Les eleccions espanyoles del 23 de juliol de 2023 permeten comptabilitzar la correlació actual entre les principals forces polítiques en presència, però no establiran el curs dels propers esdeveniments, ja que molts d’ells dependran de centres de decisió aliens a la dinàmica parlamentària.

Aquest tipus d’eleccions generals, que es realitzen periòdicament, estan dissenyades per legitimar el domini de la classe capitalista i garantir una transferència de govern sense problemes. L’Estat burgès compta amb tres poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Darrere d’aquests tres poders es troba una màquina militar, burocràtica i d’espionatge. La Constitució atorga facultats al Rei per actuar com a comandant en cap de les forces armades. La Monarquia i la Presidència de govern, que decideix els ministres, personifiquen una màquina centralitzada de força militar, repressió policial i espionatge necessaris per mantenir la unitat d’Espanya i per servir la classe dominant. El poder executiu disposa de certa capacitat de maniobra per gestionar els esdeveniments diaris del país. Aquesta tasca administrativa s’encarrega al partit que pot formar govern. Això dona lloc a una forta competència electoral entre els diferents partits disposats a formar govern i a la necessitat de comptar amb força parlamentària i capacitat de maniobra suficient sobre el poder legislatiu.

Mentre la branca legislativa i la judicial tenen molts membres, la branca executiva acaba sent dirigida per una sola persona, elegida pel Parlament, a la qual es dona el nom de President del govern. D’aquí que es qualifiqui la forma actual de l’Estat com a monarquia parlamentària.

Com que el Parlament ha de ser elegit a través d’eleccions generals, el resultat és imprevisible, si bé ja s’han preocupat que existeixi una llei electoral distorsionadora i un sistema de partits on es promociona, de manera especial, aquells que s’han constituït com a puntals fonamentals del règim. Alhora s’ intenta influir sobre la resta dels partits. Tot i així, hi pot haver alguna sorpresa.

La participació en les eleccions de les víctimes de l’entramat estatal hauria de servir per qüestionar aquesta legitimització i enviar al Parlament veus capaces de fer-hi arribar totes les reivindicacions de les classes dominades posant de manifest, a la vegada, l’explotació i l’opressió que pateixen, en les seves diferents formes. Però en cap cas s’hauria de potenciar la falsa creença que la via parlamentària pot modificar l’actual sistema de relacions socials. És cert que es poden aconseguir algunes concessions legislatives positives, però només s’aconsegueixen quan hi ha una correlació de forces, expressada a través de la lluita de classes, que obliga a dur-les a terme.

Si ens cenyim al resultat electoral recent, el primer a destacar és que s’evita una majoria parlamentària reaccionària a través de la suma de PP més VOX que els permeti governar com ja fan en diverses comunitats autònomes. Això és positiu, si bé no pot amagar que el PP ha crescut en més de tres milions de vots, la majoria procedents d’antics votants de CIUTADANOS i d’una part dels que en les anteriors eleccions van votar VOX o altres forces dretanes. La pèrdua de vots de VOX respon, doncs, a una reordenació del vot reaccionari. Aquest reordenament, que ha afavorit el partit de la corrupció, en cap cas pot ser avaluat com si d’una derrota del feixisme es tractés.

No serem nosaltres qui descarti el perill feixista o d’altres de similars. Més encara veient la tendència cap a la dreta i el militarisme en molts dels països europeus. Això no ens porta a compartir la línia divisòria que artificialment han establert les dues forces que han format govern (PSOE i SUMAR) i que situen la confrontació únicament en una part dels problemes i n’inventen d’altres, mentre evadeixen els més rellevants. Produeix repulsió veure com els que aplanen el camí perquè PASSIN l’OTAN i LA GUERRA s’exhibeixen com a campions de l’antifeixisme i criden hipòcritament ¡NO PASSARAN!

El PSOE ha millorat el seu resultat a Catalunya i al País Basc, menjant-se molts vots d’ERC i del PNB en menor mesura. Això li ha permès convertir-se en la primera força política a Catalunya i al País Basc. Aquesta millora localitzada del PSOE, amaga el seu retrocés en altres zones de l’Estat espanyol, tot i engolir una fracció de l’electorat que havia votat UNIDAS-PODEMOS i que ara no ha votat SUMAR. Es produeix, doncs, una certa revitalització del bipartidisme, que col·loca el PSOE de nou com a primera força política a les zones de l’Estat espanyol amb més tradició històrica progressista, mentre el PP s’imposa a la resta. No obstant, cal ser prudents en valorar aquest fenomen, que en cap cas s’ha d’exagerar. A Galícia, per exemple, malgrat que se la considera feu de la reacció, el vot PP és menor que l’agregat BNG+SUMAR+PSOE.

SUMAR, a nivell general, perd més de mig milió de vots, en relació amb els obtinguts anteriorment pels seus components. És una perduda rellevant, similar a la que pateix ERC, tot i que menys concentrada i percentualment menor. Això no evita que encara pugui comptar amb una nodrida representació parlamentària que, de moment, li abriga la pretensió de ser la crossa del PSOE. Alhora, dificulta que a les seves files prosperi una autèntica posició proletària, capaç de superar el seu actual oportunisme de dretes.

En el cas particular de Catalunya, destaca la pèrdua de vots de tots aquells que es reivindiquen independentistes.

Com sol passar en tota davallada electoral, hi ha més d’una causa que ho explica. L’abstencionisme n’és una, encara no la principal. Com hem analitzat en un altre lloc, l’abstencionisme independentista, que ha estat significatiu i que en major o menor grau afecta tots els partits, es deriva del desencís per una estratègia deficitària que va entusiasmar milions de catalans, animant-los a sortit al carrer i empenyent-los a votar, amb promeses que a l’hora de la veritat no es van complir del tot, si bé va tenir moment estel·lars com l’heroic referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquest és un problema objectiu que cal reconèixer i trobar la manera de redreçar-lo, traient lliçons dels aspectes positius d’aquests darrers anys, que han estat molts, i traient-ne, a la vegada, dels errors i mancances. Subsidiàriament, l’abstencionisme també ha prosperat degut a la repulsió que votar en les eleccions espanyoles provoca a molts catalans,.

Com ja va succeir en les recents eleccions municipals, el daltabaix més gran el pateix ERC, que en les anteriors eleccions generals va ser la primera força electoral de Catalunya, passant ara al tercer lloc, en ser superada pels dos partits que formaren el govern espanyol (PSOE i SUMAR) al qual ERC ha donat suport.

Més enllà de l’impacte de l’abstenció, en la pèrdua de vots d’ERC i de Junts, la causa principal cal buscar-la en el desplaçament de vot al PSC i en menor mesura a SUMAR. Tot allò que ERC va perdre a les municipals, inevitablement ho havia de perdre en aquestes generals.

La CUP ha perdut el 60% dels vots, un percentatge que fa esborronar. Ha estat la principal víctima de l’abstenció. De tota manera, el motiu del seu retrocés cal buscar-lo també en una dramàtica fuga de vots en varies direccions. La seva pèrdua total de presencia al Parlament espanyol és, al capdavall, un dels pocs trofeus que poden exhibir els que han propiciat l’abstenció.

La CUP ha estat víctima d’una polarització que enganyosament ha presentat el PSOE i a SUMAR com una mena de “front d’esquerres antifeixista” per evitar que VOX entrés al govern. Però la CUP també ha estat víctima de les seves pròpies incoherències. No va saber lligar la tasca parlamentària estatal a les lluites i reivindicacions socials de Catalunya; ni tan sols la difongué entre les seves bases i els seus entorns! Una part dels seus membres fins i tot l’han estat considerant inútil i després, en l’últim moment, han volgut ocupar llocs rellevants en les llistes electorals.

No té gaire sentit presentar-se a unes eleccions generals i cridar a l’abstenció a les eleccions europees, com va fer la CUP. El Parlament Europeu pot ser una trinxera d’actuació contra el mateix sistema parlamentari burgès, de la mateixa manera que ho pot ser la participació al Parlament espanyol. N’hi ha prou amb veure l’exemplar activitat dels irlandesos Clare Daly y Mick Wallace.

El programa de la CUP ha estat semblant al de SUMAR, si bé la CUP, en lloc de voler-lo materialitzar a través de l’activitat governamental, s’oferia per fer-ho “PLANTANT CARA” sense dir com ni amb qui, quelcom que no deixava de ser una proposta difusa. Paradoxalment, en els seus espots electorals, no ha fet explicita la possibilitat de PLANTAR CARA a l’OTAN i a la GUERRA. Amb aquestes restriccions i veient tot el que han deixat passar. tampoc tenen gaire legitimitat per cridar “NO PASSARAN”!

Ens va preocupar veure com la nit electoral la CUP assumia, amb cert conformisme, aquest desastre electoral, en lloc de proposar-se treballar a fons per recuperar l’espai perdut. De persistir en aquest conformisme, corre el perill de refugiar-se de nou en el consignisme i en el comodí de “la desobediència”, elevant-les a la condició d’úniques formes de lluita, acompanyades per el comodí institucional del “municipalisme transformador”, justificant-se així com a “CANDIDATURA” (d’Unitat Popular).

És evident que el replegament de la CUP és necessari, però no per ofegar-se en les limitacions del passat, sinó per establir una estratègia apropiada a uns moments que nosaltres, després de la desbandada de l’1 d’Octubre, ja vam definir com de lluita perllongada. En aquest període cal saber combinar adequadament totes les formes de lluita, fondre’s entre les masses, tenir clar quina classe social es serveix i apuntar amb precisió les consignes.

Mes enllà de la necessària reformulació de la CUP, que no som nosaltres qui l’ha de decidir sinó els seus militants, CRIDA COMUNISTA col·loca en aquests moment, com a tasca central, la construcció d’un PARTIT PROLETARI, marxista-leninista. Propugnem agrupar tots els comunistes catalans al voltant d’aquesta heroica tasca! En cas contrari, no serà possible fer realitat l’alliberament de classe i nacional.

Qualsevol observador atent de la Història de la humanitat haurà constatat que en la lluita de classes existeix un arma molt més eficaç que els vots i fins i tot que les manifestacions, les vagues, els fusells i les bombes. Aquesta arma tant determinant és la ideologia. Les altres armes, naturalment, l’han d’acompanyar.

Quan una formació política té una sòlida fortalesa ideològica no acaba sent absorbida per la ideologia regnant que sempre és la ideologia de la classe dominant i que pren diferents formes, algunes molt convincents. Tampoc acostuma a caure en el sectarisme, doncs la seva fortalesa ideològica la protegeix a l’hora de col·laborar tàcticament amb formacions polítiques que sostenen altres ideologies i representen interessos de classe diferents dels seus.

Per molt que els “teòrics presumptuosos”, ens vulguin convèncer del contrari, la socialdemocràcia i l’eurocomunisme no han mort i pul·lularan i renaixeran, trobant noves formes d’existència, mentre no floreixi una veritable alternativa revolucionaria i proletària. En aquestes eleccions ho acabem de veure. La pròpia dinàmica del sistema anima la seva existència, encara que en modifiqui els continguts. Ara, l’esquerra majoritària cau en l’oportunisme de dretes i la minoritària en l’oportunisme d’esquerres i això no és casual. Aquesta és la pena que hem de suportar per les renúncies, d’una i l’altra, al marxisme-leninisme i per l’escàs domini que tenen d’aquesta ideologia aquells que diuen compartir-la.

Si passem ara a analitzar la dinàmica parlamentària previsible, semblaria que els resultats electorals els ha carregat el diable. Tots diuen que han guanyat i ningú ha guanyat de veritat. La dreta reaccionària no té força suficient per governar amb l’únic suport dels seus diputats. El PSOE, que ha quedat en segon lloc, nomes pot fer-ho teixint una amplia aliança mentre agita el fantasma d’un govern reaccionari i acceptant algunes concessions cridaneres, però menors.

Pel que fa a les possibles concessions, el PSOE no anirà més enllà del que pugui digerir el règim del 78. Per superar aquest límit, caldria una forta resposta social al carrer, que posés en crisi l’Estat. Però ara tot s’ha deixat en mans de l’aritmètica parlamentària, confiant que un govern “progressista” arreglarà els problemes, fins i tot els laborals o traient altra vegada al carrer “el sant crist” de “les jugades mestre”.

El PSOE és un partit del règim. No voldrà sortir de l’actual marc monàrquic i, menys encara, debilitar-lo. Abans apostarà per noves eleccions, o fins i tot per un govern acordat amb el PP.

L’última paraula sobre el nou govern la diran els amos espanyols i internacionals, o sigui, l’oligarquia financera i monopolista, l’imperialisme i els poders fàctics que els serveixen. Probablement en aquests moments ja s’estan movent entre bambolines, encara que es previsible que no tinguin inconvenient en què la situació “flueixi”, ja que, a fi de comptes, tant PP com PSOE gaudeixen de la seva confiança.

Ens trobem en una cruïlla complexa per l’Estat espanyol. Però seria imprudent fer repicar les campanes, considerant que tot caurà com una fruita madura. Els poderosos tenen moltes eines al seu abast, com s’ha pogut veure en altres situacions complicades. N’hi ha prou en pensar en la transició de la dictadura franquista a la monarquia parlamentaria continuista, o amb tots els esdeveniments que van envoltar l’1 d’Octubre.

La situació també és complexa per la classe obrera i per la lluita d’alliberament nacional. El rival vol crear les condicions de divisió entre els que hauríem d’unir-nos al voltant d’objectius concrets. A la vegada, hi ha unes línies vermelles que no s’han de creuar, perquè son les que ens poden fer abandonar el nostres posicionament de classe. S’ha d’evitar caure en posicions grupusculars que busquen auto justificar-se i només porten al sectarisme i a l’automarginació.

En situacions com aquesta s’ha de tenir paciència per veure com és la fruita que madura en l’arbre de l’enemic. No ens anticipem a uns esdeveniment que no estant a les nostres mans, mentre no els vegem clars. Aprofundim, com a marxistes, en la nostra capacitat d’anàlisi. Mantinguem la tasca per crear un front ampli de lluita per la pau i per la sobirania i desenvolupem les potencialitats revolucionàries de la classe obrera. Hem de treure la nostra classe i la gent patriota i d’esquerres del toll de l’oportunisme on ara s’estan banyant, si volem evitar que agafin malalties contagioses i acabin contagiant a tothom.