Espanya és un toro de paper

Article extret de El Temps, escrit pel diputat de la CUP Albert Botran

toro_osborne_ha_sido_vencido_fuerte_viento_carretera_alicanteÉs conegut que en els seus últims anys de vida, Marx va anar canviant de parer sobre la possibilitat que a Rússia hi hagués la primera revolució socialista. Tant ell com Engels, des de l’època del Manifest comunista (1848) defensaven que on hi havia més condicions era en les potències industrials europees. El que no van imaginar mai és que el 2017, la Trèveris natal de Marx estaria a punt d’inaugurar una gran estàtua de bronze del seu fill il·lustre… obsequi del Govern de la República (!) Popular (!) Xinesa (!).

Que al país més poblat del món hi hagués una revolució liderada per un Partit Comunista s’explica, entre altres qüestions, perquè aquells revolucionaris xinesos van utilitzar el marxisme com una escola de pensament que permetia als oprimits agafar seguretat contra els opressors. Recordo haver-ho llegit en el llibre de l’anglès David PriestlandRed Flag: la visió dialèctica de la història permetia entendre que els que manaven no ho havien fet des de la nit dels temps, i que el seu domini es basava en causes materials que bé podien girar-se’ls en contra.

És per això que Mao el 1956 va deixar anar, en una entrevista, un dels seus aforismes més coneguts: l’imperialisme és un tigre de paper. Pocs anys després les lluites de Cuba, d’Algèria i Vietnam començarien a demostrar-ne la certesa. No es tracta d’agafar frases al vent i descontextualitzar-les, però aquest aforisme apunta una idea pregona: fins els Estats i imperis més poderosos tenen les seves contradiccions, i no són pas invencibles.

Avui l’Estat espanyol té una actitud implacable contra el referèndum i contra la independència, i exhibeix una aparent unitat entre els diferents aparells de l’Estat i els principals partits polítics. Aquesta actitud de fermesa és tot un ressort psicològic per tractar d’espantar qui dubti. Ara bé, hem de saber veure si això no és una façana que amaga unes contradiccions que fan impossible que l’Estat sostingui, impassible, la mateixa actitud fins al final. Ens hauríem de preguntar si, persistint Catalunya en la seva voluntat de fer el referèndum i proclamar la independència, no farà emergir totes aquestes contradiccions. I el que ara és aparentment un problema de l’independentisme (com ho fem?) passa a ser-ho de l’Estat (com ho aturem?).

Hi ha, almenys, quatre contradiccions que convé tenir en compte. La primera és l’econòmica, i fa referència a un Estat que té uns problemes estructurals impossibles de resoldre en el curt termini. Fixem-nos en un aspecte: l’alta taxa d’atur no fa més que accentuar el desequilibri de les pensions i això és un problema de viabilitat, que només es pot resoldre amb solucions profundes que afectin el model econòmic (recuperant la indústria) i fiscal. O bé es pot resoldre en direcció contrària, amb reformes regressives com les que tot apunta que Macron vol fer a França.

La segona contradicció fa referència a la unitat de l’Estat i lliga, en part, amb l’anterior. I és que, si l’Estat optés per apaivagar l’independentisme a través de més transferències econòmiques cap a Catalunya, això el faria encara més inviable si no toqués model productiu, fiscalitat o finançament territorial (començant per Euskadi i Navarra, que veurien afectat el seu règim).

En tercer lloc, hi ha la necessària unitat política. L’actitud de fermesa de l’Estat només es pot sostenir si hi ha amplis consensos. Però és difícil veure que un PP corrupte i postfranquista pugui arrossegar, sense escletxes, tot el PSOE i Unidos Podemos. Si l’Estat recorre a la força física per impedir el referèndum seria tot un canvi qualitatiu que per als militants i electors d’aquests dos partits es faria difícil d’assumir.

Finalment, la contradicció des de la vessant internacional. L’Estat espanyol forma part d’un bloc d’aliances (UEOTAN) que de moment el protegeix. Però una reacció repressiva de l’Estat tindria uns alts costos d’imatge de cara a continuar sent un membre respectat en aquest concert internacional.

Per tant, hem de preguntar-nos: qui necessita veritablement l’Estat espanyol en la seva forma actual? Qui sortirà a defensar-lo si vol sufocar la independència catalana? En un primer moment no li faltaran aliats però, i si persistim?

Res no serà fàcil i el títol de l’article no és una invitació a la temeritat. Però hem de saber que, si mantenim el nostre propòsit, podrem fer caure el toro de paper. I així podrà emergir no tan sols una República Catalana. Serà també l’ocasió del País Valencià i les Illes per fer passos accelerats, endavant, cap a la seva autodeterminació. I l’ocasió de la resta de pobles de l’Estat per triar la via de les seves independències o de fer un Estat espanyol, ara sí, sobre bases democràtiques i federals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s