Vivim temps convulsos i contradictoris. Ens toca lluitar, però no podem inventar-nos un escenari ideal on lliurar el combat. Cal fer front a l’escenari concret en què vivim. Allò que estem presenciant des de fa dècades en l’occident capitalista és l’hegemonia del neoreformisme entre la gent d’esquerres, per una banda, i l’enduriment de les polítiques neoliberals, repressives i militaristes, per l’altra. Com a rerefons hi ha l’ascens del feixisme i el racisme.

 Catalunya no és una excepció. Si no ens plantegem enfrontar aquests fenòmens concrets a casa nostra, entenent cadascuna de les seves manifestacions,  correm el risc de convertir-nos en xarlatans, limitant-nos a insultar a tothom de manera infantil, allunyant-nos així  de la realitat realment existent i sense tenir cap capacitat per actuar sobre ella per transformar-la.

Nosaltres no compartim amb el neoreformisme regnant ni el programa,  ni bona part dels objectius que diuen voler assolir. Treballem per foragitar-lo, però la gent encara se’ls creu i davant d’això no podem mirar cap a un altre costat.

Ja fa dècades que la política de l’esquerra majoritària a Catalunya  queda  reduïda a l’administració i gestió de les institucions. Tot plegat ha estat el resultat del desenvolupament de l’oportunisme, quelcom que sintonitza, en termes discursius i socials, amb les practiques de l’esquerra europea actual.

Aquesta adversitat  no ha convertit el mon Occidental en una basa d’oli. Puntualment apareixen espurnes de malestar i revolta.  Una d’elles l’hem viscuda a Catalunya, en irrompre  un gran moviment de masses, conegut com a PROCÉS, fruit d’una articulació àmplia d’organitzacions i partits provinents de diferents cultures ideològiques, en lluita per exercir el dret a la lliure determinació.

Malgrat la capacitat per treure gent al carrer i l’exitós referèndum de l’1 d’octubre, el PROCÉS  va escollir una estratègia errònia,  centrada en la via parlamentària, amb la qual somiava arribar a la independència. La complementava  puntualment amb mobilitzacions pacífiques i esperava un fantasiós reconeixement de les democràcies burgeses occidentals. Al capdavall, aquella era una nova mostra  de la subordinació a la gestió institucional i una nova forma d’oportunisme reformista, incapaç de posar-nos en el bon camí.  A més a més, les forces dirigents del PROCÉS, van cometre l’error puntual d’imitar experiències polítiques pròpies de les revolucions de colors impulsades pels EUA, sense entendre que es tractava d’experiències distanciades del context català actual, ja que l’Estat espanyol forma part de l’OTAN i  compta amb el seu suport. En alguns casos fins i tot es va arribar a l’extrem vergonyant  d’esperar (i buscar!) l’ajut de l’estat sionista d’Israel. Al final, la promesa d’una REPÚBLICA CATALANA va ser burlada.

La impossibilitat d’arribar a la independència per la via parlamentària, i la repressió estatal dels darrers temps, han debilitat el poder mobilitzador i electoral del PROCÉS. Amb la reculada, les esperances reformistes s’han posat parcialment de nou en l’activitat institucional de tipus autonomista, la qual cosa ha beneficiat d’una manera especial el PSC-PSOE, que ja ha accedit a la Presidència de la Generalitat, encara que inicialment ERC somiava en ser-ne la principal beneficiària.

Ara a Catalunya hi haurà un govern que es reclamarà d’esquerres, votat per tres partits que presumeixen ser d’esquerres. És el resultat espuri d’una proposta que en lloc de revitalitzar la mobilització popular advoca per enterrar-la i que promet unes reformes tímides que a més a més difícilment serà capaç de culminar.

El govern de Salvador Illa no té la més mínima intenció d’accelerar els canvis socials, polítics i econòmics al país.  Serà un govern liberal i regionalista que utilitzarà la paraula esquerra de manera indigna. És un govern que té poc a veure amb el govern del tripartit: El govern de Maragall significava una ruptura amb el pujolisme, que havia hegemonitzat la vida política i social catalana durant dècades, la qual cosa  podia ser percebuda com un pas cap endavant. El govern  de Salvador Illa significa un pas enrere i l’encapçala una persona grisa que va donar suport al 155. Es el govern de l’oportunisme més submís i més temorenc.

El seu discurs d’investidura, per exemple, va començar descrivint la situació internacional com una disputa entre el bé i el mal, considerant que el cantó del bé es el de l’OTAN i la Unió Europea, al qual ens vol sotmetre a tots plegats. Des del mateix moment del seu començament ja va deixar clar, doncs,  quines eren les seves cartes.  Només per això ja es mereix la nostra oposició.

La investidura d’Illa ha estat acompanyada per el retorn llampec de Puigdemont. Per comprendre el seu significat no podem caure en l’error d’analitzar només allò que ha aparegut davant del nostre nas, separant-lo del moment polític en el qual s’ha produït i de l’estratègia present i futura de Junts.

El primer que cal dir es que no entregar-se ha estat el més intel·ligent que Puigdemont podia fer. Si queia en mans del poder judicial franquista, tenia molt números de passar temps  a la presó. El seu gest ha estat  una mostra de la llibertat sota vigilància policial i judicial en la que ara viu  Catalunya.

Però el polèmic mini míting de Puigdemont a l’arc del Triomf, també ha estat el primer acte d’una dura oposició al govern d’Illa. Si Puigdemont al final aconsegueix que  li apliquin la Llei  d’amnistia, apareixerà al Parlament com a líder de l’oposició, doncs electoralment ho és.

Junts, d’altra banda, està en guerra competitiva amb ERC per apropiar-se l’electorat independentista. Amb la seva presència a Barcelona Puigdemont va deixar el govern, que aleshores encara  era d’ERC, en una posició sense sortida. Si Puigdemont era detingut, ERC apareixia com a culpable de la detenció i si no ho era, apareixia com a responsable del ridícul policial. Junts vol apropiar-se en exclusiva del moviment independentista i espera que això li permetés obtenir de nou el govern de la Generalitat. A aquesta estratègia si que li és apropiat el qualificatiu de processisme!

Després de tot el que hem viscut a nivell institucional durant dècades, sembla ser que hi ha una tanca blindada, que  cobreix la façana del palau de la Generalitat des del mateix moment del retorn de Tarradellas i que diu: “Prohibit el pas a la lluita conjunta per l’alliberament nacional i social”. Nomes el combat del nostre poble podrà tombar aquesta tanca.