Les eleccions a Catalunya van posar de manifest el rebuig a Mariano Rajoy i el seu cop d’estat constitucional contra l’autonomia de Catalunya. Però malgrat tot, Rajoy manté el control del govern espanyol, gràcies al suport parlamentari èxplicit de Ciutadans i encobert del Partit Socialista Obrer Espanyol que a la vegada li donen legitimitat a Catalunya.

Alguns diputats del Parlament de Catalunya recentment elegits estan actualment a la presó o exiliats i, per tant, veuen escapçada les possibilitats d’exercir com a diputats.

Tot i que els partits catalans han demanat repetidament negociacions amb Madrid, no hi ha cap raó per creure que Rajoy participi ara en converses de fons. Si el PP treu el geni del xovinisme espanyol de l’ampolla, aquest geni anirà a mans de Ciutadans, i això el deixaria sense coartada política en unes futures eleccions.

El govern espanyol i el poder judicial es neguen a reconèixer la sobirania del Parlament de Catalunya, mentre mantenen l’article 155 i amenacen de prolongar-lo. De fet, l’endemà de les eleccions, el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va ampliar els càrrecs de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics a un altre tram d’ex càrrecs de la Generalitat. L’autonomia catalana no solament està suspesa sinó que qualsevol acte de desafiament per part del ple del Parlament, fins i tot formal i simbòlic, comportarà més detencions i repressió. No podem descartar, tampoc, la possibilitat que Rajoy convoqui eleccions generals espanyoles, per tal de millorar els seus resultats amb un missatge anticatalà i xovinista espanyol.

Però el desafiament de Rajoy no quallarà a Catalunya, si una majoria activa dels catalans, i en particular els treballadors, estem disposats a no claudicar, situant l’objectiu mínim de restaurar els poders d’un govern autònom i del parlament per donar, després, nous passos endavant.

Fins ara, tanmateix, el fet que una part considerable dels obrers catalans no s’impliqui amb la lluita d’alliberament nacional i que alguns, fins i tot s’oposin a la independència, comporta que encara no s’hagi format un front actiu de resistència a la repressió de Rajoy, amb totes les potencialitats socials que és possible mobilitzar. Perquè aquestes potencialitats s’activin, caldrà centrar-se en demandes democràtiques més immediates i cooperar amb altres sectors de les classes treballadores de l’estat espanyol.

El Partit Popular, secundat per l’arc judicial reaccionari, la monarquia borbònica, Ciutadans i el PSOE, es nega i es negarà de ple a reconèixer el dret a l’autodeterminació a les nacionalitats que constitueixen l’Estat plurinacional espanyol. Les possibilitats d’un referèndum pactat, són gairebé nul·les. Aquest bloc constitucionalista impulsa i previsiblement imposarà, amb més crueltat encara, les polítiques capitalistes de retallades i austeritat. És vital vincular les reivindicacions democràtiques i la lluita contra aquestes polítiques que han agreujat l’atur massiu, especialment per als joves i els més febles, i empitjoren les condicions laborals, les pensions i els serveis socials.

Només l’expulsió del govern del PP i l’abolició de la constitució monàrquica, poden obrir el camí cap a una solució que permeti als catalans decidir el seu destí i, un cop exercida llur sobirania, decidir si volem o no formar part d’una república federal o confederal, capaç d’unir a pobles lliures i amb peu d’igualtat.

Tots els treballadors i altres sectors democràtics i populars, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hem de treballar amb la perspectiva de la proclamació d’una república democràtica, que obligui al Borbó a abdicar i que obri un veritable procés constituent.

Visca la unitat de la classe obrera¡

Visca la unitat democràtica i popular¡

Visca la República¡

Visca la terra lliure¡