SOLIDARITAT AMB ELS POBLES AFRICANS QUE LLUITEN PER LA SOBIRANIA I EL PROGRÉS

“És ben fàcil cridar consignes, signar manifestos, però és una cosa ben diferent construir, gestionar, dirigir, passar dies i nits buscant la solució dels problemes”.

Patrice Lumumba

Àfrica és el bressol de la civilització humana. En aquest gran continent, el poble africà ha creat una magnífica civilització, la seva gent és extraordinària , però també ha patit durant molt de temps la cacera d’esclaus, la discriminació racial, el domini colonial i la ingerència estrangera.

Després de la Segona Guerra Mundial, la majoria dels països i pobles africans van assolir la independència nacional, en alguns casos a través d’heroiques guerres d’alliberament nacional, com va ser el cas d’Algèria; van explorar activament un camí de desenvolupament adequat a les seves pròpies condicions nacionals; van impulsar avenços notables; i alguns d’ells van exercir un paper important en l’escenari mundial. Pera alhora, van ser víctimes d’un ordre polític i econòmic internacional injust i de diverses crisis i riscos globals.

Els països africans han patit el neocolonialisme, i han estat víctimes de conflictes geopolítics extraterritorials. Les potències estrangeres sempre han volgut apropiar-se dels seus recursos naturals i han pertorbat, en diverses ocasions, els progressos que havien assolit amb grans esforços.

Àfrica ha comptat amb importants dirigents polítics com Patrice Lumumba al Congo, Thomas Sankara a Burkina Faso o Muamar el Gadafi a Líbia, tots ells assassinats, de manera directa o indirectament mitjançant cops d’estat, per les potències colonialistes europees, amb la cooperació dels imperialistes dels EUA i dels traïdors locals.

Àfrica s’ha vist travessada a voltes per guerres, molts cops promogudes per occident, com com es va veure a la guerra del Congo, rere la qual hi havia els interessos de les grans multinacionals occidentals per extreure’n i espoliar el coltan. En altres casos, ha estat víctima de la inactivitat de la mal anomenada “comunitat Internacional”, en països com Somàlia, on la població ha mort de fam a causa de sequeres interminables.

En l’actualitat, Àfrica enfronta desafiaments en matèria econòmica, financera, alimentària i mediambiental. Això té a veure amb les actuals turbulències mundials, i la raó més profunda és l’injust i odiós ordre econòmic internacional.

Els països africans estan col·locats en l’extrem inferior de la cadena industrial global i no tenen prou recursos i capacitats per resistir als riscos. Quan les principals economies ajusten les seves polítiques monetàries en funció de les seves pròpies necessitats, els efectes indirectes poden desencadenar una tempesta financera a l’Àfrica. Mentre l’Àfrica enfronta escassetat d’aliments i energia, els principals comerciants de gra i les companyies petrolieres i energètiques dels països desenvolupats estan guanyant molts diners.

Els països desenvolupats, que segons les seves afirmacions, volen posar-se al costat d’Àfrica, haurien de complir els seus compromisos de finançament climàtic el més aviat possible i compensar els deutes històrics que hi tenen Haurien de desfer-se d’aquest tracte injust al que han sotmès el continent africà durant anys. Però, malauradament, les velles potències colonials i neocolonials d’Occident, en lloc de depurar el mal que han fet, persisteixen en el seu xovinisme i en la seves polítiques espoliadores i no han cessat d’intervenir sobre les decisions polítiques dels països africans que teòricament són sobirans.

Europa occidental ha estat el principal motor del domini colonial i neocolonial d’Àfrica i va ser qui inicialment se la va apropiar. Gran Bretanya va obtenir territoris molt rics en minerals (or i diamants), així com de gran valor estratègic, com el Canal de Suez, pel qual controlaven el pas entre el Mediterrani i el Mar Roig cap a l’Oceà Índic. França va començar per dominar Algèria i des d’allà van anar dominant gran part del nord d’Àfrica (Marroc i Tunísia), la costa occidental del continent i es va estendre cap al Sudan. El rei dels belgues -Leopold II- va prendre la zona del Congo per aixecar un imperi propi. Els alemanys es van establir a l’Àfrica central. Itàlia a Líbia i Somàlia. Portugal posseïa diversos indrets comercials al llarg de la Costa Atlàntica i Índica africana (Illes de Cap Verd i Sant Tomàs i Príncep, futura Guinea Bissau, Angola i Moçambic). Els holandesos tenien interessos a la Costa d’Or (actual Ghana) i van ser el germen de la colonització a Sud-àfrica, al costat d’altres colons, donant com a resultat als anomenats afrikàners o bòers.

En el repartiment colonial d’Àfrica, Espanya va tenir un paper menor, controlant Guinea Equatorial, el Sàhara Occidental i els enclavaments de Ceuta i Melilla. La política colonial espanyola ha estat aterridora i nociva. Va portar molts joves a la mort, a través de les guerres colonials, va ser un cau per organitzar els feixistes i, finalment, durant la transició, va ser incapaç de garantir el dret a la lliure determinació del poble Sahrauí, cedint davant les intencions expansionistes del Marroc. Darrerament, el govern espanyol ha seguit una política traïdora, que permet l’espoli dels recursos naturals als territoris ocupats de la RASD, enriquint la monarquia de Rabat i amb la implicació directa de empreses espanyoles i d’Europa.

El domini d’Àfrica ha estat punt de fricció entre les potències europees i va ser una de les causes de les dues guerres mundials.

Els EUA, com a potència imperialista hegemònica a nivell mundial, també ha col·locat les seves grapes sobre Àfrica. Fa uns anys, per exemple, va encapçalar el bombardeig de Líbia i, més recentment, ha donat suport i armes al Marroc, danyant el poble sahrauí. Els EUA han estès els seus tentacles a organitzacions regionals com la CEDEAO (Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental) i utilitzen la seva influència per manipular les narratives i resguardar el domini occidental.

Les dificultats en les quals es troba bona part de la població africana, han portat a molta gent a migrar. La Unió Europea està duent a terme una política criminal amb la qual només pretén utilitzar les migracions per abaratir la força de treball mentre vol desfer-se dels migrants que considera “sobrers”. En lloc d’ajudar els migrants que viatgen en pastera, la Unió Europea ha subcontractat la feina bruta a la guàrdia costanera líbia i a la policia del Marroc. Una vegada els migrants són retornats, sovint són espoliats per obtenir beneficis econòmics mitjançant treballs forçats, rescats o esclavitud sexual. Encara que tot s’intenta explicar acusant les màfies, la principal activitat mafiosa és la de les autoritats europees i la causa de la immigració és el subdesenvolupament al qual els imperialistes occidentals han condemnat Àfrica.

Els països africans necessiten fer un important pas endavant. Els països solidaris més desenvolupats tenen la responsabilitat d’ajudar l’Àfrica perquè avanci en la industrialització, accelerar la modernització de les infraestructures, aconseguir la independència financera, millorar l’autosuficiència i disposar sobiranament dels seus propis recursos. Qualsevol assistència que es doni a Àfrica en aquesta direcció, hauria de ser saludada pels comunistes i els amants de la pau.

Al igual que ha passat amb Veneçuela, la relativa multi polaritat internacional està ajudant que alguns països es distanciïn de les seves antigues potencies colonials i, des de la seva pròpia sobirania busquin un desenvolupament auto centrat, una major autonomia monetària i un marc d’aliances comercials decidit lliurament. Burkina Faso va expulsar, fa uns mesos, les tropes franceses del seu territori i ha clausurat el seu “acord militar” amb París. La República Centreafricana, aliada històrica de França, també s’ha distanciat del seu antic colonitzador. Fa pocs dies, hem pogut veure una rebel·lió militar i social al Níger que va en aquesta mateixa direcció.

En allunyar-se dels francesos, aquests països recorren a Rússia per demanar ajuda militar, percebent-la com un aliat i soci, més que com un explotador que s’aprofita dels recursos naturals de la regió. No és sorprenent que aquest acostament entre les antigues colònies franceses i Rússia faci que la classe dirigent francesa –i l’establishment occidental en general– esclatin en ira i es mostrin disposats a tot per tal de recuperar el seu anterior domini i prosseguir l’espoli. Hi ha estudis que sostenen que sense l’espoli econòmic i de recursos naturals de les seves antigues colònies, França pot enfonsar-se en la irrellevància econòmica a nivell mundial.

La premsa oficial catalana i espanyola, publica i privada, està duent a terme una campanya distorsionadora contra els governs africans que no es sotmeten als designis del “jardí occidental”. Aquesta medis mai donen suport a un poble revolucionari; sempre donen suport, en general, a governs reaccionaris i submisos a l’imperialisme.

Els governs Occidentals es mostren a favor d’una política de xantatge contra els governs sobiranistes d’Àfrica i a favor d’una conducta immoral, impulsant sancions amb la finalitat de pressionar-los perquè abandonin la seva lluita i les seves conviccions. Alhora, promouen una política de guerra, ja sigui a través de la intervenció directa, ja sigui a través de l’enfrontament d’uns pobles africans contra d’altres, ja sigui amb totes dues alhora.

Després d’anys d’espoli i domini neocolonial, i amb la Xina i Rússia cada cop més atractius com a socis econòmics i militars, capaços de donar una assistència real als països que busquen desenvolupament i sobirania, sembla poc probable que les potències occidentals recobrin el seu domini. Malgrat tot, és previsible que intentin recobrar-lo per la força, amb la qual cosa s’obriria un nou espai de guerra.

Els comunistes saludem la lluita dels pobles per la seva sobirania, i els expressem la nostra solidaritat. Condemnem la presència de bases militars estrangeres al continent africà, de la mateixa manera que les condemnem a l’Estat espanyol, ja que aquestes bases serveixen com a instruments d’intervenció imperialista. Denunciem el cinisme i les maniobres propagandistes d’Occident. Ens oposem a les sancions i a les intervencions militat. Respectem les decisions que cada poble pren a l’hora d’elegir el seu camí i les seves aliances i no som ningú per donar-los lliçons sobre allò que han de dur a terme. El que sí que farem sempre serà ajudar-los.