Article de Raúl Solís, extret de Paralel 36 Andalucia, traduït per Crida Comunista

Sóc gai, orgullós, a la vista de tots, sense tabús i conscient de la necessitat de seguir reivindicant-nos, però no m’agrada en el que s’ha convertit la lluita de tants i tants anys per l’alliberament sexual. No m’agrada i m’incomoda el World Pride i en el que han derivat moltes marxes de l’Orgull LGTB, bàsicament perquè no m’agraden les exaltacions d’identitats individuals, desconnectades de la solidaritat i que, per si no fos poc, han anul·lat del paisatge als vells i velles que van donar la cara quan ser marica, bollera, bisexual o transexual aquí significava ser expulsat de casa, rebre pals de la policia o passar la nit amb els ossos a comissaria. D’això que explico fa només 40 anys, un quart d’hora en el rellotge de la història, encara que hi hagi els qui creguin que els drets els hi devem a l’estètica de Mario Vaquerizo o de les Nancys Rubias.

On hi hagi una marca, hi ha negoci, i on hi ha negoci, no hi ha drets humans, ni solidaritat, ni apoderament, ni diversitat. A les marques els interessa normalitzar la causa LGTBI perquè normalitzats som inofensius, carn de canó per seguir perpetuant aquest sistema injust que odia als pobres i que es diu capitalisme i que ens assenyala com un nínxol de mercat perquè omplim tendes de roba, bars, discoteques, comprem paquets vacacionals amb glamur i posem preu als úters de les dones perquè puguem tenir fills rossos amb ulls blaus a la carta.

Orgull sí, molt, perquè encara hi ha molta gent que ho passa malament, homes i dones que veuen impossible estimar i cardar en llibertat, perquè l’esperança de vida de les dones transexuals a Amèrica Llatina és de 40 anys, perquè els avis i àvies LGTBI els estan ficant de nou a l’armari en els geriàtrics, perquè encara hi ha homes i dones que viuen una doble vida i sofreixen en solitud estimar clandestinament. Orgull sí, però no un Orgull patètic, descafeïnat, pensat només per a homosexuals i transexuals rics, en el qual els hotels i apartaments turístics es posen les botes multiplicant un 100% -fins i tot més- els preus, en el qual els nostres cossos són ‘objectualitzats’ i reduïts perquè quedin bé en els aparadors de les grans ciutats i com a reclam de les marques comercials.

Jo sóc gai, però el que em discrimina tots els dies no és només la meva condició sexual, de fet no és el que més em discrimina, sinó tenir un treball precari, un sou de merda i un lloguer pels núvols que em genera ansietat, processos depressius, nits sense dormir per la incertesa i una sensació de frustració que de vegades porta aparellat processos de diarrea, dolors estomacals, suors fredes i apatia vital; m’emmalalteix la inestabilitat que fomenten les mateixes marques comercials que patrocinen l’Orgull LGTB i les decisions de moltes formacions polítiques que es passegen dient que són molt gayfriendlys, com el PP, quan fa només 10 anys van treure als bisbes als carrers a insultar-nos. O Albert Rivera i el seu Ciutadans, que fa una dècada deien que millor parelles de fet, que la paraula matrimoni generava molta crispació, i que es va sortir del Parlament de Catalunya per no condemnar la dictadura franquista que a tantes persones LGTB va assassinar, va torturar, va empresonar, va humiliar i va obligar a exiliar-se.

Jo no em passejo al costat dels qui han empobrit a un terç de la població espanyola i ens tenen anant al psicòleg per controlar l’ansietat que ens produeix la precarietat, els qui toleren la meva orientació sexual, i fins i tot l’ovacionen, perquè saben que els reporta ingressos però em piquen per ser pobre. Jo vaig a celebrar el meu orgull, però no ho faré conjuntament amb els qui m’empobreixen i s’aprofiten de la meva orientació sexual per donar-se una pàtina de modernitat i progressista quan demà seguiran aplicant polítiques per seguir empobrint-me.

Vaig a celebrar el meu orgull veient la pel·lícula PRIDE, una història de solidaritat entre el col·lectiu LGTB i els miners anglesos que van lluitar junts pel pa i també per les roses que Margaret Thatcher, la mare del neoliberalisme, els va voler robar en els 80, aquesta ideologia defensada per molts gayfriendlys que quan acabi la Marxa de l’Orgull seguiran robant-nos el pa i les roses. Com a gai, tinc la sensació de que el capitalisme ens està utilitzant, de la mateixa forma que utilitza a les dones i a les minories racials, per donar-li un vernís amable i de color a un sistema inhumà que només és inclusiu si tens una targeta de crèdit per pagar-te els drets. I com porto fatal sentir-me utilitzat pel capitalisme en la seva batalla contra els pobres, bàsicament perquè a més de gai també sóc pobre, no participaré d’actes que, per no tenir, ja no tenen ni lema polític per aglutinar al màxim nombre de clients possibles. Jo no em manifesto al costat dels qui només et deixen ser gai, lesbiana, bisexual o transexual si tens una bona targeta de crèdit per pagar-te els drets. Per dignitat i memòria, m’és impossible fer-ho.