Els accidents mortals en el transport ferroviari, així com el bloqueig de la xarxa de trens i d’una part de la circulació viària s’han convertit en una tragèdia nacional. En aquesta situació, la principal víctima continua sent, un cop més, el poble treballador. Les riuades ocasionades per les condicions meteorològiques adverses han posat en evidència les deficiències estructurals de la infraestructura. Aquesta catàstrofe ha estat el resultat directe de la política governamental aplicada al ferrocarril durant les darreres dècades, marcada per l’abandonament, la degradació, el subfinançament, la privatització i la gestió inadequada.

Tot el que hem patit ja havia estat anunciat durant anys pels usuaris i treballadors, a través de documents, mobilitzacions i vagues, on es posava en relleu la manca de personal especialitzat, la insuficiència de mesures de seguretat, l’obsolescència del material i el mal funcionament del trànsit ferroviari.

Encara que sovint es presenta com un tema secundari, la degradació i la gestió deficient de la xarxa de carreteres també s’han convertit en un problema de primera magnitud. No podem passar per alt que aquesta situació va ser una de les causes de l’accident ferroviari en què va perdre la vida un jove treballador, un accident laboral que hauria de ser considerat com un crim.

El transport ferroviari, i especialment el transport per carretera, com a servei essencial de trasllat de mercaderies entre diferents punts, exerceix un paper fonamental en l’economia espacial capitalista i ha experimentat un creixement exponencial en les darreres dècades. Aquesta realitat impacta de manera significativa les infraestructures, que suporten la càrrega de milers de tones, que camions i trens transporten amb una freqüència cada cop més elevada. Aquest fenomen reflecteix clarament el caràcter destructiu i anàrquic del capitalisme, així com la naturalesa de classe de l’estat oligàrquic i centralista espanyol, que ha fomentat aquesta situació crítica, alhora que ha reduït la pressió fiscal sobre les grans empreses que s’enriqueixen i que impulsen aquest moviment intensiu de mercaderies.

Aquest ritme frenètic de circulació de mercaderies va acompanyat d’una realitat que condemna milions de treballadors a desplaçar-se diàriament des del seu lloc de residència fins als centres de treball.

La gentrificació expulsa les classes treballadores de les àrees urbanes. En els últims anys, aquest procés s’ha estès arreu del món, contribuint a l’expulsió de poblacions de baixos ingressos de les zones centrals. Aquestes dinàmiques, sovint vinculades al desenvolupament turístic, s’han intensificat en els espais més cèntrics, accelerant també la desaparició dels usos industrials del sòl en els grans nuclis urbans. Una part dels treballadors es veu obligada a desplaçar-se diàriament, des de llunyanes zones residencials fins al centre de la ciutat, per treballar en l’hosteleria, el comerç i el sector serveis. Altres han de fer-ho per arribar als polígons industrials. Molts no tenen altra opció que utilitzar el vehicle privat, i sembla que l’aposta per aquesta modalitat sigui, de fet, l’objectiu real dels governs espanyol i català.

La crisi nacional del sistema de transports s’ha manifestat en un moment on el debat pivota sobre la transferència de les competències dels trens de rodalies al govern de la Generalitat. En essència, es tracta d’un simple traspàs de responsabilitats que no garanteix cap solució efectiva. Des de la nostra perspectiva, és fonamental prioritzar:

·       Un control públic i homogeni de tota la xarxa ferroviària

·       L’anàlisi detallada de les necessitats d’infraestructura, amb la identificació clara de deficiències i punts crítics

·       La formulació i execució d’un pla integral de rehabilitació

·       La cobertura completa de les necessitats de personal

·       L’aplicació universal de sistemes de control i seguretat

·       L’elaboració i implementació d’un únic pla d’operació i gestió

·       La modernització de la xarxa viària

·       La imposició d’un gravamen sobre tota la logística capitalista que fomenta la circulació descontrolada de mercaderies

·       L’establiment de polítiques públiques orientades a reduir les distàncies entre els llocs de residència i els llocs de treball

Cap d’aquestes mesures serà viable sense les corresponents línies de finançament. En aquest sentit, reiterem la necessitat urgent de paralitzar l’increment de la despesa militar i la implicació d’Espanya en la guerra de l’OTAN a Ucraïna, per tal de situar les persones al centre de les polítiques públiques.

Alhora, exigim la màxima transparència i que es faci pública tota la veritat. No acceptem el simple mea culpa del govern davant els fracassos “crònics” de la xarxa ferroviària. Com la majoria de la ciutadania catalana, sentim una profunda indignació i no podem tolerar que un fet tan tràgic es repeteixi el 2026, en un país que compta amb uns pressupostos estatals que mouen mils de milions.