TRUMP COM A REPRESENTANT GENUÍ DE L’IMPERIALISME NORD-AMERICÀ

Donald Trump torna a ser el cap de l’imperialisme mundial. Trump és un capitalista i un
gran terratinent. Com tants altres de la seva classe, Trump no ha creat personalment el
seu imperi de negocis: el va heretar del seu pare. Trump és també un racista vulgar i
un misogin.
Trump és, a la vegada, un anticomunista cavernícola i un home d’extrema dreta.
Podem dir, aleshores, que és un feixista?
Dimitrof definia el feixisme en el poder com “la dictadura terrorista oberta dels
elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer.”
Avui, aquests elements no son altres que les classes dominants dels Estats Units,
més enllà de qui sigui el seu governant. Això no vol dir que els EUA siguin ja un país
feixista, però allà és on es troben les fraccions de classes que, en circumstàncies
extremes, solen (i poden) jugar la carta feixista i desencadenar guerres d’abast
mundial.
Tot plegat fa de Trump un bon representant de la classe dominant capitalista dels
Estats Units; i la representa expressant públicament i sense embuts el seu rol en
l’escena internacional.

LA RELACIÓ CONFLICTIVA ENTRE TRUMP I L’ESTABLISHMENT EUROPEU I
NORD-AMERICÀ.

Es dona la paradoxa que el nucli polític i històric de la classe capitalista nord-
americana, format per demòcrates i republicans, s’ha oposat alguna vegada a Trump,
i l’oposició s’ha fet extensible a l’establishement europeu a través de les seves
diferents representacions polítiques i mediàtiques. Aquesta oposició, acompanyada de
la debilitat crònica dels marxistes, ha permès que als EUA el moviment anti-Trump
tingues una direcció clarament burgesa i pro imperialista i el mateix està passant a
Europa.
La major part de la gent que participa en el moviment anti-Trump i aquells que
encapçalen les organitzacions de base, són persones que no entenen la lluita de
classes. Com a regla general, representen els interessos de la petita burgesia, la
posició econòmica de la qual és intermèdia entre la classe treballadora que produeix
plusvàlua i la classe dominant que viu de la plusvàlua. Per tant, s’engendra un
fenomen similar al que vam viure a Catalunya amb el “procés”, tot i que en un context
polític general ben diferent que no permet comparar el paper de Junts amb el dels
demòcrates nord-americans que han estat governant el país capdavanter de
l’imperialisme.
A causa de la seva posició de classe, els que encapçalen aquest moviment no poden
entendre les lleis econòmiques, especialment la llei del valor que regeix l’économie
capitalista independentment de la voluntat dels individus, ni les característiques del
capitalisme en el seu estadi imperialista. Aquesta debilitat fatal va permetre al Partit
Demòcrata assumir el lideratge del moviment anti-Trump. Per la seva banda, els

socialdemòcrates europeus, en les seves diferents variables, també han volgut i volen
dirigir-lo a Europa. Tots plegats han individualitzat el feixisme, l’imperialisme i la
reacció en una única persona, amagant el seu caràcter classista.
A diferència dels corrents burgesos i petit burgesos, els marxistes considerem que la
qüestió de l’opressió de classe està al centre de tots els esdeveniments, des de totes
les formes de supremacia blanca, misogínia, atac als immigrants, homofòbia, canvi
climàtic, etc., inclosa l’opressió nacional. Totes les qüestions de fons es redueixen, en
darrer terme, a la lluita entre els explotats i els explotadors, entre els opressors i els
oprimits.
Per la mateixa raó, quan un partit marxista decideix utilitzar l’escenari de les eleccions
burgeses per arribar als sectors més amplis de la classe obrera, té el deure de
demostrar que el camí cap al veritable alliberament no depèn de la victòria d’un partit
capitalista sobre un altre, sinó que s’obtindrà a través d’una lluita independent dels
partits burgesos sobre els qual s’ha sustentat el sistema. Això no invalida la possibilitat
d’establir aliances, però aquestes aliances han d’anar acompanyades d’una clara
posició classista que posi de manifest que l’aliança és beneficiosa per als interessos
de la classe obrera, tant a curt com a mitjà termini, i identificant quin és el veritable
enemic principal.
A primera vista, pot semblar que individus com Trump són el veritable enemic principal.
Fins i tot es poden veure com a casos particulars deslligats de la lluita de classes.
Aquesta visió errònia està oblidant el veritable caràcter imperialista dels EUA. El
mateix error cometen els que a casa nostra només volen veuen les suposades
polítiques anti-Trump dels socialdemòcrates europeus i obliden el caràcter imperialista
de segon ordre d’una Europa subordinada als EUA que els socialdemòcrates i els
verds ara mateix estan defensant.

LA VERITAT ESTÀ EN ELS FETS

La victòria electoral de Biden en les eleccions nord-americanes de 2020 i la derrota de
Harris en les darreres eleccions ja han mostrat les tares de l’anti-trumpisme aburgesat
i pro imperialista.
Quan es va apropar la campanya electoral el 2020, i després de veure la cara
terrorífica del trumpisme, tot el moviment anti-Trump es va unir al voltant de Joseph
Biden. Fins i tot li van donar suport molts comunistes nord-americans! Però Biden era
un polític imperialista convencional que havia dedicat tota la seva vida a servir
l’imperialisme nord-americà i el seu Partit (Demòcrata) sempre ha donat suport a les
guerres imperialistes dels Estats Units.
Malgrat aquets precedents, al 2020, una nova generació d’activistes, atrapats per el
Partit Demòcrata dels EUA, amb l’esqueix d’algunes personalitats amb llenguatge
esquerra, van estar disposats a votar qualsevol cosa que es presentes com anti-
Trump. Tot i que la victòria de Biden va ser estreta, va guanyar per un marge de set
milions de vots i com sabem, la turba de partidaris de Trump no ho van acceptar i es
van aixecar impulsant una revolta armada, la qual cosa encara va donar més
consistència a l’anti-trumpisme subordinat al Partit Demòcrata.
Des d’aleshores han estat molts els fets que han posat al descobert les limitacions del
moviment anti-Trump, dirigit per la petita burgesia i subordinat a l’establishment
imperialista. El més clarificador es diu Gaza, ja que ha deixat clar que Biden i els
demòcrates son uns autèntics genocides.

Moltes persones que havien format part de l’anti-trumpisme es van unir a les
manifestacions contra el genocidi i es van veure obligades a plantar cara a Biden.
Quants àrabs, cristians, musulmans i jueus progressistes que es van mobilitzar contra
el genocidi, van votar per Harris? La majoria segur que no ho va fer. El problema és
que tot aquest allau d’activistes ara no té representació política, la qual cosa es una
nova mostra del caràcter restrictiu de la mal anomenada “democràcia nord-americana”.

TRUMP I EUROPA

Es probable que la contradicció entre Trump i l’establishment europeu i nord-americà
es pugui atenuar ja que al capdavall tots són defensors del capitalisme. No obstant
això, encara que Trump és un pro-capitalista fanàtic i té tots els instints de classe
capitalista, també té idees que de vegades encenen el conflicte. Per exemple, els
seus plantejaments racistes poden provocar un conflicte de grans dimensions en un
país que s’espera que tingui una majoria no blanca a mitjans de la dècada de 2040. La
possibilitat d’incendiar els conflictes augmenta d’escala cada cop que surten els noms i
els rostres del gabinet de Trump i el seu entorn.
Els mitjans de comunicació occidentals, per la seva part, ens venen a dir que Trump
infravalora l’OTAN i que dona un suport insuficient al govern colpista de l’Euromaidan
a Kíev i veuen en això una altra font d’hostilitats.
A Trump i als milionaris del seu entorn no els desagrada veure una Ucraïna devastada
per la guerra. No obstant això, la guerra oberta només beneficia els inversors
directament involucrats en les indústries militars i armamentistes. Una “treva” podria
obrir noves oportunitats d’inversió i això proporciona el principal incentiu perquè Trump
tingui interès per algun tipus “d’acord “.
Més enllà del que Trump vulgui, els falcons de guerra imperialistes estatunidencs i els
contractistes de defensa es dediquen a prolongar la guerra destinada a destruir
Rússia, sense importar quants ucraïnesos i russos morin. Sembla que els pretesos
anti-trumpistes europeus comparteixen aquest posicionament.
La submissió dels mandataris europeus als EUA, seguint la musica de Biden, ha
debilitat la Unió Europea i l’ha deixat sense socis alternatius, amb la qual cosa la seva
dependència dels EUA ara és més potent que mai i l’obliga a ballar la dansa dels
nord-americans segons el ritme que els EUA decideixen. Ara és Trump qui toca el
piano.
Una de les melodies que Trump ja va començar a teclejar en el seu primer mandat,
que Biden i els mandataris de l’OTAN han continuat entonant durant quatre anys, i que
ara Trump reprendrà, és la de l’increment de la despesa militar. Això pot ser un regal
de Trump a la indústria militar i és, a la vegada, un dels principals temes que les
forces populars europees haurem d’entomar, posant la lluita per la sobirania en primer
pla i plantant cara als mandataris de la UE i l’OTAN.
Aquesta qüestió de la sobirania té ara una nova derivada: Com que els EUA troben
dificultats per imposar-se per qualsevol indret que els vingui en gana, volen clavar més
profundament les urpes sobre les seves actuals àrees d’influència. D’aquí el seu
interès per subordinar més encara Europa i el Canada.
La necessitat d’un ampli moviment europeu per la sobirania i per la defensa de les
classes treballadores és una necessitat ineludible. La victòria de Trump és part d’una
tendència global que ha permès avenços per part de partits d’extrema dreta. Hem vist
resultats similars a Itàlia, França, Alemanya i també a l’Estat espanyol. L’augment

inflacionari posterior al tancament de la Covid va fer baixar els salaris reals en tot el
món. Els votants disgustats per la caiguda dels salaris es van posar
contra els anomenats partits de centre esquerra o centra dreta, pro Estats Units i pro
OTAN, en tota Europa.
Superar aquest entrebanc té una gran dificultat i no és possible sense un bon domini
del marxisme. Sota l’actual sistema de relacions socials és difícil trobar l’origen dels
nostres problemes, perquè cada part que dona lloc a aquests problemes està oculta.
Per altra banda, el poder econòmic està en mans d’oligarques no elegits que treballen
contínuament per manipular les nostres ments mitjançant propaganda disfressada de
notícies i fonts d’informació fiables. Quan la gent no descobreix les veritables causes
dels seus problemes i aquests problemes s’agreugen, surten els monstres que
busquen, acusen i persegueixen caps de turc.
Ni el centre dreta, ni el centre esquerra, ni els partits capitalistes d’extrema dreta tenen
la resposta als enormes problemes que el decadent capitalisme monopolista està
causant a la classe treballadora i els seus aliats a tot el món. A llarg termini, això
afavoreix un ressorgiment del moviment comunista i permetrà treure lliçons de les
causes que van portar a la destrucció de la Unió Soviètica i els seus aliats i al posterior
enfonsament massiu dels corrents comunistes a nivell global. No obstant això, aquest
procés necessita temps a causa de la desmoralització massiva i la desorientació
generalitzada.

EL PROJECTE TRUMP

El projecte Trump s’ha construït en el marc de la crisi de decadència i descomposició
de l’imperi nord-americà, com un projecte que ha incorporat al seu arsenal la guerra
psicològica; atapeït per un incert, però agressiu, intent per aturar el deteriorament del
sistema imperialista de dominació a l’interior i a l’exterior dels EUA.
Les cambres “de representació” nord-americanes estan poblades per persones que
pertanyen a partits que representen els interessos del sistema capitalista. No són
treballadors, ni són persones favorables als pobles oprimits. Per aquesta raó,
qualsevol que encara cregui que Trump representa una amenaça per a l’establishment
és un imbècil. L’establishment i Trump van en el mateix vaixell, malgrat els seus
enfrontaments puntuals.
El capitalisme és un sistema econòmic mundial impulsat per l’afany d’obtenir beneficis
a qualsevol preu, mitjançant la super-explotació del treball de la classe treballadora
mundial i l’espoli dels recursos de les altres nacions.
Aquest sistema capitalista sota el comandament imperialista dels EUA ha engendrat
una petita camarilla de multimilionaris i bilionaris disposat a ajudar a mantenir aquest
sistema en crisi, amb tots els seus cicles erràtics d’auge i depressió. Ara el sistema
imperialista occidental depèn dels rescats, de la pujada i baixada dels tipus d’interès,
dels acomiadaments massius, dels baixos salaris, i necessita el domini del mercat
mundial i dels recursos per a la seva pròpia supervivència.
L’objectiu idíl·lic dels imperialistes seria recuperar una situació semblant a la prèvia a
la revolució russa. Però això ara no està al seu abast. Encara que han aconseguit fer
retornar el capitalisme a Rússia, ni el tsar ni les relacions econòmiques semi feudals
hi han tornat. La Xina no s’ha enfonsat en un nou segle d’humiliació, malgrat els
esforços de l’imperi mundial nord-americà sota les successives administracions per
aconseguir-ho. De fet, ha ocorregut tot el contrari. Tampoc s’han revertit les victòries

de Vietnam i Laos contra l’imperialisme nord-americà als anys setanta. No obstant
això, encara queda un camí difícil per tancar les intencions de l’imperialisme i per
aconseguir noves victòries que hauran d’anar molt més enllà de les victòries
aconseguides entre 1917 i 1985. Aquesta és la gran tasca que ens cal afrontar.