DE CATALUNYA A PALESTINA: PER UN ONZE DE SETEMBRE PATRIÒTIC I INTERNACIONALISTA

La DIADA NACIONAL no ha de limitar-se a una mera commemoració històrica, sinó que ha de ser una font viva que inspiri i reforci el compromís per assolir les nostres llibertats nacionals. Ens recorda que la veritable fortalesa d’una nació radica principalment en la cohesió i la determinació del seu poble.

Resulta fonamental reflexionar sobre la trajectòria de la nostra lluita en els últims anys, valorant els seus èxits i dificultats, per tal de redirigir esforços amb encert. Des de Crida Comunista, fa temps que treballem en aquesta direcció, i aquesta reflexió ha estat una peça clau dels nostres manifestos de l’ONZE DE SETEMBRE.

Enguany, però, pensem que és necessari parar-nos un moment, col·lectivament, per observar què ocorre al món i aprofundir en la comprensió dels grans reptes contemporanis que ens envolten.

Són ben conegudes les paraules de Rosa Luxemburg quan alertava sobre l’alternativa entre «socialisme o barbàrie». En l’actualitat, és habitual sentir que el socialisme ha «fracassat» i que l’únic camí viable és la realitat capitalista, amb la possibilitat de treballar-hi per fer-la més suportable. Malgrat que bona part de l’esquerra predominant no expressi aquests plantejaments de manera directa, les seves accions traspuen aquest punt de vista. Nosaltres, en canvi, no compartim aquesta posició oportunista. Defensem que la reivindicació socialista ha d’ocupar un lloc central en la lluita. Tanmateix, som conscients que, dins l’hegemonia capitalista en què vivim, s’ha consolidat de manera sòlida aquest sistema, mentre ens enfonsa cada cop més en una barbàrie que ja forma part essencial del món occidental. Aquest escenari horrorós no sols afecta aquest àmbit geogràfic, sinó que aspira a instaurar-se com a eix de la política internacional.

El genocidi de Gaza continua, igual que les negociacions per posar fi a la guerra russo-ucraïnesa, sense un final clar a la vista. Però aquests dos conflictes no són equiparables, tot i que en tots dos intervenen, de manera directa en el segon i de manera indirecta en el primer, els països de l’OTAN, de la qual Espanya forma part.

Encara que hi ha qui considera que Espanya és un estat sobirà; la realitat és que la sobirania dels països membres de l’OTAN està condicionada i subordinada al predomini dels Estats Units, que ara veuen trontollar la seva hegemonia imperialista mundial i que estan disposats a tot per tal de preservar-la.

Des de finals de la Segona Guerra Mundial, els governants capitalistes dels EUA i els seus satèl·lits europeus han utilitzat l’horror que el genocidi de Hitler va provocar en assassinar, no nomes milions de jueus, sinó també milions de russos i de xinesos i milions de comunistes, per emmascarar la naturalesa real de l’entitat sionista, alimentar-la i protegir-la.

Les accions de la resistència palestina estan plenament justificades. Israel és una colònia creada per l’imperialisme europeu i nord-americà al cor del món àrab. La gran majoria dels israelians, durant més de setanta-cinc anys, han actuat com a bèsties salvatges contra els nadius àrabs de Palestina, que abans de l’arribada dels colons sionistes al seu país mai no els havien fet cap mal. Israel és també una colònia fonamentada sobre la voluntat d’expandir l’espai colonitzat, que busca consolidar la seva existència, sustentant-se en aquesta idea d’expansió territorial.

Amb el context dels esdeveniments del 7 d’octubre, el govern israelià va instar la població de Gaza a evacuar la part nord de la Franja de Gaza i traslladar-se cap al sud en un termini de 24 hores. Posteriorment, es van bloquejar subministraments essencials com l’electricitat, els aliments i l’aigua. La zona nord de la franja, que inclou la ciutat de Gaza, va ser sotmesa a intensos bombardejos amb la intenció de despoblar-la i provocar destrucció massiva. En paral·lel, Israel va atacar algunes de les persones que es desplaçaven cap al sud. Aquesta estratègia busca, des del primer moment, forçar el desplaçament de més de 2 milions de palestins cap al Sinaí egipci, mentre causa un elevat nombre de víctimes durant el procés.

Si aquesta campanya triomfa i aconsegueix els seus objectius en termes de víctimes mortals, superarà amb escreix l’impacte de la Nakba de 1948, en què aproximadament 750.000 persones van ser expulsades. En aquesta nova Nakba, es calcula que l’afectació superarà els dos milions de persones, amb l’objectiu de desarrelar la població àrab de la Palestina històrica per establir una majoria israeliana. A més, el següent pas previst seria l’expulsió dels palestins de Cisjordània cap a Jordània.

Aquest pla no és només una iniciativa recent ni una decisió exclusiva de Trump, tot i que ell hi ha donat suport entusiasta. Es tracta d’una estratègia dissenyada amb anterioritat i promulgada amb la complicitat de tots els governs nord-americans en les darreres dècades. És per això que molts considerem adequat qualificar aquestes accions com un genocidi. Tal com el genocidi nazi es va justificar amb la teoria racista de “la raça superior”, aquest es basa en la idea, també racista, de “el poble elegit”.

Mentre el genocidi del poble palestí no cessava, el passat mes de juny, va desencadenar-se el que es coneix com la guerra de dotze dies entre els Estats Units i Israel contra la República Islàmica de l’Iran. Sense cap mena de provocació aparent, l’entitat sionista va dur a terme un intens bombardeig, combinat amb atacs amb míssils dirigits a territori iranià. Un element destacable d’aquesta acció va ser l’assassinat premeditat de figures claus entre els líders militars i científics de l’Iran. Els atacs es van focalitzar en barris residencials a Teheran, provocant la mort tant dels militars i científics, com de les seves famílies i veïns. Aquestes accions van ser qualificades pels atacants com a “dany col·lateral”. L’acusació utilitzada per justificar l’atac va ser que l’Iran estava a punt de desenvolupar armes nuclears, un fet que l’entitat sionista porta reivindicant durant 30 anys.

Mentrestant, els països de la Unió Europea, malgrat la seva incapacitat per consensuar sancions contra Israel, actuen amb celeritat quan es tracta d’aplicar mesures punitives severes contra l’Iran, fet que deriva en greus repercussions per a la població iraniana. Recentment, la UE ha reforçat per unanimitat la seva política hostil envers l’Iran, mantenint i ampliant l’enfocament criminal i pro sionista que l’ha caracteritzat.

L’esquerra majoritària, inclosa una bona part de l’esquerra independentista, no només manté silenci davant d’aquest acte criminal contra l’Iran, sinó que, en certa manera, hi dona suport adherint-se a totes les campanyes de deslegitimació de la República Islàmica d’Iran. Un comportament similar el presenta la Unió Europea respecte al Líban, posicionant-se repetidament a favor de qualsevol iniciativa destinada a debilitar Hezbol·là. Pel que fa al cas de Síria, la postura de la UE ha estat encara més contundent, treballant al costat d’Israel per intentar derrocar un govern laic en favor d’un règim integrista format per membres vinculats a l’ISIS.

Un altre exemple de la hipocresia de la Unió Europea i la inoperància de l’esquerra majoritària es reflecteix en la seva postura envers els iemenites que han reaccionat d’avant al genocidi fent atacs contra embarcacions que mantenen negocis amb Israel. Tota la trepa “ legalista” hauria de tenir present que el dret internacional i la Convenció contra el genocidi obliguen els països a prendre mesures, incloses accions militars si són factibles, per frenar un genocidi. El Iemen ha assegurat públicament que, un cop acabat el bloqueig, els bombardejos i la matança a Gaza, deixarà de realitzar aquests atacs. Però, què fan els membres de l’OTAN davant això? Han optat per bombardejar el Iemen. Mentrestant, la premsa occidental s’encarrega de desprestigiar aquesta resistència titllant els iemenites de “rebels” amb un aire despectiu, a fi de facilitar que l’opinió pública digereixi millor les accions pro-sionistes d’Occident i els atacs criminals d’Israel contra la bona gent del Iemen.

El genocidi en Gaza, a més de posar al descobert el veritable caràcter de l’occident capitalista i les limitacions de l’esquerra, avui hegemònica a occident, també ha tret a la llum les misèries existents dins l’independentisme. Hem vist veus i partits polítics amb banderes d’Israel, justificant i fins i tot avalant el genocidi.

Donar suport a Israel i les seves accions no és una opinió política com ho és la posició que podem tenir sobre els impostos, sobre l’avortament o la legalització de la marihuana. No es tracta només d’algunes persones que tenen un punt de vista que hem de respectar i tractar com a iguals al nostre propi punt de vista sobre el tema. Es tracta de persones que estan treballant per fer possible l’extermini dels palestins. Això és com defensa una violació en grup, com celebrar una cacera i assassinat d’infants o com suggerir que s’encenguin fogueres per cremar als que es consideren incrèduls. Són immundícia humana.

Els palestins a Gaza han aconseguit resistir perquè ja no tenien res a perdre, i cap suposat reformista pot influir en el seu lideratge. La seva resistència neix de les circumstàncies més extremes i inhumanes a què el poble palestí ha estat condemnat. Els habitants de Gaza no tenen cap desig de marxar, excepte els que busquen tornar a altres parts de Palestina de les quals ells o els seus avantpassats immediats van ser expulsats el 1948. La naturalesa terrible de la crisi que enfronten els habitants de Gaza ha creat en si mateixa l’esperit revolucionari darrere de la resistència. L’horrible situació en què es troba el poble de la Franja de Gaza ha produït una lluita de classes vinculada a la necessitat de la conquesta d’un Estat propi.

Quelcom, en certa mesura similar, trobem en el front sahrauí, que ja porta dècades resistint davant l’intent de fer fora als sahrauís de la seva terra, espoliar-la i colonitzar-la per part de la monarquia pro-OTAN i pro-sionista marroquina, a la qual l’actual govern espanyol dona suport.

I el mateix cal dir del poble veneçolà, on, gràcies a la seva resistència, el projecte chavista ha tingut dècades per preparar les seves defenses armades contra una invasió. I sembla que està sent eficaç en aquesta tasca, ja que ha involucrat les masses populars en l’esforç de la milícia.

La gent de Gaza, al igual que els iemenites, els sahrauís i els veneçolans, entre d’altres, es mereix la nostra solidaritat i, alhora, són un exemple a seguir.

Crida Comunista, sempre ha cridat a iniciar la lluita reivindicativa de l’ONZE DE SETEMBRE, cooperant i participant en l’acte d’homenatge a Gustau Muñoz, un jove que, com hem mencionat repetidament, era lleial al marxisme-leninisme. Va ser assassinat per la policia del règim en una manifestació on les reivindicacions principals eren: denunciar la repressió de les forces d’ocupació, recolzar la lluita per l’alliberament nacional, defensar les demandes del moviment obrers en combat, i denunciar la traïció del govern espanyol, que havia lliurat el Sàhara al seu aliat marroquí, traint el Front Polisario. D’aquesta manera, podem afirmar que Gustau Muñoz era un militant marxista-leninista compromès amb la lluita per l’alliberament de la classe i de la nació, que va saber donar a aquesta lluita un fort contingut solidari i internacionalista. Per nosaltres és un exemple a seguir.

A aquestes alçades, a Catalunya, la solidaritat internacionalista ha de sortir del si del poble, i com més unitària i àmplia sigui, més plena d’afecte esdevindrà. Nosaltres formem part d’un nació oprimida, sotmesa per un estat membre de l’OTAN i subordinat als Estats Units. La nostra lluita per l’alliberament nacional i de classe està vinculada a la voluntat de construir un estat republicà, popular i socialista, amb un fort contingut internacionalista, i en aquestes condicions, la nostra solidaritat adquirirà una força molt més gran que la que pot tenir avui. Aquesta és la nostra missió i el nostre compromís, que reafirmem una vegada més en aquest ONZE DE SETEMBRE.