(Israel Calvache) Un partit, dos sistemes

(Des de Crida Comunista celebrem que s’obri un debat organitzatiu a la CUP i més quan aquest té lloc a partir d’una proposta que incorpora característiques pròpies d’un model d’organització comunista. Pensem que aquest esperit ha de guiar el front ampli cap a un model que garanteixi la unitat teòrica, la unitat d’acció i la unitat comunicativa a l’hora d’afrontar situacions difícils que impliquen contradicció i risc. Aquesta millora, però, quedaria encara lluny de l’eina que necessita la classe treballadora catalana: un Partit Comunista d’àmbit nacional i unificat.)

Font Original: Llibertat.cat

Un partit, dos sistemes

per Israel Calvache

Amb la perspectiva que ens donen els anys i els esdeveniments transcorreguts des que la CUP va decidir presentar-se per primera vegada a les eleccions al parlament de Catalunya l’any 2012, podem extreure ja 3 conclusions.

1. Pel que fa al front electoral, la CUP competeix amb la resta de partits polítics amb tots dos braços lligats a l’esquena. Els motius són diversos i tots els coneixem, però els més importants són la falta d’una organització interna basada en el centralisme democràtic, que comporta una falta de lideratges estables i reconeixibles, i una incapacitat de resposta immediata davant dels esdeveniments gairebé exasperant.

2. Pel que fa al front social, pels motius abans exposats la CUP ha estat incapaç de posar-se al davant del moviment independentista quan ha tingut gairebé tot el vent a favor: la tornada d’ERC a un neoautonomisme tronat, l’incompliment reiterat de totes les promeses de JuntsxCat, l’extensió de formes organitzatives calcades a la nostra a organitzacions populars com els CDR, i l’esgotament de la paciència d’un poble que, desobeint les reiterades crides a l’ordre dels suposats líders independentistes, finalment va dir prou i va sortir al carrer per enfrontar-se a les forces d’ocupació espanyoles i a la nostrada policia colonial.

3. L’experiència ens demostra, també, que la CUP funciona molt bé als municipis i ciutats més o menys grans, on la immediatesa de la política no acostuma a ser un element rellevant i, en tot cas, el joc de les relacions interpersonals entre la militància i el govern municipal o la resta de partits, dóna prou marge de maniobra. Això a excepció feta, potser, de Barcelona, on per la seva grandària i número d’habitant, es reprodueixen els inconvenients que esgrimeixo al primer punt. Un dels factors que llasta el funcionament de la CUP als municipis i ciutats, però, és la càrrega de treball que suposa el constant debat i aprovació de tots els temes que afecten l’àmbit nacional de l’organització, amb l’afegit que sovint arriben a les mans de la militància amb molt de retard.

Al voltant de l’eterna disputa sobre el lideratge dins de la CUP, vaig afirmar en l’article Centralisme democràtic i marginalitat política de l’abril de 2016, que el centralisme democràtic és una arma per a la revolució, i no per a la democràcia, i que per aquest motiu apostava perquè la CUP seguís sent una organització assembleària amb tots els ets i uts. La situació llavors, però, era molt diferent de la d’ara. El nivell de confrontació actual amb l’estat espanyol, inimaginable només fa uns anys, previsiblement s’endurirà a causa del creixement del feixisme i a la nova crisi econòmica provocada per la pandèmia, i no és agosarat predir que pot arribar un moment en què aquest enfrontament derivi en una situació insurreccional que la classe política catalana provarà d’apaivagar per tots els mitjans que tingui a l’abast. I, si ens hem de basar en la història recent de la nostra organització des del dia 2 d’octubre fins a l’actualitat, gairebé podem afirmar que a la CUP no sabrem estar a l’altura de les circumstàncies, a no ser que busquem una solució que ho impedeixi.

Així, entenent que la nostra organització necessita adequar el seu funcionament a la situació de confrontament actual amb l’estat, i que la nostra militància no està disposada a renunciar sota cap precepte a l’assemblearisme que ens defineix, la solució que proposo és convertir la CUP en una organització regida per dos sistemes de participació interna, segons es tracti del funcionament a nivell nacional o municipal.

A nivell nacional cal implantar un sistema tendent al centralisme democràtic, que permeti la gestió del joc parlamentari de manera ràpida i eficaç, així com la possibilitat real d’esdevenir el referent electoral de les classes populars i el referent mobilitzador de la lluita per la independència. La forma que adopti aquest sistema l’haurà de decidir la militància, però considero que una de les seves pautes innegociables ha de ser la possibilitat de revocació immediata de les diputades i dels càrrecs interns que conformin la direcció nacional del partit. Aquest sistema permetria, a més a més, alliberar en gran manera a les assemblees locals d’una important càrrega de treball no relacionat directament amb el municipi.

A nivell municipal, la CUP seguirà funcionant amb l’assemblearisme de base.

Podem fer quadrar el cercle o preparar-nos per a acabar nosaltres també —si em permeteu la provocació—, a la paperera de la història.

Israel Calvache, militant de la CUP Aiguafreda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s