Cal començar una reflexió col·lectiva sobre els resultats de les eleccions europees, tant a nivell intern com  general, i també sobre el destí d’Europa.

Anem primer a la campanya prèvia a les eleccions  europees:

Encara que no se l’hi ha donat la importància que mereixia, l’acte més destacat va ser, sens dubte,  la farsa que va començar el 6 de juny a Normandia, en què el convidat d’honor va ser el dictador filo-nazi ucraïnès Zelenski, i que va acabar  en tragèdia a París amb les declaracions de Biden i Macron.

“No retrocedirem, Rússia amenaça Europa” va declarar el president nord-americà, alçant el volum de la megafonia i sabent que les seves paraules ressonarien en tots els mitjans de comunicació oficials  durant uns dies.

Qualsevol persona ben informada sap que és  inversemblant  parlar d’amenaça russa, donat el desplegament de tropes i bases nord- americanes i de l’OTAN que envolta Rússia. Però això no importa:  la propaganda de guerra sempre està embolcallada de mentides i negacions de les veritats més òbvies.

Davant el discurs de Biden, Macron va respondre amb un ritual d’agraïment per “l’esforç” nord-americà, assumint la coincidència entre França i els Estats Units d’América. No va reconèixer, en canvi,  que  la coincidència resulta molt més beneficiosa per als nord-americans que per als francesos. Tot porta a pensar que una bona part de l’electorat, d’alguna manera, ha captat l’asimetria, i ho ha delatat amb el seu vot, enfonsant Macron.

Biden, abans d’agafar l’avió,  va assenyalar que la guerra contra Rússia ha de continuar fins l’última ucraïnès. Si això no és suficient, encara  hi ha altres països de l’antic Pacte de Varsòvia  per a  sacrificar en nom del domini americà sobre el món.

D’aquesta manera, els  Estats Units d’América ens van anunciar que esperen que Europa sigui dòcil i es comporti com una aliada primordial en aquesta “nova tasca civilitzadora”.  

Anem ara al resultat sortit de les urnes:

El primer que cal dir és que el Parlament Europeu ha canviat de cara. Els 450 milions de votants dels 27 països membres de la Unió Europea (tot i que n’han votat menys de la meitat) han reforçat la presència de la dreta i l’extrema dreta, sobretot en les principals fortaleses com França i Alemanya.

Encara que la gran coalició entre Populars, Socialdemòcrates i Liberals disposarà de majoria, el govern post-feixista d’Itàlia de Meloni, té possibilitats d’influir en la majoria encapçalada  per Úrsula von der Leyen, fent sentir les veus  de la dreta més radical. Això serà clau per afermançar una política europea substancialment neoliberal en l’economia i la continuació de la guerra amb Rússia.

L’agenda europea estarà cada cop més condicionada pel col·lapse de l’eix franco-alemany, que obre camins encara més amplis als lobbis financers. L’onada de dretes, per tant, té una doble cara:

1. obre un espai més gran per a les polítiques sense límit del liberalisme econòmic;
2. impulsarà la re-discussió dels drets civils i socials, que es renegociaran un per un, i un enduriment de les polítiques migratòries.

Es posa èmfasi, així, en la deriva neó-oligàrquica de les anomenades democràcies europees, cada cop més condicionades pel militarisme, que invertiran enormes recursos no en benestar, augment de salaris i prestacions socials, sinó en armaments i tecnologies militars.

En aquest escenari alarmant, encara que les informacions oficials ho han esborrat, l’esquerra revolucionària i comunista europea ha assolit, en alguns llocs, resultats esperançadors:

• El Partit del Treball, amb 763.340 vots a tot el país, ha estat  un dels partits més votats a Bèlgica, assolint uns resultats excepcionals a Flandes .
• L’Aliança d’esquerres de Finlàndia ha pujat de l’onze al divuit per cent.
•  L’esquerra Verda de Dinamarca, formada pel Partit Comunista i altres grups, obté un diputat.
• El comunistes de Xipre obtenen el   23% del vot.
• El Partit Comunista Portuguès manté la seva presència al Parlament europeu.
• El Partit Comunista de Grècia obté un bon resultat.

A Irlanda, en canvi, el resultat ha estat preocupant: S’ha produït un canvi notable cap al sentiment anti-immigració, capitalitzat per  diversos candidats que han defensat polítiques d’immigració més estrictes.

A l’Estat espanyol també hi ha un canvi cap a la dreta, com a tota la UE.

El PP, amb una impresentable Dolors Montserrat com a cap de llista, segueix sent la força més forta a les eleccions europees, però el seu resultat queda per sota de les expectatives creades, i és probable que la discussió sobre si Alberto Núñez Feijóo es el seu candidat adequat per unes futures eleccions generals, reviscoli properament.

Vox i un fantasmagòric “influencer”, expressen la tendència dretana i feixista ascendent que envaeix Europa.

El PSOE salva els mobles, gràcies als seus bons resultats a Catalunya, i obté oxigen per seguir governant, teixint les aliances que van permetre investir  Pedro Sánchez.

Les candidatures independentistes obtenen totes elles representació, encara que l’independentisme segueix perdent vots a Catalunya.

Els de Sumar  són els principals perjudicats d’aquesta elecció i es queden amb tres eurodiputats mentre Podemos n’obté dos  i ho  celebra com si fos la garantia per una futura resurrecció. Al capdevall “ni Podemos puede, ni Sumar suma”.

Els comunistes hem de  distanciar-nos tant dels que ens volen convèncer que, en definitiva, res ha canviat en la relació de força entre les grans famílies polítiques del Parlament Europeu, com dels catastrofistes que  cada dia criden que tot està perdut i que el feixisme ja està a la cantonada i, per tant, cal fer el que calgui per aturar-lo, posant-nos a la cua de la dreta “liberal” i de la socialdemocràcia atlantista.

La prioritat, ara, és  propiciar la construcció d’un bloc d’aliances basades en els problemes específics de la gent i els territoris, dins les quals, les reivindicacions i la lluita de la classe obrera tinguin un paper fonamental, i que a la vegada alci la bandera de la lluita contra l’armamentisme i per la pau.