L’11 de Setembre sempre té un significat especial per a la lluita d’alliberament nacional, sobre tot en els terrenys del record històric, de la mobilització, de la reivindicació i de l’orientació del combat.

El moment polític en què ens trobem en aquesta DIADA NACIONAL és d’un cert desgavell i pessimisme entre amplis sectors del nostre poble. Però malgrat els retrocessos dels últims temps, no som un poble vençut com ho fórem el 1714, quan Barcelona fou abatuda,  la dinastia borbònica va triomfar i es privà Catalunya de les seves llibertats.

L’11 de Setembre  rememora l’heroisme i el sacrifici de Rafael de Casanovas des de 1710 a 1714 i el de tots els resistents caiguts en combat,  que descansen al Fossar de les Moreres.  Aquest merescut homenatge patriòtic no pot fer oblidar que el seu heroisme va venir de la mà d’una deficient visió política, especialment pel que fa a les aliances internacionals. Cal aprendre d’aquell passat ja llunyà i del més recent!

LA PETJADA DEL PROCÉS

Nosaltres no som partidaris d’anunciar, com fan altres -dia si, dia també- la mort del PROCÉS. Veiem  més adient parlar de la seva petjada i de les seves febleses.

El PROCÉS va esdevenir un impressionant moviment de masses, fruit d’una articulació àmplia d’organitzacions i partits provinents de diferents cultures ideològiques, en lluita per exercir el dret a la lliure determinació.  Heus ací el seu punt fort.

Anem a les seves febleses:

• Malgrat la capacitat per treure gent al carrer i l’exitós referèndum de l’1 d’octubre, el PROCÉS  va triar una estratègia imprecisa,  centrada en la via parlamentària a la independència. La complementava  puntualment amb mobilitzacions pacífiques i esperava un fantasiós reconeixement de les democràcies burgeses occidentals, un cop proclamada la independència pel Parlament autonòmic. Tot es fundava, doncs, en una “jugada”  institucional, a voltes secundada, altres incentivada, per la mobilització. 
• A més a més, les forces dirigents del PROCÉS, van fer l’error puntual d’imitar experiències polítiques pròpies de les revolucions de colors propel·lides pels EUA, sense veure que es tractava d’experiències distanciades del context català actual, ja que l’Estat espanyol forma part de l’OTAN i  compta amb el seu suport.
• En alguns casos, fins i tot es va arribar a l’extrem vergonyant  d’esperar (i buscar!) l’ajut de l’estat sionista d’Israel.
• Al final, la promesa d’una REPÚBLICA CATALANA va ser burlada.

LA GENERALITAT ESPANYOLITZADA

La impossibilitat d’arribar a la independència per la via parlamentària, i la repressió estatal dels darrers temps, han debilitat el poder mobilitzador i electoral dels protagonistes polítics i mediàtics del PROCÉS. Amb la reculada, les esperances reformistes s’han posat parcialment de nou en l’activitat institucional de tipus autonomista, la qual cosa ha beneficiat d’una manera especial el PSC-PSOE, encara que inicialment ERC somiava en ser-ne la beneficiària.

Ara a Catalunya hi haurà un govern que es reclamarà d’esquerres, votat per tres partits que presumeixen de ser d’esquerres. És el resultat espuri d’una proposta que en lloc de revitalitzar la mobilització popular advoca per enterrar-la i que nomes promet unes reformes tímides als seus aliats d’investidura que, a més a més, difícilment serà capaç de culminar.

El govern de Salvador Illa no té la més mínima intenció d’accelerar els canvis socials, polítics i econòmics al país.  Serà un govern liberal i regionalista que utilitzarà la paraula esquerra de manera indigna.

Bona part dels consellers d’Illa son neoliberals declarats, preparats per servir els voltors que s’estan llençant sobre allò que queda de sanitat pública, els  que fan negoci acabant de destruir el territori i els que s’enriqueixen gràcies al transport per carretera.

Per acabar-ho d’adobar, aquest govern està ubicant en llocs clau “talps” provinents de “Ciudadanos“ i de Societat Civil Catalana, disposats a destruir des de dins tot allò que s’ha fet en les darreres dècades a favor de la reconstrucció nacional de Catalunya.

En el seu discurs d’investidura, Illa va començar descrivint la situació internacional com una disputa entre el bé i el mal, considerant que el cantó del bé es el de l’OTAN i la Unió Europea, al qual ens vol sotmetre a tots plegats. Des del primer moment  ja va deixar clar, doncs,  quines eren les seves cartes.  Només per això ja es mereix el nostre refús.

HEROIS DE LA RETIRADA.

La investidura d’Illa va venir acompanyada pel retorn llampec de Puigdemont. Per comprendre el seu significat no podem caure en l’error d’analitzar només allò que ha aparegut davant del nostre nas, separant-ho del moment polític en el qual s’ha produït i de l’estratègia present i futura de Junts.

El primer que cal dir és que no entregar-se ha estat el més astut que Puigdemont podia fer. Si queia en mans del poder judicial franquista, tenia molt números de ser humiliat i passar temps  a la presó. El seu gest ha estat  una mostra de la llibertat sota vigilància policial i judicial en la que ara viu  Catalunya.

Però el polèmic mini míting de Puigdemont a l’arc del Triomf, va ser el primer acte d’una dura oposició al govern d’Illa. Si Puigdemont al final aconsegueix que  li apliquin la Llei  d’amnistia, pot aparèixer al Parlament com a líder de l’oposició, doncs electoralment ho és. En tot cas, amb Puigdemont  o sense Puigdemont, la de Junts serà una oposició de marcat signe neoliberal.

Junts està en guerra competitiva amb ERC per apropiar-se l’electorat independentista. Amb la seva presència a Barcelona, Puigdemont va deixar el govern de la Generalitat, que aleshores encara  era d’ERC, en una posició sense sortida. Si era detingut, ERC apareixia com a culpable de la detenció i si no, apareixia com a responsable del ridícul policial.

Al capdavall, Junts vol apropiar-se en exclusiva el moviment independentista i espera que això li permeti obtenir de nou el govern de la Generalitat, per després retornar a quelcom similar al pujolisme amb cares noves. A aquesta estratègia sectària si que li és apropiat el qualificatiu de processisme!

UNA ESQUERRA MAJORITÀRIA INFECTADA D’OPORTUNISME

Allò que estem presenciant des de fa dècades en l’occident capitalista és l’hegemonia del neoreformisme entre la gent d’esquerres, per una banda, i l’enduriment de les polítiques neoliberals, repressives i militaristes, per l’altra. Com a rerefons hi ha l’ascens del feixisme i el racisme.

Catalunya no és una excepció. Ja fa dècades que la política de l’esquerra majoritària a Catalunya  queda  reduïda a l’administració i gestió de les institucions, fent de crossa al PSOE. Tot plegat ha estat el resultat del desenvolupament de l’oportunisme, quelcom que sintonitza, en termes discursius i socials, amb les practiques de l’esquerra europea actual.

Nosaltres no compartim amb el neoreformisme regnant ni el seu suport a la investidura d’Illa, ni el programa,  ni bona part dels objectius que diuen voler assolir. Treballem per foragitar-lo, però la gent encara se’ls creu i davant d’això no podem mirar cap a un altre costat.

No ens cansarem de denunciar que l’Estat monàrquic espanyol, servil a l’oligarquia financera i monopolista i pro imperialista és el principal responsable dels nostres drames, però també tenen molta culpa els seus servidors directes, en especial els dos grans partits (PP i PSOE) que conformen el sistema bipartidista espanyol i subsidiàriament en tenen també els partits de l’esquerra oportunista. Només cal veure la seva conducta recent enfront de la massacre sionista a Gaza: han portat a la gent a un estat de paràlisi amb paraules buides sobre un alto el foc i una solució de dos estats justificant un Pedro Sánchez que mai ha tingut la intenció real d’aconseguir qualsevol d’aquestes coses i ha mantingut relacions comercials fluides amb l’Estat d’Israel.

LA VERITABLE LLUITA D’ALLIBERAMENT NACIONAL

La lluita d’alliberament nacional ha de ser sempre el pol oposat de l’imperialisme. Es la lluita per defensar  la  subsistència econòmica, social, lingüística  i cultural de la nació.

És la lluita per  la igualtat recíproca, per el respecte de la diversitat com a factor positiu per si mateix, per  les relacions de convivència i amistat, no opressives.

És, al capdavall, l’aplicació d’un internacionalisme autèntic, defensor de tots els elements que poden elevar al conjunt dels pobles i nacions fins conquerir la seva sobirania, respectant, a la vegada, la sobirania dels altres. Heus ací perquè en aquest moment té tanta importància l’acció solidaria amb Palestina i amb el poble Sahrauí.

En el cas de Catalunya, la lluita d’alliberament nacional és també l’expressió política de les classes populars, enteses com la classe treballadores de la ciutat i del camp. D’aquí que l’11 de Setembre també ha de ser una jornada de lluita per l’alliberament social.

L’INDEPENDENTISME POPULAR

Com ja hem dit en vàries ocasions, centrar el moviment d’alliberament nacional en la via parlamentària i alimentar fantasies de reconeixements internacionals ara mateix impossibles, ha estat una via infructuosa. No obstant, és natural que es segueixi aquesta via si el moviment independentista va a remolc dels partits que tenen discurs nacionalista però, alhora, tenen una concepció idealista de què és un estat, i compten amb una llarga praxi política autonomista. Cal, doncs, que l’independentisme popular prengui la iniciativa a l’hora de generar un contrapoder.

Cal que l’independentisme popular canalitzi el malestar dels oprimits per l’estat i el faci cristal·litzar en un moviment nacional que sigui sinònim d’alliberament social. Els CDR anaven en aquesta direcció i, per aquest motiu, van ser objecte de la ira de l’estat. Sabien que, més enllà de les accions concretes i dels seus evidents defectes, els comitès eren un espai de culturització política i de maduració d’un moviment popular que estava deixant enrere la innocència del somni autonomista.

Després de la desfeta, cal seguir caminant en aquella direcció, aprenent dels errors; aprenent de les conseqüències de la manca d’estratègia i tàctica; aprenent de les conseqüències de no tenir un programa polític propi i nacional popular. I clarificant els objectius, tenint en compte que el fet de que el moviment sigui una puntual aliança de classes no significa situar-se fora de la lluita de classes.

En aquest sentit, l’esquerra independentista té una missió històrica.

L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA

Malauradament, la situació de les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista  que es situen en una perspectiva de ruptura revolucionària s’ha deteriorat, en comparació amb uns deu anys enrere. El nombre de membres d’aquestes organitzacions ha minvat i la seva influència social  i presència electoral són menors .

La renúncia de la forma del partit a favor d’una estructuració movimentista i aparentment assembleària no pot exercir el paper històric assignat al partit proletari, i no protegeix absolutament contra els problemes de la burocratització. La CUP, com el seu nom indica, no passa de ser una CANDIDATURA electoral, però el seu nivell d’incidència social està en retrocés.

A causa de la penetració de corrents neomarxistes, l’esquerra independentista  cada cop parla menys de l’obrer o del proletari com a subjecte revolucionari. Mentre es reivindica genèricament d’anticapitalista, tracta  l’explotació de la força de treball com si només tingués un paper parcial en la realitat nacional catalana. No dona a la consciència de classe la importància que mereix.

Cal que l’esquerra independentista trenqui amb els  comentaris polítics estèrils i amb els interminables debats estratègics abstractes. La reestructuració de l’àmbit polític i la incipient marginalitat  obliguen avui a una reestructuració profunda. Cal fer treball de masses, allà on s’organitza la majoria organitzada, disputant l’hegemonia que ara està en mans del neorreformisme, fent bona la frase de Thomas Sankara: “val més fer una passa amb el poble que no pas deu sense el poble”. També cal situar-se al front del la lluita antiimperialista. Tot això només serà possible abraçant el leninisme.

L’OPORTUNISME ETNORREGIONALISTA

El liberalisme burges i l’esquerra reformista, contemplen la possibilitat d’un capitalisme no discriminatori, quan el que cal és destacar  la relació entre explotació i opressió. Però ara, a Occident, progressen  el punt de vista contrari que contraposa la immigració a la nació. Aquesta visió racista  ha fet forat a casa nostra, fins i tot en files independentistes.

 La visió racista té, actualment, tres vessants funcionals:

D’una banda, funciona com una transfiguració ideològica i, per tant, legitima la sobreexplotació. Accepta la immigració només en la condició que se la pugui sobreexplotar per enriquir els explotadors. Característiques com el color de la pell o altres com la cultura o el lloc de procedència,  justificarien tractes laborals  diferenciats. L’altra funció del racisme es pot veure principalment en la discussió sobre la integració. En aquest terreny el racisme afegeix a l’explotació econòmica l’opressió política, avalant que es doni un tracta social discriminatori als immigrants. Encarà hi ha, avui, un tercera funció del racisme “espanyolitzat” o “catalanitzat”: desplacen els antagonismes de la societat capitalista cap a bocs expiatoris o relats falsos del món, la qual cosa avui va acompanyada de la islamofòbia.

En resum, es tracta d’una lacra que cal extirpar.

Malauradament, en els últims mesos ha guanyat popularitat un moviment que pretén liquidar a marxes forçades el procés independentista. Es tracta d’Aliança Catalana, capitanejada per la fanàtica arabòfoba Sílvia Orriols. Malgrat la seva retòrica pretesament nacionalista, no pretén altra cosa que substituir l’agenda independentista per una agenda d’ordre i molt propera a la nova extrema dreta populista europea.

Fent servir les rèmores de pujolisme que encara planen sobre els sectors menys avançats de l’independentisme, el discurs d’Orriols condueix indefectiblement al tancament de files al voltant d’institucions autonòmiques com ara els Mossos d’Esquadra, tot agitant el fantasma d’una suposada amenaça islamista de la qual no s’acaben de llegir bé les intencions. En certa manera, Aliança Catalana és hereva política de la reacció social als atemptats del 17 d’agost de 2017, atemptats que van distorsionar la qüestió nacional amb una amenaça que, tot sigui dit, va beneficiar momentàniament el discurs d’ordre de l’estat espanyol.

La cosmovisió burgesa i idealista fa que part de l’independentisme sigui vulnerable a aquest discurs. Posar els fenòmens polítics, presents i passats, sota el focus del materialisme històric, és imprescindible per a què aquesta mena de fenòmens tribals etnorregionalistes, autonomistes i d’ordre, siguin clissats com el que són, i no com la pretesa “embranzida ferma i patriòtica que calia”. És imprescindible impulsar espais de culturització popular per poder aprendre col·lectivament què som, d’on i com venim, quines possibilitats tenim i què hem de fer per reeixir. Rebaixar la nació catalana al nivell tribal de l’ètnia, idealitzar el feudalisme com a “època esplendorosa de la catalanitat”, entendre la geopolítica d’una manera ultrarreaccionària, com si fóssim un estat imperialista més i no una víctima del bloc imperialista…no poden conduir enlloc que no sigui al fracàs i al ridícul.

CONTINUAR EL COMBAT

Si les generacions que ens han precedit no haguessin plantat cara i si nosaltres no ho haguéssim fet recentment, la nostra situació nacional encara seria pitjor.

El PROCÉS, a la seva manera, va canalitzar  l’enuig massiu contra l’ofensiva política per part de la rabiosa dreta espanyolista .

L’enuig massiu que s’expressi al carrer durant els propers mesos serà un baròmetre important per veure si hi ha o no acceptació momentània de l’actual Generalitat espanyolitzada i si a la vegada hi ha capacitat per combatre la reacció  i refer l’estratègia d’alliberament social i nacional.

Cal continuar i reorientar  el combat!