El 7 de febrer, la pagesia catalana mobilitzada, va marxar des de tots els indrets del Principat fins arribar a Barcelona, per presentar les seves reivindicacions. Els tractors van bloquejar els carrers i van aparcar davant els edificis dels governs autonòmic i espanyols i davant les oficines del poder burocràtic europeu per exigir solucions concretes.

Veient la contundència de les mobilitzacions prèvies a França, Alemanya, Polònia, Romania, Bèlgica i Itàlia, la Comissió Europea ja havia volgut contenir el descontentament, fent petites concessions. Els governs autonòmic i l’espanyol, per la seva banda, sembla que han apostat per la mateixa via i es presenten com a governs disposats a allargar la mà.

Els mitjans de comunicació, aquest cop, han pres una posició paternalista, aparentant entendre la pagesia, i han explicat algunes situacions particulars mentre evadien els problemes de fons.

Però en cap cas s’han explicat ni abordat tots els problemes reals, que són més radicals del que la Unió Europa i els seus estats membres reconeixen, i van més enllà dels pal·liatius que ara es proposen. Aquets problemes van fins i tot més enllà de les reivindicacions que la pagesia està posant damunt la taula ara mateix. En tot cas, malgrat les seves limitacions, l’actual lluita de la pagesia posa al descobert que els responsables de les seves misèries són la Unió Europea al servei del gran capital monopolista i financer i dels imperialistes dels EUA.

Deixant de banda les mesures puntuals que es diu voler abordar, resulta que cada agricultura de la Unió Europea té les seves pròpies especificitats (a voltes contradictòries) encara que hi ha problemàtiques generals i conjunturals compartides, difícils de solucionar dins l’actual Unió Europea, a menys que abandoni la seva política de submissió al capital monopolista i als EUA.

Com a problemàtica puntual sobrevinguda, trobem ara mateix l’increment dels costos de les matèries primeres, que a l’agricultura van des dels fertilitzants fins als materials per construir hivernacles, i energia, dièsel i elèctrica. Allò que abans costava 10 ara costa 15, o més, depenent del tipus de producció. Res d’això es pot separar de la política bel·licista i submisa als EUA de la Unió Europea, a la guerra d’Ucraïna, al conflicte a Palestina y ara a la crisis en el Mar Roig, on intervé l’OTAN.

Davant d’aquesta realitat concreta, hi ha reivindicacions immediates que no es poden aplaçar:

· Fixar preus mínims retributius garantits per als productes agrícoles.

· Crear un pressupost específic per a la sobirania i la qualitat alimentària.· Regular els marges de la distribució massiva.

· Acabar amb la competència deslleial d’importacions que no compleixin els requisits exigits per la U.E.

· Reformular les negociacions comercials en l’àmbit internacional.

· Garantir avantatges fiscals per a les petites unitats de producció.

· Posar en marxa un veritable pla d’emergència alimentària anti inflació.

Encara que en el cas concret de Catalunya, des dels mitjans de comunicació, se’ns ha volgut fer creure que l’agricultura i la ramaderia continuen majoritàriament en mans de petits ramaders i agricultors, i que tot respon al treball familiar, en els darrers 70 anys el camp català s’ha anat allunyant d’aquesta realitat. A hores d’ara ja té poc a veure amb tot allò que es podia trobar, per exemple, durant la Segona República, on hi havia un pes rellevant dels Rabassaires. En aquest moment, de rabassaires i de petits propietaris pràcticament ja no en queden i no hi ha possibilitats de que reviscolin i puguin guanyar-se la vida. Per aquesta raó ha estat demencial que els mitjans de comunicació parlessin dels treballadors del camp, oblidant que a hores d’ara la majoria d’ells són jornalers i que les seves condicions laborals deixen molt de desitjar, mentre es veuen obligats a treballar per propietaris i arrendataris que, a la vegada, cada vegada treballen extensions més grans de terra i engreixen més caps de bestiar. Aquesta és la dinàmica perversa del desenvolupament de la producció capitalista, amb la seva irreversible tecnificació, i de la seva inserció progressiva al camp. Ara bé, es cert que els capitals que ara operen en el camp català tenen dimensions diverses i bona part dels propietaris i arrendataris troben dificultats per subsistir davant la tendència a una major concentració i a l’obligació de garantir grans produccions i grans inversions. En aquest context els petits i mitjans agricultors estan veient com s’enfonsen els seus ingressos. La seva activitat difícilment podrà subsistir, a no ser que es reverteixi l’actual política al servei dels grans grups monopolistes i financers, autòctons i internacionals.

El conjunt de les classes populars, que inclouen bona part de la pagesia catalana, ens hem d’unir contra el gran capital monopolista i financer, del qual formen part els grans grups d’agroindústria, els capitalistes de la distribució en massa i el capital bancari. Cal deixar de confiar en una Unió Europea que ha estat totalment subordinada als tractats neoliberals transnacionals, a la codirecció d’Europa per part de Washington i Berlín i al dogma de l’economia de mercat. Cal superar aquesta Europa atlàntica dissenyada per afavorir els grans accionistes, mentre aixafen les classes populars.