La Diada d’enguany se celebra enmig d’una certa confusió i desànims, però dins d’una conjuntura política en la qual la mobilització i la lluita segueixen sent necessàries. Resulta de cabdal importància, doncs, tornar a omplir els carrers dels pobles i ciutats de Catalunya.

            Hem arribat a aquesta situació perquè s’ha fet evident el fracàs del camí parlamentari cap a la independència.           No obstant això, sorprèn  la poca atenció que s’ha prestat a esbrinar les causes d’aquest fracàs i en explicar, amb arguments vàlids, les projeccions i conseqüències futures que se n’extreuen. I com sabem, quan l’origen i els fonaments d’un fenomen polític no són prou coneguts, resulta  fàcil caure en posicions que no es basen en fets objectius. Encegar-nos o caure en l’idealisme són algunes de les conseqüències previsibles que no faran més que donar noves armes als nostres adversaris.

            Crida Comunista s’ha posicionat sobre aquest tema a bastament. Els articles publicats a la nostra pàgina web i a la nostra revista són una mostra de les reflexions que n’hem fet darrerament. Tot i que hi ha diversos aspectes amb els quals hem d’aprofundir, volem compartir els nostres punts de vista amb els diferents sectors del poble treballador i, en particular, amb tots aquells que d’una manera o altra han participat en la lluita d’alliberament nacional durant els últims anys, i fins i tot amb aquells que, havent estat reticents a participar-hi, aposten per un futur socialista. Aquest tema ens afecta a tots; i tots hem d’exposar quina és la nostra posició i quines seran les nostres formes d’actuar,  però acceptant  que seran la pràctica i els esdeveniments els que diran la darrera paraula.

            Una de les claus de la confusió actual dins del moviment d’alliberament nacional ha estat la dificultat per identificar quin és el veritable enemic i adonar-se de quina és la seva força i les seves febleses. Algú pot creure que l’enemic a batre és el Règim del 78, és a dir, el conjunt de forces econòmiques, polítiques i socials que han governat Espanya des de la consolidació de la monarquia parlamentària, una part de les quals van col·laborar amb la dictadura franquista. Aquestes forces, en el terreny polític i social  van des dels antics franquistes fins al PSOE, passant pels nacionalistes burgesos bascos i catalans, i també incorporen als sindicats majoritaris. Però el règim del 78 no és un bloc homogeni. En pressionar-se la palanca centralista, des de fa uns anys,  els nacionalistes de dretes catalans i bascos han anat marcant distàncies. Per contra el nucli dur, integrat pels partits centrals del sistema bipartidista (PP i PSOE), els grans grups econòmics i els principals poders de l’Estat, encapçalats pel rei, s’han conjurat per tal de salvar el règim.  Ara mateix el PSOE aposta per recompondre totes les aliances que es van sumar durant la transició i tot fa pensar que, per a fer-ho, compta amb el suport de la Unió Europea i els Estats Units.

            El concepte de règim del 78, però, pot resultar enganyós, perquè amaga el fet que allò que realment tenim davant nostre és un Estat amb tot el seu aparell polític, jurídic, policial  i militar, i amb unes aliances internacionals que li asseguren el suport dels Estats Units i la Unió Europea. Això darrer demostra la futilesa dels que encara somien amb un camí com el que van seguir  alguns  països de l’antic bloc soviètic, que van comptar amb el suport militar, de vegades amb bombardejos inclosos, dels Estats Units i de l’OTAN. Aquesta realitat  sembla que encara no ha estat entesa pels partits burgesos i les organitzacions socials que han liderat el moviment d’alliberament nacional la darrera dècada.

            Es fa necessari, doncs, refer l’estratègia, i un element clau d’aquesta reformulació, juntament amb la necessària identificació de quin és l’enemic al qual ens enfrontem, és aconseguir la participació activa de la classe obrera, ja que no hi haurà un moviment d’alliberament nacional vencedor sense la implicació del poble treballador. Però aconseguir la seva participació activa comporta, al mateix temps, vincular la lluita d’alliberament nacional a les reivindicacions obreres i populars. En una paraula, la nova estratègia ha d’estar orientada a aconseguir l’alliberament nacional i social. I per   a traçar aquesta estratègia, cal tenir ben present la realitat concreta en la qual ens trobem.

            Tot i que cal celebrar l’indult d’una part dels presos polítics, aquest té poc a veure amb l’amnistia general que reclamàvem i  hem de continuar reclamant. Els indultats, a més a més, resten inhabilitats! A la vegada, la repressió judicial  no s’atura i continua havent-hi presos polítics, tant a Catalunya com a altres indrets de l’Estat. La violència policial i la impunitat campen lliurement a tot l’Estat espanyol. La lluita per una amnistia general i contra la repressió, per tant, ha de ser una de les  reivindicacions centrals d’aquest Onze de setembre i dels mesos propers.

            L’Onze de setembre és un moment  propici per avaluar tot allò que conforma la nostra identitat nacional, una identitat que els nostres enemics volen anorrear. La llengua catalana és una de les nostres senyes nacionals. Els constants embats de l’Estat espanyol, la manca d’un Estat propi que s’ocupi de la protecció de la llengua, l’activitat persistent dels partits espanyolistes contra el català en tots els Països catalans i a la resta de l’Estat espanyol, i les errades comeses per diferents governs de la Generalitat, tenen un cost negatiu per a la nostra llengua. Ens trobem en un estadi on cal defensar els drets ja adquirits, però sabent a la vegada que aquests   resulten insuficients. És aquesta una altra de les qüestions en les quals cal centrar-se en els  pròxims temps.

            Un entrebanc per la nostra lluita d’alliberament, ha estat l’escàs ressò  internacional, si bé hi ha hagut suports que cal agrair. Això ens ha d’esperonar d’avant la repressió que pateixen d’altres pobles. Tot i que la llista és llarga, volem fer una menció especial a l’alliberament nacional del Sàhara Occidental. Sotmès de primer a l’imperialisme d’una Espanya que no va ser capaç de gestionar el procés de descolonització, el  Sàhara Occidental, va ser envaït més tard per un Marroc annexionista. En la part del Sàhara Occidental ocupada il·legalment hi ha manca de llibertat d’expressió, detencions arbitràries, tortures, judicis sense garanties i llargues condemnes contra els lluitadors del Front Polisario i els seus familiars.  A més a més, l’exèrcit marroquí d’ocupació intervé agredint als sahrauís, cosa que ha ocasionat un trencament  de la treva  signada el 1991, la represa de la guerra,  i un agreujament de la tensió entre el Marroc i d’altres països de la zona. Els comunistes considerem que aquesta Diada cal reclamar, una vegada més, la retirada del Marroc de tot el territori pertanyent a la República Àrab sahrauí Democràtica i la celebració del referèndum d’autodeterminació acordat fa més de trenta anys.

            En la diada d’enguany Crida comunista expressa el seu suport a totes les mobilitzacions convocades per les grans organitzacions socials, però donem especial rellevància a l’acte en record  de Gustau Muñoz, el jove marxista-leninista assassinat per la policia espanyola, l’any 1978 en una manifestació pel dret d’autodeterminació de Catalunya, en denuncia de la monarquia borbònica i en solidaritat amb el  poble sahrauí. Ho fem, en primer lloc, per mantenir viva la seva memòria, com ho han fet els que foren els seus camarades dins del PCE(i) des del mateix dia del seu assassinat. I  també perquè en Gustau Muñoz simbolitza la lluita d’alliberament nacional, l’internacionalisme proletari i el treball abnegat per construir una avantguarda comunista.

            Aquesta  avantguarda comunista avui és imprescindible per tal de bastir una veritable estratègia d’alliberament nacional i social. En Gustau Muñoz acabava de complir setze anys quan va ser assassinat per les forces policials d’ocupació heretades del franquisme. Tot i ser tan  jove, ja havia iniciat la seva militància marxista-leninista. Ara també hi ha joves compromesos en la lluita quotidiana que planten cara a  la brutalitat policial, que  batallen contra les intervencions i les guerres imperialistes, que s’oposen a les retallades socials, i que es mobilitzen davant l’amenaça feixista. Però sembla que encara costi d’entendre la importància que té el fet de dotar a la classe obrera de la seva pròpia organització política, ja que, al capdavall, en això consisteix la creació d’un Partit Obrer. Crida Comunista va néixer amb  voluntat de contribuir a aquesta tasca, vinculant-la, però, a la lluita quotidiana, fugint del sectarisme i el dogmatisme i treballant per la unitat de tots els marxistes-leninistes catalans.

            Cal estudiar la història per abordar la lluita revolucionària del present. Han estat els joves, els que tradicionalment  s’han col·locat a l’avantguarda. Marx i Engels tenien vint-i-nou i vint-i-set anys respectivament quan van escriure el Manifest Comunista. Lenin tenia vint-i-tres anys quan va redactar la seva primera gran obra teòrica. El Che Guevara en tenia trenta en el moment de la Revolució Cubana, i Fidel Castro, trenta-dos. Mao Tse Tung era un jove de vint-i-sis anys quan es va fundar el Partit Comunista Xinès. Revolucionaris com Mumia Abu-Jamal i Fred Hampton van organitzar les Panteres Negres quan eren encara adolescents. Joan Comorera, a l’edat de dinou anys ja dirigia un periòdic republicà… Ara, aquí a Catalunya, els joves, al costat dels marxistes-leninistes més veterans, també han d’assumir un paper principal en la construcció de l’avantguarda comunista.