Ens trobem davant d’una absurda campanya electoral, on se’ns diu que tot gira entorn d’una possible govern PP/Vox, per una banda, o d’un govern PSOE/Sumar, per l’altra. És el bipartidisme actualitzat. Una i altra opció pivoten sobre un dels dos grans puntals de l’oligarquia espanyola, és a dir, PP i PSOE. Ara tot són escarafalls, després, fins i tot podria ser que ens deixessin estupefactes amb un govern de “gran coalició”.

L’absència d’una veu d’oposició revolucionària i comunista, tant a nivell parlamentari com extraparlamentari, dificulta la nostre decisió de vot, per tal de combatre aquest panorama desolador. El problema ve de lluny: La majoria de l’esquerra “radical” europea, inclosa la que es fa anomenar comunista, ha persistit en la deriva cap a la dreta. El PSUC i les seves mutacions orgàniques i electorals, ja fa temps que van trencar amb el seu passat revolucionari. L’esquerra independentista, per la seva banda, no ha estat capaç d’abraçar el marxisme-leninisme i s’ha deixat seduir pel trotskisme i pel marxisme acadèmic, o bé ha fet una barreja infumable de marxisme, nacionalisme i anarquisme que l’ha portat a posicions extremadament sectàries. Ha menyspreat l’experiència històrica de la Tercera Internacional i dels partits comunistes victoriosos.

En aquesta conjuntura plena de mancances i incerteses, apareixen amb certa força les veus que propugnen l’abstencionisme. Compartim molts dels seus arguments i pretensions. En les actuals circumstàncies, cap dels partits que es presenten a aquestes eleccions té autoritat per criticar l’abstencionisme i menys per acusar-lo dels possibles desastres electorals que s’entreveuen. Tot i així, no considerem que l’abstencionisme sigui la millor opció.

Sense abandonar els seus defectes, o fins i tot accentuant-los, en la darrera legislatura la CUP ha assolit una certa experiència parlamentària a nivell estatal. És d’agrair-li no haver aplaudit Zelensky mentre els altres diputats “catalans” l’aplaudien submisament, no haver acceptat les polítiques pro OTAN, no haver-se deixat atordir amb el nyap de la normativa laboral, haver denunciat totes les campanyes anticatalanes de la dreta i del govern,…i haver combatut el règim monàrquic.

Ara la CUP és presenta de nou. Ho fa amb una llista confeccionada secretament i amb un programa electoral que sembla relativament combatiu. Però tant el seu programa com la seva activitat política resulten irrellevants per a grans sectors de la classe treballadora, doncs no venen de la mà d’una veritable organització proletària.

Malgrat totes les reserves que ens mereix la CUP i les seves posicions, participa activament en algunes de les lluites socials i, a través del seu treball al parlament, pot contribuir de manera significativa en la defensa de les causes justes. Això ens porta a la conclusió que votar-la és, dins del desastre general, un possible opció

La CUP encara és un “projecte en curs” que previsiblement sofrirà una batzegada els propers mesos. Pot mutar tant de manera positiva com nefasta. Alguns companys de Crida Comunista treballen amb la CUP i ho seguiran fent, per ajudar a que la seva inevitable mutació permeti a la gent més combativa apropar-se a les posicions marxistes-leninistes i contribuir a crear el futur Partit Comunista.

Els comunistes sabem que la conjuntura actual és adversa per al poble treballador. Els immigrants que no són útils per el capital són deportats. La degradació del sistema sanitari no cessa. L’atur i l’ocupació es comporten com un acordió, en funció de la marxa del cicle econòmic capitalista, mentre augmenta la taxa d’explotació. La Unió Europea ha fracassat en la lluita contra la catàstrofe climàtica, per molt que es vulguin presentar com els campions de la transició energètica. Els pressupostos militars no paren de créixer. I el perill d’una terrible Guerra Mundial s’albira en l’horitzó mentre Europa té tots els números per ser-ne, altre cop, el camp de batalla. Això no ho revertiran els mal anomenats “representants del poble”. El futur govern, independentment de seu color, seguirà avalant, en les seves línies mestres, aquesta tragèdia.

El poble treballador necessita un programa polític que pugui contribuir a superar el capitalisme i construir una societat de treballadors lliures i agermanats. En el terreny immediat, cal lluitar per la millora de les condicions laborals, per la lliure determinació de tots els pobles de l’estat, per la llibertat de tots els presos polítics, per reduir els danys climàtics i estalviar recursos i energia, pel desarmament i la desmilitarització, per més democràcia en comptes de més policia i més vigilància. En resum: per un front social unit contra les imposicions amenaçadores dels governants i el seu sistema capitalista caducat.