Impulsar la lluita popular contra el feixisme i construir l’estratègia comunista

El dur debat parlamentari, on la portaveu del PP, aclamada per Vox, va acusar de terrorista el pare de Pablo Iglesias per participar en la lluita antifranquista amb el FRAP, va deixar al descobert la veritable cara de la monarquia parlamentària espanyola i la brutalitat de la dreta.

El llegat històric de totes les organitzacions revolucionàries que es van declarar comunistes i van lluitar contra el franquisme sempre ens han merescut un enorme respecte, més enllà dels seus possibles encerts o errors puntuals. Precisament, el passat Onze de Setembre en l’acte anual homenatge al camarada Gustau Muñoz, militant de la UJML i del PCE (i), assassinat per la policia, vam incloure una referència especial a Cipriano Martos, militant del PCE(ml) assassinat a Reus en mans dels torturadors de la Guàrdia Civil. Tots els militants caiguts en combat són màrtirs i herois de la causa comunista i no tolerarem mai que algú taqui la seva memòria.

L’ELEVAT PREU A PAGAR PER NO HAVER DERROTAT EL FRANQUISME

La diferència entre Espanya i d’altres països com Itàlia, Alemanya, Iugoslàvia o la Xina on es va derrotar el feixisme, és que allà els seus dictadors van ser ajusticiats o bé es va jutjar aquells que els van donar suport. A Espanya, en canvi, el feixisme va guanyar la guerra, es va imposar durant quaranta anys i el trànsit a l’actual monarquia parlamentària, en lloc de comportar una ruptura, es va fer de la mà dels antics franquistes.

Si s’hagués produït una veritable ruptura, no haguera calgut cap llei d’amnistia. El que realment calia era rendir honors a tots els que van lluitar per la democràcia i indemnitzar-los pel dany sofert. De fet, a Espanya, a qui veritablement es va amnistiar va ser als qui van donar suport al feixisme, inclosos els torturadors, i se’ls va permetre conservar medalles, càrrecs i sous. Ara veiem com fins i tot es permet titllar de terroristes les víctimes d’aquells assassins i torturadors.

Com que a Espanya no es va traçar una línia divisòria entre l’abans i el després, la dreta, amb el coll ben alt, pot parlar de terroristes emprant els criteris d’abans, és a dir, fer-ho com es feia sota el franquisme. És com si a França, Grècia o Itàlia es considerés terroristes els Partisans i s’hagués amnistiat els col·laboracionistes i els seguidors de Mussolini. És un problema que, al capdavall, desemboca en la figura del monarca, que precisament simbolitza aquesta manca de línia divisòria entre el franquisme i el postfranquisme.

El PSOE, per la seva banda, que ara no s’està d’assimilar amb Vox a tots els que en tal o tal decisió parlamentària voten en contra de les propostes governamentals, té una gran responsabilitat en aquesta expansió del virus anticomunista. L’any passat, sense anar més lluny, en el Parlament Europeu, els socialistes, els feixistes, els conservadors i els verds, van votar plegats una terrible i menyspreable resolució falsificant la història, per fer de l’anticomunisme una de les grans senyes d’identitat de la Unió Europea. Aleshores, de què se sorprenen quan el PP i Vox actuen en consonància amb allò que van votar plegats i que plegats van decidir aplicar?

L’ANTIFEIXISME COM A OBLIGACIÓ DE LA MILITÀNCIA COMUNISTA

En els darrers anys, sovint s’ha banalitzat el terme feixisme, acusant de feixistes a tots aquells que no feien allò que els acusadors consideraven oportú. Ciudadanos va arribar fins i tot a tractar de feixista el President de la Generalitat. Però ara no és una banalització dir que el feixisme ensenya de nou les dents i que ha aconseguit ja una presència institucional rellevant.

L’antifeixisme és una de les nostres senyes d’identitat i com tantes altres vegades, estem disposats a col·locar-nos en la primera línia del combat contra el feixisme. Ens sumem a tots els qui es proposen convocar grans manifestacions unitàries contra el feixisme i col·laborarem en organitzar la resistència contra els escamots feixistes que ja actuen al seu antull. Critiquem, a la vegada, els oportunistes que volen instrumentalitzar les mobilitzacions unitàries contra el feixisme que ja s’estan preparant i pugnen per transformar-les en actes a favor del govern. Una cosa és donar suport puntual a tots aquells que són víctimes de la repressió, dels insults i les agressions feixistes, i altra pretendre transfigurar els suports puntuals en un suport permanent i incondicional a un govern i a totes les seves mesures passades, presents i futures. Si aquesta maniobra miserable prosperés, no faria altra cosa que rebentar la unitat antifeixista i convertir les manifestacions en paròdies. Per altra banda, posaria en mans del feixisme l’oposició a tot el mal estar que determinades mesures governamentals i imposicions de la Unió Europea generen.

L’EQUIDISTÀNCIA, COM A EXPRESSIÓ DE LA MANCA DE SOLIDARITAT, DEL SECTARISME  I DE L’OPORTUNISME

És obvi que davant la campanya brutal de la dreta, s’ha de defensar les víctimes i d’una manera especial a Pablo Esglesias, a qui l’extrema dreta ha convertit en el blanc a batre. En defensar-lo, actuem com sempre fem els comunistes. Es tracta d’un acte de coherència política i de solidaritat, com també ho és, guardant les distàncies, la nostra defensa a Catalunya de les víctimes del 155 i la lluita per la llibertat dels presos polítics, una cosa que bona part dels que ara són víctimes de l’ofensiva feixista no han volgut entendre mai i han apostat per l’equidistància. El sectarisme té aquestes coses: nega la solidaritat si el beneficiari d’aquesta solidaritat no pensa com voldria el sectari.

I que consti que no equiparem els atacs en seu parlamentària, per durs que siguin i una sèrie d’informes tendenciosos elaborats per la guàrdia civil, amb els terribles actes viscuts a Catalunya, on, entre altres aberracions, la Guàrdia Civil va deixar un cotxe carregat d’armes i munició davant de la capçalera d’una manifestació, van detenir i empresonar posteriorment els dos dirigents de les dues organitzacions socials més nombroses, i  van empresonar un govern sencer -excepte aquells que es van exiliar i encara romanen exiliats- i la Presidenta del Parlament de Catalunya, condemnant-los, a través d’una causa general contra l’independentisme que encara continua, a prop de cent anys de presó. Ens limitem, només,  a recordar la necessitat de ser coherents en tots els casos.

Sabem que el PSOE té les mans brutes de sang amb els GAL i que n’ha fet d’altres de molt grosses. Paradoxalment, des de Podemos i els Comuns, en els darrers temps s’ha tendit a minimitzar-ho, mentre s’han dedicat a recordar-nos, dia sí, dia també, que el govern de la Generalitat es va personar com acusació pels altercats al Parlament i que va fer unes retallades brutals o que hi ha gent vinculada a la corrupció del tres per cent. Nosaltres, que també vam denunciar aquestes polítiques errònies del govern de la Generalitat, que les vam combatre i que reclamem que es faci ras i net amb la corrupció, no ho hem utilitzat mai com excusa per deixar de lluitar per la llibertat dels presos polítics. Ara, tot i saber de la gravetat de la trajectòria del PSOE, no volem ser com els equidistants que sempre troben una excusa per a l’equidistància.

LES LIMITACIONS DE LES VIES PARLAMENTÀRIES

El nostre suport puntual i per un fet puntual, no ens ha de fer oblidar que un dels trencaments radicals que necessitem tots plegats és arraconar aquesta concepció de presentar les vies parlamentàries com a vies per aconseguir els objectius estratègics. El parlamentarisme pot servir en moment puntual per emprar la palanca de l’Estat i arreglar algunes coses.  Ara mateix,  el govern podria tirar endavant algunes mesures beneficioses per les classes populars i estem convençut que al final les adoptarà si la lluita popular s’incentiva. En referim a reivindicacions tan transcendentals com la derogació de la reforma laboral que el PP va imposar, la millora  de la protecció social, l’ampliació dels serveis públics -i d’una manera especial tot allò que té a veure amb la sanitat, l’educació i l’atenció a la gent gran-, la llibertat dels presos polítics  i fins i tot la nacionalització d’algunes empreses, com per exemple la Nissan.

Però més enllà del combat per  les conquestes puntuals, ens cal començar a relacionar les grans transformacions estratègiques amb la lluita del poble treballador i amb  la tasca de construcció d’un Partit Proletari, no perquè actuï com a “salvador”, sinó per salvar-nos tots plegats. Per descomptat que no parlem d’un altre model de partit d’aquells que ho volen fer tot des de dalt. Un partit revolucionari no fa les coses des de dalt, sinó que fa tot el contrari. Les forces polítiques majoritàries entre les esquerres d’avui dia, en canvi, ens proposen precisament canviar les coses des de dalt: estan buscant figures messiàniques, sovint entre polítics ben establerts ja dins del sistema o quan els que hi ha ja estan cremats, busquen polítics nous que s’instal·lin de nou en el sistema. Amb tot plegat ens ofereixen  “camins parlamentaris “, “revolucions democràtiques”, o altres consignes, que pretenen concretar pel mitjà de l’activitat de càrrecs ben establerts i que ni tan sols tenen darrere obrers organitzats.

L’exemple més significatiu d’aquesta concepció  ha estat la campanya de Sanders als Estats Units, que s’havia autoproclamat revolucionari i socialista, situant la campanya presidencial com a últim horitzó. I què ha fet Sanders, quan li ha fallat aquesta campanya? Doncs ja ho hem vist: abandonar el socialisme i la revolució per donar suport a un candidat del sistema, a l’espera que algú agafi el relleu en una futura campanya.

Algú ens  dirà que aquí les coses són diferents, ja que tenim un govern “progressista”. Acceptant fins i tot que és progressista, també caldria acceptar que és exageradament feble en alguna qüestió estratègica molt bàsica, com, per exemple, la lluita contra l’imperialisme i el canvi del sistema de relacions socials ¿Com pot tirar endavant mesures progressistes de fons quan la maquinària de l’Estat i la maquinària corporativa del PSOE s’han edificat precisament sobre tot allò que caldria canviar? Quan un govern es presenta com l’últim horitzó, ens deixa sense horitzó i previsiblement això és allò que horroritza a molts dels que ara es resisteixen a donar algun suport puntual a aquest govern.

LA NECESSITAT D’UN PARTIT PROLETARI

Nosaltres considerem necessària la construcció d’un Partit Proletari. En aquest cas no estem parlant d’una finalitat en si mateixa, o de trobar una figura brillant que el liderarà. Estem parlant de concentrar les nostres forces, encara relativament febles, però presents, en la construcció d’una avantguarda comunista i d’aliances entre el poble treballador per defensar demandes democràtiques, combatre la reacció i treballar amb l’horitzó de la revolució socialista, en un treball implacable des de la base, on no prevalgui la lluita d’un líder o un govern sinó que prevalgui l’autoemancipació. Perquè el poder dels polítics individuals i els dels partits parlamentaris d’esquerres és inherentment limitat. Pot ser oportú donar-los suport en batalles puntuals, però no poden acabar amb la llosa que ens esclafa i a vegades, fins i tot ells son part d’aquesta llosa tot i que en altres també en poden ser la víctima.

Si no comencem repensant les nostres alternatives, si volem fugir de la nostra pròpia crisi com a esquerres, no podem limitar-nos només a defensar-nos sinó que hem de crear una font estable d’estratègia de classe, lliurant les batalles sobre el terreny, és a dir, posar el poble treballador en acció. Si no invertim les nostres energies en això com el nostre objectiu superior (però que  alhora, no és el nostre últim horitzó!), a la pràctica, tornarem a acabar enganxats en els mateixos esquemes de derrota i frustració del passat.

LA CONTRADICCIÓ EN PRIMER PLA

Per analitzar la conjuntura, sempre és important clarificar quina és la contradicció que ocuparà en l’immediat el lloc principal. Els oportunistes la situen ara exclusivament en el terreny de l’espai polític immediat dient que la contradicció principal és la que confronta “al govern progressista”, amb la dreta extrema. El tema és més complex del que sembla, però tot porta a pensar que la gran batalla política serà contra les mesures econòmiques i socials que el capital voldrà imposar per sortir de la crisi econòmica general en la qual ja hem entrat i per centralitzar més encara l’Estat, intentant desballestar els anhels d’alliberament nacional del poble treballador català. Però això no vol dir que s’hagi de forjar una aliança de conveniència amb altres estratègies capitalistes que a la seva manera també volen sanejar el sistema a costa de la gent treballadora, tot i que poden fer petites concessions i implantar algunes mesures propagandístiques. Hi ha, a més a més, el probable creixement del perill feixista. Per combatre’l pot ser interessant, com ja hem dit, una aliança amplia, però no per deixar en les mans del feixisme la capitalització del malestar social, sinó per posar al descobert què representen els interessos dels sectors més reaccionaris de l’oligarquia espanyola i internacional i que s’amaguen darrere dels aparells franquistes que el règim del 78 va voler i vol perpetuar.

REIVINDICACIONS IMMEDIATES

En aquesta conjuntura, considerem que hi ha unes reivindicacions democràtiques i socials a situar en primer pla:

  • Desmantellament de les trames feixistes, enquistades en els aparells de l’Estat.
  • Prohibició de l’apologia del feixisme i penes exemplars per als apologistes.
  • Condemna pública de tots els torturadors i col·laboradors amb el franquisme, informant la població de quins van ser els seus crims, fins i tot en el cas que hagin mort.
  • Abolició de tots els títols nobiliaris que va repartir el franquisme i reclamació de tots els privilegis econòmics i patrimonials dels quals han gaudit els beneficiaris d’aquests títols.
  • Aclariment de totes les trames corruptes en què ha participat l’anterior monarca amb la pertinent condemna i en les mateixes condicions que s’apliquen a la resta dels mortals.
  • Llibertat de tots els presos polítics.
  • Exercici del dret a la lliure determinació en totes les nacions inserides forçosament a l’Estat espanyol.
  • Ampliació de les competències dels ajuntaments i dels seus recursos financers.
  • Derogació de la reforma laboral assegurant,  com a mínim, els salaris de tramitació i la indemnització de quaranta-cinc dies per any treballat, eixamplant els supòsits d’acomiadament nul, garantint la preeminència de la negociació col·lectiva i la retroactivitat dels convenis i recuperant la causalitat en la contractació.
  • Ampliació dels serveis socials, gestionats de manera pública, especialment en sanitat, educació i persones d’edat avançada o dependents.
  • Nacionalització de les empreses abandonades pels patrons.
  • Defensa i ampliació de la Seguretat Social i millora de les seves prestacions.
  • Millora de la prestació per desocupació.
  • Renda mínima de supervivència garantida.
  • Reducció de la càrrega impositiva sobre les rendes del treball i abolició dels  impostos  sobre les prestacions socials.
  • Desvinculació de totes les imposicions provinents de la Unió Europea.
  • Política exterior basada en la defensa de la pau mundial i en la solidaritat amb els pobles

Crida Comunista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s