marxista des dos aspectes de la proposició d’ Hervé. D’una banda, va afirmar que incorporava “un contingut realment correcte” oposant-se a allò que els revisionistes i els socialxovinistes promovien en aquell moment. Posava al descobert el caràcter enganyós del patriotisme burgès i subratllava la importància de la unitat internacional de la classe obrera i, al mateix temps, defensava que els proletaris emprenguessin accions revolucionàries per fer front a les guerres, sense limitar-ho a les lluites parlamentàries que tan agradaven als revisionistes. No obstant això, d’altra banda, Lenin va assenyalar que, en general, Hervé es  predicava una ” fal·làcia semi-anarquista ”  assenyalant  la naturalesa reaccionària dels  comentaris frívols i exagerats d’ Hervé i els seus seguidors pel que fa a les formes de lluita, a la negació de les guerres revolucionàries (incloses les guerres d’alliberament nacional) i la negació de qualsevol concepte de pàtria .

Quan a les formes de lluita, Lenin recordava, un cop més,  que sempre cal tenir en compte cada situació concreta:

“El proletariat, si ho considera idoni i convenient, pot respondre amb la vaga militar a la declaració de guerra; també pot recórrer a la vaga militar, entre altres mitjans per aconseguir la revolució social. Però no li interessa lligar-se les mans amb aquesta “recepta tàctica”. (EL MILITARISME BEL·LICÓS I LES TÀCTIQUES ANTIMILITARISTES DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA.  1907

La proposta d’ Hervé era un receptari d’una sola recepta. Obviava les estimacions precises de la situació de la classe i del seu entorn. Com fan  els anarquistes, “creu cegament en tots els poders màgics de l’acció directa”. Pretenia fer front a les situacions de lluita en incessant canvi amb tàctiques senzilles i mecàniques,  “privant al proletariat de la possibilitat de triar el moment de lliurar la batalla i la manera de lliurar-la, i deixant aquest dret en mans de l’enemic”. Per tant, la “recepta estratègica” universal prescrita per Gustave Hervé és en realitat una mena “d’estupidesa heroica”. Malauradament, d’estupideses d’aquesta mena en els nostres dies també en trobem un estol a tort i a dret.

Pel que fa al propòsit de la lluita, Hervé nomes posava èmfasi en la substitució de la guerra per la pau, però oblidava la substitució del capitalisme pel socialisme i no  contemplava l’ús de les crisis generades per la guerra per accelerar l’enderrocament de la burgesia. Inexcusablement “han oblidat la relació causal entre guerra i capitalisme”. En el millor dels casos, el programa contra la guerra d’Hervé i els seus seguidors es limitava a fer bullir l’olla sense tirar-hi la condimentació; la seva única pretensió era mantenir la “pau sota condicions capitalistes”.

Com ja hem vist, Lenin va refutar l’errònia interpretació de la frase de Marx “els treballadors no tenen pàtria”. Va recordar com Marx, a la Primera Internacional va ridiculitzar i refutar la distorsió que Proudhon feia de l’internacionalisme proletari, per demostrar la “relació de sang” entre el nihilisme nacional i el xovinisme de les grans potències i per il·lustrar que la naturalesa indiscriminada de la pàtria és en realitat una negació dels drets de totes les nacions petites i febles a lluitar per l’alliberament nacional, salvaguardar la dignitat nacional i defensar la independència de la pàtria. Amb tot plegat no feia altra cosa que proporcionar  “base teòrica” ​​per als invasors que ocupen el territori d’altres països.

Com ja hem assenyalat al començament, l’Agost de 1914, en els primers dies després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Hervé va arraconar el seu el nihilisme nacional i la seva quitxalla verbalista per  convertir-se en un socialxovinista i es va oferir per anar a la guerra . 

Per tal d’eliminar  les confussions  sobre la “pàtria” i la “nacionalitat”, Lenin, després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i de la fallida de la Segona Internacional, va reincidir en el tema. Assenyalà que els marxistes han de respectar tres criteris: primer, mirar el problema històricament; segon, connectar-se amb altres criteris i tenir així una visió de la totalitat; tercer, investigar la connexió amb altres experiències històriques . Si  s’incompleixen aquests tres criteris, no es respecta el sistema científic del marxisme i es tracta amb   “fórmules rígides generals”,   coses  que són “diverses i enrevessades.

Lenin va donar per primera vegada una interpretació profunda de la frase “els treballadors no tenen pàtria”. Va assenyalar que el sentit original de la frase de Marx i Engels era només dir que les condicions econòmiques dels proletaris de diversos països són internacionals i els seus enemics de classe i les condicions d’alliberament també ho són, per tant, la seva unitat internacional és més important que la nacional.  És a dir, els proletaris del món, independentment de quin país o nació pertanyin, són germans de classe que comparteixen el mateix destí, tenen la mateixa experiència de classe, uns  enemics de classe comuns i uns objectius compartits.  Per tal d’aconseguir l’alliberament comú, haurien de realitzar la unitat de classe internacional i dur a terme la lluita de classes internacional sense tenir en compte les diferències entre països i nacions. Això no té res a veure amb la “indiferència” de la pàtria i amb qualsevol altre tipus de nihilisme nacional.

En segon lloc, Lenin va subratllar que per entendre i comprendre amb precisió el veritable significat del principi que “els treballadors no tenen pàtria”, cal investigar-lo conjuntament amb altres aspectes de l’obra de de Marx i Engels. Va recordar que Marx va parlar en vàries ocasions de guerra nacional i Engels va referir-se directament als sentiments nacionals dels alemanys el 1859 i el 1891.

Segons Lenin “la pàtria és un concepte històric”. Els principis de la pàtria i la seva defensa “no poden ser  aplicables de la mateixa manera en totes les condicions”. Va subratllar la idea que en una guerra imperialista , “defensar la pàtria” és, per descomptat, una ensarronada. Atès que aquest tipus de guerra és depredadora per ambdues parts, el proletariat s’hi ha d’oposar. Per contra, la Guerra d’Alliberament Nacional , és una altra cosa. “El país sota l’opressió nacional ha de defensar la pàtria per oposar-se al país que implementa l’opressió nacional. Això no és un engany, i els socialistes mai s’oposaran a la “defensa de la pàtria” en aquest tipus de guerres; en cas contrari, es cometria  un greu error!”