Diumenge passat va ser el vuitè aniversari de l’atemptat jihadista que va colpejar la societat catalana, aquell trist 17 d’agost de 2017. Com ja sabem, l’acció va ser reivindicada per Estat Islàmic (ISIS, Daesh), però què en sabem d’aquest grup terrorista?  Resumint totes les informacions que se’n tenen, es tracta d’un moviment guerriller wahhabita que ha estat finançat pels estats exportadors de petroli aliats d’occident, i que s’ha distingit per fer la guerra als estats que poden suposar un problema per a l’OTAN a Orient Mitjà, ja sigui per a desestabilitzar-los, atemorir-los o, directament, enfonsar-los. Vegis Iraq, vegis Síria. També han atemptat a Iran. I a Palestina. Julian Assange i Edward Snowden han pagat cara la filtració de documents que demostrarien la involucració de la CIA i d’Israel en la fundació i finançament de l’organització terrorista.

Llavors, si sembla que sempre defensen interessos de l’OTAN (i d’Israel), per què aquests terroristes haurien d’actuar en un estat aliat de l’OTAN, com l’estat espanyol? La hipòtesi infantiloide més estesa és que estan molt bojos, perquè l’islam embogeix les persones i les fa voler immolar-se. L’extrema dreta necessita que la població autòctona faci seva aquesta manera primària, fàcil i poc precisa d’interpretar la realitat i, a continuació, necessita aquestes formes de violència terrorista, o bé la seva amenaça constant, per tal de modelar la figura d’un enemic exterior; un enemic que ajudi a reforçar l’estat, fent que la gent hi busqui refugi. Aquest relat és el combustible de l’extrema dreta, que malda per trobar una excusa per tal de fer avançar els estats occidentals envers un model autoritari i policial. Cal afegir que l’assenyalament com a radicals i l’aïllament dels musulmans en general és un objectiu compartit tant per l’extrema dreta europea com per l’extrema dreta islamista.

Nosaltres, els comunistes, entenem que la violència terrorista no serveix només per enfonsar estats, sinó també per fer por i generar sensació d’inestabilitat. Com ja hem esmentat, aquesta violència pot ser una mena de vacuna per reforçar un determinat ordre. Preveiem la possibilitat de les anomenades Operacions Negres, dutes a terme per diversos serveis d’intel·ligència d’arreu del món (CIA, Mossad, MI6…). I, és clar, no oblidem la infame Operació Gladio, de la qual et suggerim que busquis informació si et resulta desconeguda. En aquest sentit, la nostra hipòtesi és que, en aquell moment de 2017, algú necessitava recordar als catalans, entre altres coses, que el referèndum previst de cara a l’octubre, que atemptava contra la sobirania territorial d’un estat de l’OTAN, era el camí cap a un lloc terrorífic i inestable. I també calia mostrar les institucions policials i militars espanyoles com un mal menor al costat d’un enemic que anava assimilant-se cada cop més a la comunitat musulmana en conjunt.

Vuit anys després, les forces polítiques del règim del 78 encara s’oposen en bloc a esclarir el paper de l’estat espanyol en l’atemptat. Tot apunta a que els serveis secrets espanyols podrien estar-hi involucrats. I això podria esquitxar alguns dels seus homòlegs internacionals. De cap manera, però, voldríem suggerir que els autors materials d’aquest atemptat, ni de tots els atemptats d’Estat Islàmic, no creguin realment en el que fan. Però tenim seriosos dubtes de que la fe dels perpetradors sigui la mateixa que la dels instigadors primigenis de l’atemptat.

D’altra banda, el procés independentista és un record frustrant per molta gent que, sense abandonar l’estètica nacionalista catalana, han fet seu el relat de que la invasió forana és un assumpte prioritari, i que la lluita contra l’estat espanyol pot esperar. No en va, enfoquen l’atemptat com una cosa “de tots els musulmans”, mentre eviten fer-se  preguntes sobre un CNI que és presumpte responsable. Com no podia ser d’una altra manera, la premsa espanyolista els dona veu de manera constant.

Sembla que els autors intel·lectuals de l’atemptat van guanyant.