El debat sobre l’increment de la despesa militar ha deixat al descobert, per una banda, la submissió dels països europeus de l’OTAN a l’imperialisme nord-americà, independentment de quin sigui el president del govern als EUA i, per l’altra, la ubicació subsidiària d’Espanya dins la cadena imperialista occidental.

L’actual govern espanyol  ja s’havia assignat l’objectiu d’arribar al 2% del PIB en material de guerra, la qual cosa és una xifra desmesurada, criticada abastament pels moviments anti-OTAN i anti-imperialistes, i fins i tot per alguns dels actuals socis del govern, com Esquerra Unida i el PCE.

Tanmateix, aquest increment no és suficient per a satisfer les demandes dels Estats Units, que han aconseguit un augment en el compromís de despesa de defensa per arribar el 5% del PIB per a tots els estats membres de l’OTAN (a excepció dels EAU) a assolir en varis anys, la qual cosa hipoteca als futurs governs, independentment del seu signe i color.

Cal deixar clar que no es tracta del 5% del pressupost governamental, sinó del 5% de tota la producció del país. A hores d’ara parlaríem d’uns 80.000 milions ja que  el PIB actual és de 1.600.000 milions. Els números són al·lucinants; realment al·lucinants! Per descomptat, aquests diners es gastaran principalment en la compra d’armes i equips als Estats Units.

Però això no és tot. Un cop els EUA han aconseguit que els europeus  es comprometin a dedicar el 5% del seu PIB a la defensa, Trump  els utilitzarà “d’exemple” per pressionar sobre els seus  aliats asiàtics perquè també gastin  un 5% en armes. Per tant, la despesa de guerra mundial pot acabar assolint unes xifres astronòmiques i la industria militar farà el seu agost.

El cost d’aquest 5% és colossal. El govern espanyol, més enllà del seu color,  no està en condicions de portar-lo a terme. De fet serà terriblement dolorós finançar l’increment del 2%. Hauran de fer servir tots els tripijocs al seu abast, però a hores d’ara, tant el PSOE com el PP no tenen ni idea de com es pot fer.

Com fa la major part de l’esquerra (pro imperialisme) europea, el PSOE intenta pintar la despesa militarista governamental com una garantia per a la seguretat i ens ven que ha de ser compatible amb la despesa social, una compatibilitat impossible de gestionar, fins i tot si la despesa queda limitada inicialment al 2’1 %.

Més enllà de la retòrica que ara empra Pedro Sánchez, el primer que cal dir és que

• Espanya ja s’ha compromès a obeir l’OTAN, 
• ha normalitzat la presència de les bases nord-americanes, des d’on s’ajuda els genocides sionistes i
• ha acceptat que l’OTAN dirigeixi la seva atenció i els seus recursos cap a l’objectiu de “contenir” (és a dir, destruir) a la Xina.

Al capdavall ara l’OTAN estableix una nova divisió del treball, amb la qual britànics, francesos i alemanys trobaran una manera de continuar la lluita contra Rússia, deixant teòricament els estatunidencs lliures per centrar la seva atenció en l’Indo-Pacífic.

Tot plegat té lloc en uns moments on Pedro Sánchez es troba encerclat per una ofensiva brutal de la dreta més reaccionaria, dels medis de comunicació més dretans  i del poder judicial (que recorden allò que fa uns anys es va viure a Catalunya). A això cal sumar-hi uns casos de corrupció que embruten els seus col·laboradors propers i deixen una ombra de sospita sobre un possible finançament delictiu del PSOE.

Enmig d’aquesta situació complicada, Pedro Sánchez ha respost emprant un llenguatge que incorpora certs continguts suposadament d’esquerres. 

Les al·lusions de Pedro Sánchez (i els i les de SUMAR) a  una la hipotètica sobirania d’Espanya, tenen un explicació, encarà que no reconeixen que es tracta d’una sobirania limitada:

• La primera cara de la moneda, a la qual ara al·ludeix Pedro Sánchez, ens vol indicar que l’estàndard del 5% de l’OTAN no és un acord legalment vinculant. Els estats membres de l’OTAN segueixen decidint les seves polítiques de seguretat i defensa. És a dir, poden prendre les seves pròpies decisions i seguir el seu propi camí.
• Però l’altra cara de la moneda, a la qual no al·ludeix Pedro Sánchez, ens recorda que es tracta de països encadenats al bloc imperialista occidental i estretament lligats a l’oligarquia financera i monopolista que domina dins d’aquest bloc. Hi ha una base econòmica i una estructura jurídica i política que pesen com una llosa i de les quals les decisions governamentals no es poden deslligar.

Arribats a aquest punt, a Pedro Sánchez, igual que a Puigdemont després de l’1 d’octubre, li queden dues alternatives:

1. O fa un pas endavant, amb la qual cosa hauria de fer front a poders molt potents, inclòs el militar i el provinent de la pressió dels EUA, que només es poden guanyar a través d’una gran i contundent mobilització popular,
2. o convoca eleccions anticipades.

Si Pedro Sánchez apostes honestament per la primera alternativa, els comunistes li podríem donar temporalment suport en algunes batalles puntuals, igual que vam donar-lo a Puigdemont en el seu moment, sense que per això justifiquem les seves corrupcions i sense adherir-nos al seu projecte, com tampoc vam justificar la corrupció dels promotors de Junts ni ens van adherir al projecte de Junts i ERC.

Però la jugada més viable és la de la convocatòria electoral anticipada, buscant la data més beneficiosa per al PSOE. Aleshores estaríem davant una repetició del  “OTAN D’ENTRADA NO”. Allò que en l’època de Felipe González va aparèixer com a tragèdia, ara retornaria en forma de farsa!

L’OTAN no és una aliança defensiva. És una màquina de guerra per perpetuar la política de dominació mundial dels Estats Units. Una màquina de guerra que arrossega a Espanya a conflictes ruïnosos i destructius.

La seguretat dels catalans no ens pot venir d’una Espanya que  s’apunta a l’escalada de la carrera armamentista i a la submissió cega als interessos estrangers.

El nostre futur s’ha de basar en el progres social i no en la guerra imperialista. Els catalans no li devem res a aquesta màquina de guerra que espolia totes les classes populars d’Europa. El nostre destí està lligat a la lluita contra l’OTAN, contra les bases nord-americanes, i a la defensa de la pau a nivell mundial.