Una reflexió  d’urgència sobre el que està passant a Síria a partir de l’ofensiva a gran escala  de forces anteriorment vinculades a Al-Qaida i tipificades durant anys com a terroristes.

El primer que cal dir es que si cau Síria, serà un desastre no només per al poble sirià, sinó també per a palestins, libanesos i iranians. Rússia i la Xina perdran un aliat important. El projecte multipolar es veurà debilitat.

Per contra, serà una victòria no només per als terroristes sectaris sinó per a Israel, els EUA i Turquia. Es reforçaran els projectes imperialistes i sionistes.

Turquia, que ha estat la promotora més propera de l’ofensiva militar,  ho veu com una oportunitat  per complir el vell somni de fer créixer les seves fronteres i poder fer i desfer en tota una regió

Les forces kurdes que controlen part del territori sirià amb el suport dels Estats Units i que son les beneficiaries de la solidaritat de les esquerres catalanes i espanyoles -com Comuns i CUP- esperen consolidar i millorar les seves posicions. Però, a la vegada, miren amb por un moviment que té el suport de Turquia, que, al capdavall, és el seu enemic històric. Cal recordar que durant dècades molts líders kurds van viure a Síria sota la protecció del mateix règim que ara volen enderrocar.

Israel, per descomptat, és  un dels principals beneficiaris del caos a Síria i de la victòria dels radicals religiosos que impedeixen que Síria sigui un camí per on passen armes i combatents libanesos, iranians i palestins. No és casualitat que, durant mesos, Israel hagi dut a terme una campanya d’assassinats selectius a Síria, matant figures vinculades a Hezbol·lah, a l’Iran, a la resistència palestina i també càrrecs de l’exercit Sirià. Al mateix temps, el bombardeig del Líban ha reduït la capacitat operativa de Hezbol·lah per ajudar Bashar al-Assad.

També guanyen els Estats Units i els seus aliats que des de fa dècades aposten per derrotar a l’actual govern Sirià i debilitar Rússia.

Cal preguntar-se si el moment de l’elecció de l’ofensiva militar impulsada des de Turquia, no té res a veure amb un possible alto el foc a Ucraïna d’aquí pocs mesos, doncs si Rússia no estes prioritzant la guerra a Ucraïna podria respondre d’una altra manera.

Val la pena recordar que davant  el genocidi en curs a la Franja de Gaza l’anomenada oposició democràtica siriana i els kurds no  han dit res. Ara veiem les raons dels seus silencis.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb la independència i el panarabisme, i les aliances amb la Unió Soviètica, una colla de països àrabs  van construir estats en els quals van ser capaços de conciliar diferents religions i cultures. Occident ha fet tot el possible per destruir aquest delicat equilibri, llançant la regió al caos. Avui, sembla que l’eventual caiguda de l’actual règim sirià només deixa la possibilitat d’un Estat en mans de  fanàtics religiosos, representants dels interessos contradictoris de Turquia, Israel i els Estats Units.

Sabem com va acabar l’Afganistan, sabem com va acabar Líbia. Si algú pensa que els anomenats rebels sirians lluiten per la democràcia és perquè no entenen res del que està passant a l’Orient Mitjà i la seva única font d’informació és la propaganda occidental.