A primera vista, els resultats electorals no semblen particularment sorprenents, però en realitat han estat catastròfics. No s’ha produït exactament allò que les enquestes preelectorals indicaven, però, en aquesta ocasió, s’ha refermat la tendència general que prèviament s’havia avançat i per la qual sembla que les enquestes ja ens havien preparat.

Per al PSC-PSOE, el resultat és clarament històric. Mai abans havia aconseguit ser el primer partit en nombre de vots i diputats. Amb el seus 42 diputats, queda molt per davant de JUNTS que, si bé obté una petita remuntada, queda en una mala situació, si es tenen en compte les expectatives que s’havien creat al voltant de la persona de Puigdemont.

ERC pateix un caiguda espectacular, i als candidats associats a les propostes més a l’esquerra (Comuns i CUP) les coses també els han anat malament, especialment a la CUP. La incapacitat dels partits que es reivindiquen d’esquerres d’encapçalar la protesta popular ha donat ales al PSC-PSOE, que ha tingut la possibilitat d’aparèixer com si tingués el monopoli polític per garantir reformes puntuals, per millorar algunes coses i per desactivar la tendència repressiva dels darrers anys.

El PP es perfila com una força reaccionària que recupera una certa capacitat d’influència a Catalunya després de la desaparició de Ciudadanos, però no és la única força d’extrema dreta al Parlament.

Hi ha un element particular que ha afavorit Aliança Catalana: una fracció de la petita i mitjana burgesia catalana està preocupada perquè els natius esdevinguin una minoria de la població. Odien tot allò que representa la gent pobra, sobretot, quan la consideren forastera. L’existència d’una candidatura racista embolcallada amb una estelada i amb un discurs falsament patriòtic els ha seduït.

A nivell general, podem dir que tenim un Parlament de Catalunya més espanyolista, més retrògrad, i infectat de racistes.

L’ascens de les propostes més reaccionàries són un preàmbul del seu possible avenç en les pròximes eleccions al Parlament Europeu. La necessària resistència a les polítiques neoliberals de la Unió Europea, la crítica del sistema i l’oposició fonamental a la situació existent s’han desplaçat en molts casos cap a la dreta. Els conceptes de separació i exclusió, especialment cap als refugiats i cap als més pobres, als qui es vol utilitzar com un drap d’usar i llençar, prosperen entre grans sectors de la població, que consideren realista la demanda de protecció de la ciutadania ja establerta davant dels excessos d’un mercat global que ja no els permet pensar en un possible ascens social. La dreta reaccionària europea expressa en gran part un descontentament justificat amb el sistema polític i econòmic nefast, però ho fa d’una manera pervertida. Per contra, les esquerres majoritàries en molts països són part del problema i es perceben com a part d’una casta de polítics impotents i conformistes dels quals no es pot esperar cap canvi fonamental.

Tot indica que a les eleccions al Parlament Europeu, l’interès general és baix per als votants d’esquerres mentre que els reaccionaris tendeixen a dominar la participació. Si Catalunya tingués un partit capaç de defensar els interessos econòmics immediats de la classe treballadora i capaç d’encapçalar la lluita antiimperialista i per la pau, les coses serien diferents. Malauradament la CUP no ha estat capaç d’encapçalar una proposta d’aquesta alçada i d’aquesta incapacitat es desprèn una de les seves debilitats més notòries. No es possible demanar compromisos electorals per les eleccions autonòmiques i municipals, quan després es predica la inhibició electoral en les europees i s’ha fet el mateix durant anys en les eleccions generals.

A la majoria del poble català, més enllà de l’opció que han votat, li preocupen els drets socials. Les propostes electorals majoritàries i les possibles aliances parlamentàries per formar govern, no ofereixen garanties per satisfer aquesta preocupació, per moltes concessions que s’arranquin en el procés previ de negociació. Totes les possibilitats de formar govern pivoten al voltant d’aliances amb partits vinculats al gran capital espanyol i internacional, i submisos a les polítiques pro imperialistes de la Unió Europea.

Salaris, pensions, sanitat, habitatge, això és el que avui cal posar en primer pla. Drets de tots i totes, drets bàsics i polítiques patriòtiques i en defensa de la llengua. Polítiques al servei dels interessos dels treballadors, joves, jubilats, dones, immigrants, persones amb discapacitat, agricultors i petits i mitjans empresaris de la ciutat i del camp. Defensa de la pau i oposició a les polítiques bel·licistes i armamentistes al servei de l’OTAN i de la industria militar.

Aquestes polítiques son incompatibles amb la política de la dreta i de la socialdemocràcia neoliberal i pro imperialista, que defensen la política de la injustícia i les desigualtats al servei d’uns pocs, i que trinxen el territori. Aquestes opcions polítiques reaccionàries compten amb l’aval, el suport i la direcció d’una Unió Europea orientada a alimentar la golafreria dels monopolis. Una golafreria insaciable que s’alimenta dels drets de l’aclaparadora majoria de la població i a costa de la guerra.

Ens caldrà molta pedagogia per explicar que la injustícia i la desigualtat que creixen no són fruit de l’atzar ni de cap desgràcia natural, ni es poden associar a la immigració. Són fruit d’unes polítiques que posen en dubte el dret a la salut, a l’habitatge i altres drets socials, amb la finalitat de satisfer els beneficis dels bancs, dels especuladors i dels explotadors.

Ens cal una política al costat de les persones que amb el seu treball han de resistir per guanyar-se la vida. Ens cal aconseguir que totes aquestes persones s’ajuntin i lluitin. Cal estar al costat de la gent que va sortir al carrer l’1 d’octubre. Cal estar al costat de la gent que, fa ja uns anys, va sortir al carrer quan es van convocar les diferents vagues generals. Cal estar al costat de la gent que, en el seu moment, es va mobilitzar per sortir de l’OTAN i aturar la guerra. Però sobre tot, cal augmentar els fronts de lluita. Cal determinació i força col·lectiva. És amb aquesta lluita, amb aquesta determinació, amb els treballadors, amb la joventut, amb els que aquí viuen i treballen, amb tota aquesta gent, cal seguir endavant.