L’horror de la guerra no ens ha d’impedir pas de veure el que hi ha en joc a Ucraïna, en particular per a la Unió Europea. Fins ara la resposta de la Unió i de la gran majoria dels seus membres a l’anomenada operació militar especial russa ha consistit en una barrija-barreja de decisions i arguments contradictoris, per no dir que ha estat un comportament digne del Dr. Jekill i Mr. Hyde. D’una banda, molts països de la Unió no deixaven de comprar petroli i gas rus, alhora que no es permetia l’obertura del gasoducte Nord Stream II; uns quants governs s’esforçaven per mantenir ben oberta la via diplomàtica amb Moscou i, a la vegada, enviaven, com també la majoria dels governs restants i la Unió com a institució, armes a Ucraïna i aplicaven sancions, com no s’havien vist fins llavors, financeres, econòmiques i culturals, contra Rússia i els seus empresaris principals, o en nom de la llibertat d’expressió tallaven l’accés als canals d’informació russos, com es fa amb els països amb qui s’està en guerra, tot dient que prenien aquestes mesures per defensar els valors democràtics amenaçats a Ucraïna i la legalitat internacional, que no anaven pas contra el poble rus sinó contra Putin i els seus col·laboradors, i que volien un alto el foc com més aviat millor per evitar més patiment i destrucció.

Com lliga, tot això?

Els arguments que ha donat la Unió per justificar la seva actuació estan plens d’esquerdes. Així diu que defensa els valors democràtics ucraïnesos, però tota una part de la població n’està exclosa. Convé recordar les mesures contra la llengua russa, la il·legalització del partit comunista ucraïnès arran del cop d’Estat i el canvi de règim de 2014 i, no fa gaire, de tots els partits de base ètnica russa, començant pel segon partit del Parlament; o el fet que els governs successius de Kíiv no hagin volgut negociar res en set anys amb els russos ètnics del Donbass, per posar fi a una guerra latent amb un cost total d’uns catorze mil morts; una negociació, partint dels acords de Minsk, apadrinada per França i Alemanya, que en paral·lel reconeixien el 2020 l’estatut d’Ucraïna com a Enhanced Opportunities Partner (EOP) de l’OTAN, per la seva aportació a les guerres de l’Afganistan i Kosovo. La commoció humanitària causada per la guerra tampoc no deu deixar veure les onze bases i instal·lacions oficials i oficioses de l’OTAN que s’hi han establert a comptar de 2014, on hanformat uns vuitanta mil militars del país, o la forta presència de quadres i unitats feixistes a la policia i l’exèrcit ucraïnesos, com és el cas, entre d’altres, de la famosa brigada o batalló Azov, que va utilitzar els blocs d’habitatges de Mariúpol com a posicions de combat. Podríem dir que és una democràcia impresentable, però que té el valor inestimable de ser partner i candidata a membre de l’OTAN.

Pel que fa a la defensa de la legalitat internacional, sens dubte, Rússia es col·loca del tot fora d’aquesta legalitat, tant atacant Ucraïna com reconeixent les dues repúbliques del Donbass i absorbint- les junt amb dos districtes meridionals (principis 3 i 4, article 2, de la Carta de l’ONU),un cas formalment semblant a la guerra contra Iugoslàvia i al reconeixement de Kosovo per la majoria de països de l’OTAN. Ara bé, la Unió i l’OTAN, que sancionen Rússia amb el propòsit de desestabilitzar el país, a base d’empobrir-ne la població, i de manera més o menys explícita promoure-hi un canvi de règim, també es col·loquen del tot fora de les normes internacionals (sols el Consell de Seguretat pot sancionar: principi 7, a. 2, i a. 41 de la Carta de l’ONU), encara que sembla que en aquesta partdel món no hi hagi gairebé ningú que se n’adoni, potser perquè ja fa molts anys que el dret euroatlàntic d’aplicar sancions unilaterals es va convertir en una tradició entranyable.

Fora del món euroatlàntic i d’un grapat dels seus associats habituals com ara Austràlia, el Japó o Corea del Sud, a la resta del món, incloent-hi en aquest cas fins i tot Turquia, Israel i les petromonarquies àrabs, les sancions unilaterals i il·legals contra Rússia són vistes com una pràctica exòtica.

En canvi, en el cas de l’ajuda militar a Ucraïna, la Unió sí que trepitja el terra sòlid de la legalitat internacional (a. 51 de la Carta de l’ONU). Per aquesta banda, res a dir-hi; però llavors es planteja el dubte següent: ¿com lliga això amb la voluntat proclamada d’estalviar més patiment i destrucció a la població ucraïnesa, amb l’esforç negociador per arrencar un alto el foc, o amb els efectes greus que la guerra i les sancions ja tenen sobre els països europeus mateixos (inflació desbordada i milions de refugiats sobretot a l’est),sobre l’economia mundial (refredament i formació inicial circuits financers separats) i en particular sobre un seguit de vulnerables (crisi alimentària a la vista)?

La Unió Europea i l’ase de Buridan

Aquest curiós masoquisme europeu suscita una altra qüestió: ¿en quin desenllaç de la guerra pensarealment la Unió?

Si, com van dir Josep Borrell i d’altres dirigents europeus, es tracta de fer que les coses es decideixin al camp de batalla i que Rússia no guanyi, la idea és que la guerra s’ha d’arrossegar tant com sigui possible, de manera que el desgast militar rus, gràcies a l’espionatge per satèl·lit i a les excel·lents armes occidentals, afegit als efectes de les sancions econòmiques, comenci a desestabilitzar el país.

Llavors sobren els esforços negociadors i la lletania sobre la destrucció de les poblacions i el patiment dels civils.I la Unió ja hauria d’haver tallat en sec la importació degas i petroli rus, cosa que hauria exigit establir una economia de guerra (suposant que ara no s’hagi de fer pel tancament de l’aixeta del gas com a resposta de Moscou a les sancions o pel sabotatge als dos gasoductes Nord Stream), perquè no es pot garantir en poc temps que el proveïment d’hidrocarburs per via marítima, com ara el del fracking nord-americà, sigui suficient (i potser també decretar algun tipus d’estat d’excepció, per prevenir revoltes socials causades per la inflació i el desabastiment). Simultàniament, seguint l’exemple dels Estats Units, hauria d’augmentar la quantitat i la qualitat de l’ajuda militar a Kíiv (tal com sembla que es va acordar a la reunió feta el 26 d’abril a la base nord-americana de Ramstein), enviar-hi més assessors, i afavorir encara més el reclutament d’exmilitars o de simpatitzants euroatlàntics del batalló Azov.

I per arrodonir aquesta projecció de força envers Rússia,convindria augmentar els pressupostos de defensa dels membres europeus de l’Aliança Atlàntica (com ja va anticipar el president Trump), enviar més tropes als països pròxims a la frontera russa, acabar de formalitzar l’entrada a l’OTAN de Suècia i Finlàndia (que feia temps que n’eren partners), i demanar als Estats Units que afegeixincinquanta mil militars als cent mil que tenen desplegats a Europa, unes mesures, per cert, que ja estan majoritàriament en curs d’execució.

Si, per contra, el que es vol és evitar més mort i més destrucció, que s’allargui la guerra, que s’entri potser en una recessió econòmica i que hi hagi una crisi alimentària al Sud, llavors sobren les trameses d’armes, d’informació de satèl·lit, d’assessors i de mercenaris a Kíiv, les sancions unilaterals i la resta de la projecció de força envers Rússia. Amb això, que obriria una crisi dins l’OTAN, la Unió, o una part de la Unió, faria entendre al govern ucraïnès que ni pot aspirar a entrar a l’OTAN ni tampoc a rebre’n cap ajuda decisiva, encara que els Estats Units i els seus aliats més fidels continuessin enviant-li armes, i potser que l’única possibilitat que té d’evitarperdre part del seu territori, suposant que encara sigui reversible l’annexió a Rússia dels quatre districtes de l’est i del sud, consisteix a comprometre’s a portar a cap la reforma constitucional,prevista als acords de Minsk, que havia de satisfer les demandes dels russos ètnics del Donbass.

Aquest desenllaç de la guerra obligaria a trobar una solució de seguretat militar acceptable per tothom de l’Atlàntic als Urals. Una solució inspirada, per exemple, en la Carta d’Istanbul de 1999 de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), firmada també pels Estats Units i Rússia, que preveia convertir Europa en “un espai de seguretat comú i indivisible”, abans que aquell mateix any comencés l’expansió cap a l’est de l’OTAN.

El problema és que la Unió i la majoria dels governs dels seus membres són presoners, sovint també mentals, d’aquesta gàbia politicomilitar anomenada Aliança Atlàntica, fins al punt que alguns voldrien ser Estats lliurement associats als Estats Units. Així, en comptes de treballar per l’alto el foc i de vetllar pels seus interessos, abordant seriosament la causa última d’aquesta guerra i propugnant doncs unes garanties comunes de seguretat vàlides tant per la Unió com per Rússia o Ucraïna, s’han doblegat a la voluntat dels Estats Units però no del tot, gràcies en particular al pes específic dels interessos econòmics i polítics de França i Alemanya, que han anat cedint lentament a la pressió nord-americana: alimenten la guerra cada cop amb més armes i al mateix temps els continua desagradant el producte de les armes, és a dir, els morts, o si bé ja es plantegen desestabilitzar Rússia, encara la financen comprant-li hidrocarburs. L’ase de Buridan, mig mort tant de set com de fam, el van col·locar entre un barral d’aigua i una pila de pinso i, incapaç de triar, va acabar morint. La Unió, arran d’aquesta guerra, no morirà, però sí que ha deixat morir una gran ocasió de deixar de ser un zero a l’esquerra en la política internacional.

Ferran Fullà

Aquest és l’últim article que, pel que sabem, va escriure Ferran Fullà mesos abans de morir. Tot i que ja ha transcorregut més d’un any de la seva redacció, veiem oportú reproduir-lo, en primer lloc en record de Ferran Fullà i en segon lloc, perquè manté avui, plena actualitat, potser més fins i tot que en el moment en què va ser escrit .