Des dels principis dels temps, i per mil·lennis, les necessitats materials bàsiques de la nostra espècie (menjar, roba i aixopluc) van estar satisfetes de manera gratuïta per la natura. Es pot dir, doncs, que fins la irrupció del sedentarisme i la propietat privada, la humanitat no va conèixer la pobresa com a tal. A banda de la pobresa, la propietat privada va comportar també l’herència i la divisió social del treball i així, si fins al moment la satisfacció de les necessitats depenia en gran mesura del propi esforç, a la llarga, els propietaris de terres i bestiar van quedar alliberats del treball, que relegaven als seus esclaus i assalariats. Totes les estructures que es van anar derivant d’aquest sistema social fins a sofisticar-se en la forma de l’estat modern i el seu engranatge legal i repressiu, es van fer sempre en favor dels interessos dels propietaris (i és lògic que fos així, si pensem que eren els qui tenien el temps i el control dels abastiments dels que la població depenia, i depèn encara).

A dia d’avui els països capitalistes blinden el dret a la propietat privada, i d’aquesta manera blinden també l’especulació i l’enriquiment dels propietaris a costa de les necessitats vitals dels assalariats. Moltes constitucions nacionals (suposat pacte tàcit entre governants i governats) diuen garantir el dret a un habitatge digne que, a l’hora de la veritat, no es compleix. I mentre augmenta de manera escandalosa l’especulació i l’enriquiment d’uns pocs entorn del mercadeig immobiliari, cada dia són més els que ni tant sols poden accedir al lloguer d’una habitació en un pis compartit, i moltes les famílies que són desnonades de casa seva quan no poden fer front als interessos hipotecaris. Les ciutats es gentrifiquen i expulsen els seus habitants, que es desplacen a comarques en busca d’un habitatge que poder pagar, i amb aquest èxode fan pujar els preus també a les conurbacions metropolitanes…

En contra del que sovint es pensa, el comunisme no està en contra de la propietat privada personal. Això vol dir que, si es desitja, en un estat socialista es pot ser el propietari de la casa on es viu, i l’única diferència amb un estat capitalista és que en el socialisme el dret a l’habitatge està realment garantit, atès que la totalitat de les terres, les matèries primeres i les empreses constructores pertanyen a l’estat. Els comunistes pensem—i sabem per l’experiència de la Història—, que l’única manera d’assegurar el dret al’habitatge passa per l’expropiació dels mitjans de producció dels propietaris, del capital dels banquers, de la prohibició de l’especulació i la usura, i de la creació d’un estat igualitari que, com a ens de redistribució de la riquesa, asseguri a tots els ciutadans la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, tant materials com espirituals.