La intenció de Washington d’intervenir militarment a Veneçuela ens obliga a unir-nos amb totes les persones decidides a defensar Maduro i a plantar cara als polítics que, de manera directa o indirecta, donen suport als interessos imperialistes dels Estats Units. Aquesta situació ens insta a col·laborar activament amb les forces que veritablement es posicionen al costat de les víctimes de l’imperialisme, així com a facilitar recursos que puguin ajudar aquells que avui dia mantenen postures oportunistes a sumar-se definitivament a la lluita antiimperialista global. En aquest context, emergeixen diversos fronts en la batalla internacionalista que afavoreixen aquesta nova convergència, sent un dels més destacats l’oposició a qualsevol intervenció militar a Veneçuela. D’altra banda, és imprescindible enfortir la col·laboració amb les organitzacions que es reivindiquen com comunistes, ja que això podria representar un pas fonamental cap a una futura unificació comunista.

A causa de l’enorme desfeta que el comunisme ha patit en l’àmbit internacional, molts treballadors es troben sota la influència de partits que participen activament en les campanyes de difamació contra el govern de Maduro. A la vegada, hi ha forces d’esquerra que, tot i no subscriure directament les difamacions, col·laboren amb aquells que les difonen, a resultes del seu oportunisme polític. A més, trobem organitzacions aparentment marxistes-leninistes i alguns sectors trotskistes que alimenten les narratives anti-Maduro, amplificant errors específics que el govern bolivarià ha pogut cometre en els darrers anys.

És fonamental clarificar les posicions per garantir que el moviment comunista adopti un paper constructiu en la lluita per la sobirania de Veneçuela. Per tenir impacte en aquesta lluita ideològica, cal abordar de manera aclaridora com la trajectòria històrica del moviment comunista dona suport sòlid a la postura pro-Maduro. Aquest enfocament podria proporcionar a les bases dels partits comunistes desviats una raó més robusta per alinear-se amb nosaltres i, alhora, fomentar un interès crescut entre els partidaris de la política antiimperialista per connectar amb el comunisme.

En nombroses ocasions, els comunistes ens hem trobat amb la necessitat de donar suport a determinats líders vacil·lants, empenyent-los a assumir responsabilitats i avançar amb decisió. Això va succeir, per exemple, durant el procés que va culminar en el referèndum de l’1 d’octubre. Igualment, els comunistes catalans van establir precedents similars els anys 1934 i 1936, quan van donar suport a un govern de la Generalitat controlat inicialment per forces polítiques de caràcter petitburgès. En el cas de Maduro, no ens enfrontem a un líder indecís; més aviat al contrari, ell es posiciona fermament dins del context actiu de la lluita antiimperialista. Davant l’increment de les sancions nord-americanes, Maduro ha adoptat una actitud encara més combativa, seguint l’exemple del seu predecessor, Hugo Chávez.

Els arguments dels socialdemòcrates espanyols opositors a Maduro passen per alt, de manera deliberada, l’impacte de les sancions en l’economia veneçolana, atribuint tota la responsabilitat a Maduro. Aquest relat correspon a la narrativa que els Estats Units porten dècades difonent contra Cuba i que ara reprodueixen pel cas de Veneçuela. La política actual dels EUA contra Veneçuela inclou una sèrie de nous moviments destinats a incrementar encara més l’ofegament econòmic de Veneçuela.

Desmentir aquesta propaganda pot ser també una eina poderosa perquè els comunistes i tots aquells que combaten l’imperialisme tornin a reconèixer la importància clau de la lluita per l’alliberament nacional dins del context actual de l’etapa imperialista del capitalisme global. A la vegada, ens pot ajudar a que tots els partidaris de la lluita per els drets nacionals entenguin que la lluita d’alliberament només pot prosperar si persegueix totes les aliances disponibles, tant locals com mundials.

El cas de Veneçuela, d’altra banda, posa en evidència el caràcter marcadament pro imperialista de l’actual Unió Europea. Fa alguns anys, van arribar a reconèixer al colpista Guaidó com a president legítim de Veneçuela, contribuint així al saqueig de recursos que pertanyien al poble veneçolà. Ara, mantenen aquesta actitud reconeixent a un altra mafiós, fins i tot quan Maduro va aconseguir una victòria clara en les últimes eleccions. Però la situació empitjora: mentre que Veneçuela sofreix els efectes de les campanyes d’aïllament econòmic promogudes pels Estats Units, la Unió Europea, en comptes d’aportar suport, intensifica encara més les sancions contra el país. Van der Laayer i Rutte, capitost de l’OTAN, no en tenen pro amb tot això. Parlen d’una possible guerra en l’àmbit internacional, quan ells, de fet, ja l’estan portant a terme.

A Catalunya, la propaganda contrària a Maduro té una presència significativa, difosa per la premsa i les televisions, inclosa TV3. El CIDOB, que es presenta com un organisme «expert en política internacional», actua en realitat com una plataforma pro-imperialista i anti Maduro. L’actual president del CIDOB, Josep Borrell, conegut pel seu espanyolisme i pel seu discurs obseqüent pro Unió Europea, es va mostrar molt satisfet amb l’entrega del controvertit Premi Nobel a Corina Machado, un personatge colpista de caire feixista. Va ser Borrell qui, alhora que ja mostrava la seva orientació ideològica, reconegué a Guaidó, un mafiós, com a «President legítim de Veneçuela», reconeixement que també li fou atorgat pel president espanyol Pedro Sánchez. Aquest és l’exemple més clar de com aquells que es presenten com a persones d’esquerra en el seu discurs se situen, en els moments crucials i clau en la política internacional, ben explícitament a favor de l’imperialisme i en contra de les seves víctimes. És revelador, doncs, quin és veritablement l’interès que serveixen aquests dirigents, una evidència que sovint no està del tot al descobert, o fins i tot es tolera considerant-la un mal menor entre determinats sectors progressistes oportunistes.

Per altra banda, la manca de formació rigorosa dins les files del comunisme i l’abandonament del treball de base entre masses sindicals i organitzacions socials han facilitat que gran part de la classe treballadora accepti, sense cap crítica, la penetració i el domini ideològic de l’imperialisme.

La base del problema rau en la falta de voluntat per analitzar les circumstàncies actuals tal com són, aferrant-se encara a marcs desviats que fa temps que han quedat caducs per interpretar la realitat.

Mentre oferint col·laboració als qui vulguin sumar-se al front antiimperialista, lluitarem fermament contra aquells elements oportunistes i dogmàtics que causin divisió en un moment clau en què el moviment obrer requereix més unitat. Ens oposarem fermament a qui fomenti l’hostilitat envers el projecte revolucionari bolivarià que, avui dia, està sota amenaça i necessita, amb urgència, el màxim suport i solidaritat.

L’única via per avançar en la defensa de la revolució bolivariana i enfortir els seus partidaris a escala global consisteix a configurar un front únic. Aquest front ha d’aglutinar totes aquelles forces disposades a combatre les posicions més rígides i endarrerides de l’esquerra, així com també ha d’aglutinar aquells qui estiguin disposats a superar les seves pròpies limitacions i estancaments, per situar-se en l’àmbit anti imperialista.

La solidaritat amb Veneçuela aporta a la vegada una contribució de primer ordre en la lluita contra el feixisme i la dreta reaccionaria espanyola. Són tots ells els defensors a cara descoberta de l’imperialisme i els instigadors de la guerra contra Veneçuela. Però per combatre aquest dreta no serveix una esquerra de mentida incapaç de plantar cara a l’imperialisme i una esquerra oportunista i de fireta.

El feixisme esta desfilant per tot arreu de la mà de l’imperialisme, sembrant la guerra. Si recuperem les polítiques anti imperialistes i anti feixistes, pròpies del moviment comunista, trobaran la revolució.