La situació Espanyola actual té una certa semblança amb la viscuda a Catalunya al voltant del 5 d’octubre. Puigdemont, Junqueras, la CUP, ANC i Òmnium, van apostar per una utòpica via parlamentària a la Independència, a partir d’una precària majoria parlamentària, ignorant la sobirania limitada del Parlament de Catalunya. Tot això va deixar en evidència el seu desconeixement de la teoria marxista de l’Estat, la qual cosa no deu estranyar-nos en formacions polítiques burgeses o entre aquells que basen les seves incursions en el marxisme a partir del marxisme acadèmic i de teories postmodernes de tota mena. Tots van acabar sent víctimes del fetitxisme de la democràcia burgesa liberal.

Ara, el govern espanyol del PSOE i el seu soci de Sumar, ens diuen que “Espanya és sobirana”, quan Espanya va quedar ancorada en els poders econòmics que van fer costat al franquisme i en part de la seva estructura jurídica i política i ha mantingut -i fins i tot eixamplat- la submissió al l’imperialisme dels EUA, a la qual la va sotmetre Franco després de la derrota mundial del nazi-feixisme i s’ha subjugat, a la vegada, als buròcrates de la UE.

El debat sobre l’increment de la despesa militar ha deixat al descobert tot això. S’aprova una despesa del 5% del PIB a assolir en uns quants anys, la qual cosa hipoteca als futurs governs, independentment del seu signe i color. La Unió Europea accepta un procés de despossessió, comprometent-se a comprar més i més armes als seus proveïdors nord-americans i accepta l’estratègia militar imperialista dels EUA posant-se a la primera línia de guerra. És allò de ser banyut i posar-hi el llit i el beure.

La lluita per la sobirania, deslliurant-nos del control ferri dels EUA i dels buròcrates europeus, a través de l’OTAN i de l’actual Unió Europea i l’exercici del dret a la lliure determinació, son reivindicacions no assolides i centrals per una estratègia alliberadora. En aquesta lluita no hi tenen lloc les teories utòpiques, mistificadores de la democràcia dictatorial burgesa, ja que no fan altra cosa que apartarnos del camí. Però en aquesta lluita es fonamental combatre la base econòmica que dona lloc a aquesta superestructura jurídica i política dominant, o sigui, cal combatre la gran burgesia financera i monopolista, espanyola i internacional.