RESULTATS ELECTORALS I CONJUNTURA POLÍTICA

 

puny

Un breu relat dels aspectes més comentats dels resultats electorals dels partits del règim.

El PP i el PSOE s’han alternat el govern central durant dècades, ja que solien recollir la majoria dels diputats en moltíssimes de les circumscripcions electorals espanyoles. En les darreres conteses electorals, en canvi, han perdut part de la seva credibilitat. Hem vist com s’han esquerdat unes institucions pensades per al bipartidisme, que abans semblaven fortes i sòlides.

El desgast que el PP i el PSOE ja havien sofert en eleccions anteriors, no s’ha revertit en aquestes,  tal com Pedro Sánchez desitjava. El PP ha fet una petita remuntada, però queda lluny dels resultats que havia aconseguit  anys enrere i el PSOE ha perdut 3 diputats.

El desgast del bipartidisme coincideix amb l’enduriment de les polítiques repressives de l’Estat. Les contradiccions derivades de l’explotació dels treballadors en un capitalisme en crisi i de les ànsies explícites de llibertat dels pobles, s’accentuen.  En aquestes condicions, els homes del bipartidisme no poden recuperar posicions presentant-se com a garants de la “pau social” i fent algunes concessions per entabanar l’electorat. Si bé segueixen llançant promeses que ja gairebé ningú creu, es veuen en la necessitat de deixar al descobert quins són els veritables interessos econòmics i socials als quals serveixen.

Les eleccions també han comportat  importants pèrdues a Ciudadanos. Aquest partit, que combat  incessantment les nostres aspiracions nacionals i els minsos drets assolits, ha perdut la majoria dels seus vots, que han passat sobretot a VOX i en menor grau al PP i al PSOE. Ciudadanos ja és un partit en descomposició i la seva estructura política es dispersarà per les clavegueres que el seu propi electorat ha obert.

VOX ha estat  el partit més beneficiat per la convocatòria electoral. Des de la seva fundació ha experimentat un ascens ràpid, sempre gràcies a les maniobres electorals fallides del PSOE. Durant les eleccions andaluses,  va liderar una virulenta campanya contra els drets nacionals i especialment contra Catalunya i contra els immigrants i es va beneficiar del desprestigi d’un PSOE andalús, brut de corrupció, que havia governat durant 40 anys. Alguns dels seus plantejaments van trencar amb el consens social al voltant del qual anava pul·lulant el bipartidisme i que li permetien presumir d’un cert tarannà democràtic i fins i tot progre: Vox es va oposar obertament a qualsevol intent de condemnar el franquisme i, entre altres fullaraques, va negar la violència de gènere. Això no va impedir que PP i Ciudadanos acabessin pactant amb ells per formar govern. El pacte, s’ha reproduït posteriorment  en ajuntaments i comunitats autònomes,  normalitzant la presencia institucional del feixisme pur i dur. El feixisme ara tindrà un gran poder de joc polític i bancades parlamentàries importants en les dues cambres, que li permetran frenar algunes lleis i condicionar-ne d’altres.

Mentrestant, el propi PSOE ha volgut fer seu una part del discurs de l’extrema dreta, a l’espera que els electors s’espantessin i  votessin en ares de garantir “la governabilitat”. El PSOE també ha volgut  furgar en els vots de Ciudadanos per créixer i deixar a segon terme aquells que en el seu dia el van ajudar a guanyar la moció de censura. Però malgrat totes les seves picaresques, no ha remuntat. Per contra, els feixistes de Vox han superat el llistó dels 50 diputats, justament  quan ja  estan ben representats en la majoria dels parlament autonòmics i en molts municipis.

L’estratègia fallida del PSOE i l’impacte de la sentència

Fa uns mesos, el PSOE va guanyar les eleccions amb una representació parlamentària insuficient per governar sense l’ajuda d’altres. Després ha succeït el mateix  que quan va guanyar el PP en unes circumstàncies semblants: durant mesos ha demostrat la seva incapacitat per formar govern i comptar amb una majoria clara. Tot i que hi havia varies coalicions possibles, l’ambició d’un  èxit electoral amb la celebració de noves eleccions es va convertir en la seva  primera opció. Ara s’ha posat a descobert que ha errat el tret.

Convocades ja les eleccions, es va conèixer la terrible sentència pel referèndum de l’1 d’octubre que ha ocupat els  titulars, els debats i les tertúlies de la premsa espanyolista durant setmanes, alimentant artificialment  falses acusacions sobre les accions de resposta popular a aquella  sentència i insistint en el linxament als nostres presos polítics i exiliats. I no solament ho han fet  els conservadors i l’extrema dreta, sinó que també s’ha convertit en l’objectiu prioritari del PSOE, que ha donat  ales a les polítiques repressives i ha polaritzat el debat públic. Una campanya ferotge s’ha llançat contra un President de la Generalitat de Catalunya feble i poc afortunat en moltes de les seves decisions i intervencions; campanya a la qual, malauradament, en alguns moments s’han sumat els Comuns.

Les mobilitzacions dels sectors més actius i combatius del nostre poble han estat acusades  de violència i terrorisme i s’han multiplicat les detencions i  la presencia de les forces d’ocupació. Això no ha fet altre cosa que donar més ales a la dreta, mentre es diluïa la imatge conciliadora i apaivagadora de les contradiccions sobre la qual sempre ha prosperat la socialdemocràcia; una imatge de què, a la seva manera, s’han volgut apropiar els comuns (i Errejon)  tot i que, com era previsible, no ho han aconseguit del tot.

Després de les eleccions, aquest Pedro Sánchez que jugava al  bonapartisme i que  ha atès i ha fet seves les exigències de l’extrema dreta, és políticament molt més  feble que abans. La seva aposta  ha fracassat mentre que en el PP creix la temptació d’adaptar-se, encara més, a l’extrema dreta. L’increment de VOX, és una conseqüència de la feblesa política  en la qual estan implicats els partits tradicionals i intensifica significativament aquesta feblesa.

Vox

Una part de l’increment del feixisme té a veure amb les polítiques recents i altres no.

Llur actual sortida a la superfície posa al descobert les vergonyes que s’han volgut amagar mentre es mitificava la transició del franquisme a la monarquia parlamentària. El franquisme sociològic té molta  força i no s’ha dut a terme el necessari procés de depuració. Hi ha persones d’extrema dreta en els principals aparells de l’Estat heretats del franquisme, sobretot en els que conformen la seva vessant repressiva. El feixisme sempre ha tingut pes entre els cercles polítics conservadors. El PP  ha volgut suavitzar el paper del franquisme i el PSOE ha acceptat aquesta suavització. Tot això ha donat refugi als feixistes i ha permès la seva  promoció i sortida de nou a la superfície quan han trobat el terreny adobat, tant per la realitat espanyola com per la internacional. Com demostren els resultats, entre les diferents cares de l’extrema dreta, la premsa del règim  i els aparells repressius de l’Estat, hi ha amples vasos comunicants.

Però no oblidem que aquest ascens del feixisme també té  a veure amb el context internacional i amb la nova onada reaccionària. No tot ho podem relacionar amb el passat i la transició. No podem reduir-ho tot dient  que hi ha dos milions i mig de nostàlgics del franquisme que voten Vox i tot seguit  menysprear les classes treballadores i  populars dient que Espanya sempre ha estat feixista, quan veiem com a França, sense tenir la xacra d’un passat franquista, la tropa de  Le Pen ha aconseguit convertir-se en segona força política i compta amb molts vots de les classes treballadores i de la petita i mitjana burgesia.

Vox de moment no ha penetrat profundament en la classe treballadora, de manera general. Més enllà dels seus votants d’extrema dreta, encara no ha estat capaç de desafiar l’esquerra en els seus bastions tradicionals. Això, si no ho evitem, pot canviar. L’extrema dreta, amb un component feixista, és capaç de seduir els sectors més espanyolitzats i endarrerits de la classe obrera, amb una eficàcia superior a la de la dreta tradicional.

A Espanya guanya el règim

Paradoxalment, tot i l’esquerda en  les institucions bipartidistes del Règim de la qual parlàvem al començament, qui guanya a Espanya amb aquestes eleccions és el règim :

  • La campanya ha difós  un fort contingut reaccionari.
  • L’ala més feixista de la dreta surt més forta que mai.
  • Dins del que es considera l’esquerra, el PSOE, tot i perdre diputats, pinta més del que pintava abans, està més dretanitzat  i ha debilitat  i estovat els seus possibles aliats, que accentuen el to conciliador.
  • El PP inicia la seva recuperació.
  • Com que de les tres dretes en sobrava una, prospera el procés de sanejament, esporgant  la branca de Ciudadanos que es considera que ja ha complert la funció que se li va encomanar. Ara s’utilitzaran les seves potencialitats per enfortir als altres partits del règim.
  • A Catalunya, com explicarem més endavant, es reafirmen les propostes conciliadores.

Què podem esperar d’Unidas-Podemos i de l’errejonisme?

Com dèiem més amunt, Unidas-Podemos  vol apropiar-se de la carta conciliadora que històricament han jugat la socialdemocràcies i que li ha permès progressar en períodes d’estabilitat econòmica i política. Les referències d’Ada Colau a que “triomfi l’amor i no l’odi”  i  “ser capaços de posar-se en la pell de l’altra”, van en aquesta línia conciliadora.

Nosaltres no considerem, com fan altres, que l’atracció sobre l’electorat de les polítiques socialdemòcrates tradicionals estigui en declivi terminal. Mentre no hi hagi en circulació una proposta de masses clarament revolucionària, la gent s’aferrarà, com  qui s’aferra a un ferro calent, a les propostes de tipus socialdemòcrata, vinguin d’on vinguin.

Aquesta tendència de la socialdemocràcia a reviscolar, fins i tot l’hem pogut constatar en les eleccions  a Grècia. Si be Syriza s’ha enfonsat, això no ha beneficiat als partits revolucionaris. Només el KKE continua mantenint una base militant i credibilitat electoral, però que no supera el seu estacament endèmic. Per contra, Varoufakis s’ha reafirmat electoralment reivindicant-se com  un espai “intermedi”  a l’esquerra del partit de Tsipras, alhora “moderat” i  obert a relacions més estretes amb Syriza, una vegada aquell partit assoleixi el seu paper  d’oposició i es presti a construir una nova “alternativa”.

En aquestes condicions, qualsevol que, com ha fet Varoufakis, s’entesti en tirar les posicions socialdemòcrates endavant, gaudirà d’un cert èxit electoral. El problema és que aquestes polítiques conciliadores, tot i que encara són molt atractives per a l’electorat, tenen poc recorregut i, de ser possibles, nomes es podrien aplicar governant tots els ressorts de l’Estat i comptant amb  la complicitat de la UE que, com sabem, no està per la labor.

Pablo Iglesias demana aplicar determinats articles de la constitució per facilitar ajudes i fer polítiques socials, la qual cosa no deixa de ser correcta, però no té en compte que, en relació als articles de la constitució, el problema és saber què faran i què no  faran amb l’article 155, què faran i què no faran amb els presos polítics; què faran i què no faran amb el deute púbic; què faran i què no faran amb la subordinació a l’OTAN….

Pablo  Iglesias   ha seguit insistint en la necessitat de formar govern amb el PSOE i ara sembla que al final ho pot aconseguir. Això, des del nostre punt de vista, sabent quines són les veritables intencions del PSOE, és un error.

Fins que les classes treballadores  no aconsegueixin captar que aquest puntal del règim del 78 anomenat PSOE no és d’esquerres (i mira que ha deixat pistes pel camí per veure-ho), estarem condemnats al desastre. El primer pas, com en tantes altres coses, està en reconèixer-ho.

Catalunya

L’element novador del resultat a Catalunya ha estat la participació electoral de la CUP i el resultat positiu que ha obtingut, amb 2 diputats. La Campanya de la CUP, tot i que l’han organitzat de manera precipitada i no ha pogut  implicar tota la seva militància, ha estat en línies generals correcta. La CUP ara se suma a una tradició que ja va iniciar l’esquerra independentista del País Basc i que ha demostrat ser fructífera.

Junts per Catalunya, per la seva banda, ha aconseguit un petit progrés, beneficiant-se d’algunes incomprensions que ha generat la posició d’ERC.

Però les tres forces més votades a Catalunya han estat ERC, PSC i Comuns. Les tres han reivindicat el diàleg. Com que les corrents conciliadores encara  tenen, com deien abans,  èxit entre l’electorat, totes tres, a la seva manera, ho han capitalitzat.

És cert que Pedro Sánchez, ha abandonat en campanya les posicions conciliadores i fins i tot ha volgut ridiculitzar al President de la Generalitat. Això no ha evitat que molts dels seus votants perdonessin aquestes posicions gairebé colonialistes, i consideressin que tard o d’hora el PSOE s’avindrà a parlar.

Negociació, reforma, revolució?

Nosaltres no considerem negatiu que la gent esperi una negociació o la reivindiqui, tot i que diem que és un error posar tots els ous en aquesta cistella.

La mateixa constitució de la qual el PSOE i els anomenats constitucionalistes  tant es vanten,  incorpora mecanismes de negociació. Els agradi o no, Catalunya té institucions pròpies amb les que l’Estat ha de parlar. No fer-ho seria tant com mirar Catalunya des d’un pedestal colonial.

No considerem tampoc, que la negociació sigui necessàriament  antagònica amb la revolució, com tampoc ho és la lluita per les reformes. La revolució comporta la destrucció del sistema. La reforma, en canvi, respon a una concessió del sistema y aquesta concessió sol anar de la mà d’una negociació.

El problema és que la negociació actual, que l’Estat  pot acceptar i la qual difícilment podem defugir, està condicionada per les normes d’aquest mateix Estat i nosaltres volem acabar amb una part  d’aquestes normes. El comuns i Unidas-Podemos, en canvi, han decidit no contravenir aquestes normes. Accepten fer-ho tot dins de la Constitució.

Per altra banda, una possible negociació també està condicionada per la situació socioeconòmica i ara l’Estat ni tan sols està en bones condicions per millorar significativament el finançament de Catalunya, ja que està tenallat per l’obligació de pagar els interessos d’un deute públic que cada volta es més dramàtic.

Una campanya amb un rerefons bonapartista

Amb l’ascens del moviment independentista i amb una situació de fort endeutament de l’Estat, s’està desenvolupant a Espanya una gran crisi política, fet que no equival a dir que el regim del 78 estigui ja en crisi. Als darrers mesos, el Parlament espanyol va quedar pràcticament paralitzat. Aquestes crisis molt sovint  solen anunciar la congelació  del govern parlamentari i la seva substitució per un sistema presidencial com va passar a França el 1958 o, en situacions més extremes a les quals sembla que no hem arribat, per una dictadura directa com a Itàlia el 1922 quan Mussolini va ser nomenat primer ministre amb poders dictatorials. No ens ha de sorprendre doncs, que la majoria de candidats a la Presidència del Govern, en campanya lluïssin un perfil bonapartista i posessin  l’accent en la gestió de les parcel·les més autoritàries de l’Estat.

Espanya és una monarquia parlamentària, almenys sobre el paper. Les monarquies parlamentàries són el resultat d’una lluita de segles, on el poder executiu es va transferir des de la corona fins el Parlament i la monarquia es va reduir fins  a un punt on regna el rei o la reina, però no governa. El cas espanyol, si be és diferent,  ha pretès ser una rèplica d’aquest tipus de monarquies. Això dificulta la implantació d’un sistema presidencial.

A Espanya, el rei, ha jugat provisionalment un paper presidencialista en alguns moments, però no pot fer-ho sempre. La crisi política actual deixa al descobert la contradicció entre la democràcia parlamentària en decadència i les potents tendències cap al bonapartisme. Però el rei no pot, ni vol, fer sempre de Bonaparte. Ho ha de fer un President. I aquest President, en una monarquia parlamentaria, per conservar les formes, ha de ser elegit pel Parlament.

El règim volia  comptar amb un poder personal fort a qui donar carta blanca, però sense deixar de banda la legitimitat parlamentària. Després del ridícul de Pedro Sánchez, la debilitat de Casado i la bancarrota de Rivera, no hi ha cap personatge que pugui fer de Bonaparte. Això obliga el regim a buscar una altra sortida, en consonància amb els resultats electorals, que tampoc li són, com ja hem dit, adversos.

Unitat i lluita
Crida Comunista va posar el seu gra de sorra obrint un debat sobre la necessitat de participar en les eleccions i posteriorment donant suport a la CUP. Ara insistim de nou en la necessitat de construir un front polític republicà ampli, que serveixi per lluitar contra el feixisme, contra la dreta, contra el règim del 78, contra la UE i contra el pagament del deute extern, contra l’OTAN i l’imperialisme. Els nostres objectius immediats són arrencar l’amnistia, exercir el dret a la lliure autodeterminació i proclamar la república.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s