La Unió Europea és filla  de la guerra freda. La seva constitució embrionària va ser  cabdal  per a la  materialització dels plans del capital europeu i nord-americà per garantir  l’obertura dels mercats nacionals.

Els canvis institucionals introduïts entre 1951 i 2015 no van propiciar la formació d’una política supranacional, tot i que han comportat la cessió d’una part de la sobirania dels estats que l’integren.

Dins la Unió Europea, els governs burgesos, que articulen els interessos de les faccions més fortes del capital monopolista, han participat en la creació d’un entrellat institucional que es caracteritza per la lliure circulació de capitals i mercaderies i per proporcionar suport funcional contra la competència d’altres classes burgeses fora de la UE i d’altres països industrialitzats o en vies d’industrialització.

Els estats nacionals actuen, doncs, com a  representants polítics del poder burgès de cada formació social. Una de les seves funcions és idear polítiques per a la millora de l’estatus de les seves respectives burgesies dins de la cadena imperialista, inclòs un millor posicionament en  la divisió internacional del treball, amb tots els problemes que això comporta.

L’ascens del neoliberalisme i els canvis en la correlació de forces internacional de finals del segle XX  van intensificar l’impuls capitalista per augmentar la taxa de guany a través de les polítiques elaborades per les institucions pròpies de la Unió Europea (austeritat, retallades, criminalització de determinats dèficits pressupostaris, privatitzacions, etc.).

El projecte de la UE ha estat marcat en els últims anys tant per les conseqüències de la crisi econòmica com per les repercussions polítiques, tecnològiques i militars que han desencadenat els canvis geo-estratègics en l’escena  internacional.

Les dificultats per mantenir la competitivitat general de l’economia europea van començar a sorgir a la dècada de 1980 i, com ja hem dit, es van intentar superar a través de les polítiques neoliberals i l’adopció de multitud de polítiques econòmiques comunes, que van culminar en la creació de l’euro i van elevar Alemanya a l’estatus de potència hegemònica. Però Alemanya, com s’ha vist darrerament, no havia deixat de ser una potència feble en el terreny internacional, i susceptible de ser utilitzada al seu antull pels governs imperialistes nord-americans.

Ara ens trobem en una situació on l’imperialisme occidental fa tot el possible per mantenir el predomini dels Estats Units en el sistema mundial, a través de la intervenció militar i de la imposició del dòlar; però també  mitjançant la submissió dels pobles, com és el cas de Palestina, o mantenint els pobles sota domini colonial, com pretén fer França als territoris d’ultramar i particularment a la Nova Caledònia canaca o en algunes antigues colònies africanes. Per la seva banda, Alemanya i altres països de la Unió Europea, inclosa Espanya, aposten per una nova divisió del món, en la qual posicionar-se millor i apropiar-se, alhora, d’una part del negoci armamentista. L’Europa actual, cada dia tendeix a ser  més submisa als EUA, més favorables als grans grups monopolistes, més bel·licista i més autoritària.

El Parlament Europeu és la única institució de la Unió Europea elegida mitjançant vot directa dels ciutadans. Per tant, es l’única escletxa per on es pot fer entrar les veus crítiques a l’actual Unió Europea i favorables als interessos de les classes populars. La possibilitat d’aprofitar aquesta escletxa s’ha pogut visualitzar els darrers anys, per exemple, a través de l’esplèndida activitat parlamentària dels eurodiputats irlandesos Clare Dally i Mik Wallace.

Tal com des de Crida Comunista  ja hem repetit en altres ocasions, totes les batalles polítiques s’han de lliurar. Sense fer-nos il·lusions sobre la naturalesa democràtica de les eleccions sota el domini de les forces capitalistes, nosaltres hem dit reiteradament que som partidaris d’utilitzar-les per expressar, en aquest cas, el nostre profund desacord amb la construcció europea, que és la del capital, i per mostrar el nostre desig de lluitar per nosaltres mateixos i per a l’alliberament nacional i de classe,  per dir que ens hem de mobilitzar amb força per exigir la ruptura amb l’OTAN.

La nostra ambició és construir una força capaç de liderar la batalla política de classes. Avui dia, molts comunistes i treballadors estan desconcertats. La no presència en aquestes eleccions d’una candidatura àmplia i clarament antiimperialista, capaç d’encapçalar les reivindicacions del poble treballador, i capaç de demostrar que és possible canviar les coses unint-nos, és, per a nosaltres, un dels  dèficits de l’actual conjuntura.

Veient el panorama actual, és fàcil caure en la temptació de demanar l’abstenció, fent escarafalls de les eleccions. Però això seria una incongruència, quan hem vist que hi ha revolucionaris en altres indrets d’Europa que han fet i segur que faran de nou, una tasca excel·lent dins del Parlament  Europeu. Seria més incongruent encara, si considerem que cada vegada serà més necessari establir la cooperació amb d’altres forces europees, que ara es presenten a les eleccions. L’abstenció, o fins i tot el boicot, tindria sentit si respongués a una activitat conjunta i coordinada de les forces revolucionàries a Europa. Però, com acabem de dir, avui, la majoria de revolucionaris europees aposten per aprofitar l’escletxa electoral.

En consonància amb les posicions de les plataformes i col·lectius antimilitaristes i antiimperialistes, Crida Comunista recomana al poble treballador:

1. NO votar les candidatures bel·licistes, conservadores i d’extrema dreta.

2. En cas de votar una candidatura, només fer-ho per candidatures que:

a. Defensin la pau, s’oposin a l’increment de la despesa militar i als pressupostos de guerra, exigeixin que Espanya es desvinculi de l’OTAN i  el tancament de totes les bases militars estrangeres a qualsevol territori de l’Estat espanyol.

b. Batallin contra el feixisme i el racisme i es posin al costat dels més febles, incloent el reconeixement de tots els drets de ciutadania a les persones migrades.

c. Condemnin el genocidi d’Israel contra el poble Palestí i es comprometin a bloquejar el suport militar i comercial a Israel.

d. Apostin per polítiques antimonopolistes, a favor dels agricultors modestos i els petits comerciants i empresaris.

e. Considerin la defensa i millora dels drets laboral com una de les seves prioritats.

f. Lluitin per garantir els drets de la ciutadania a accedir als serveis públics de protecció social, habitatge públic de lloguer, pensions públiques i una renda de ciutadania que permeti una vida digna.

g. S’oposin a totes les restriccions dels drets democràtics i de comunicació.

h.Rec oneguin i defensin el català com a llengua pròpia dels Països Catalans .