Article extret de Crític, escrit per Pilar Castillejo i Marc Sallas

La polèmica desfermada per l’aparició dels cartells amb la figura del Generalísimo ens aporta molta llum sobre la situació del debat polític actual a Catalunya. De campanyes cridaneres n’hem vist moltes, d’accions provocatives també però sembla que aquests cartells han indignat especialment a una determinada esquerra catalana. Voleu dir que el problema són uns milers de cartells penjats a uns quants punts de Catalunya? Per què hi ha hagut aquestes reaccions? Realment aquests cartells els allunyen de votar el proper 1 d’octubre? Després de llegir articles a uns quants diaris –entre els quals el que va escriure Roger Palà a CRÍTIC–, piulades i d’haver tingut algunes converses enriquidores, intentarem respondre a aquestes preguntes.

En primer lloc, l’esquerra catalana no independentista s’ha sentit profundament indignada i en alguns casos hem vist estirabots d’algunes personalitats. Què ho fa que un cartell alteri a tot un espai polític? No són els cartells, estúpid! que diria aquell. És el context polític el que provoca aquestes reaccions: la centralitat política que ha agafat l’independentisme és la raó per la qual han tingut la pell tan fina amb aquest cartell. És la centralitat de l’independentisme, entesa com una possibilitat real de trencament amb el marc jurídic i polític sorgit del seu pacte amb el franquisme, la que provoca aquesta fricció.

Hem vist més crítiques i indignació d’alguna esquerra no independentista cap a aquest cartell que no pas cap a totes les amenaces que de l’Estat

Aquesta esquerra també té un programa, el programa històric del catalanisme transversal, que l’eclosió independentista ha descol·locat. Aquest és l’autèntic argument, a parer nostre, que ha provocat les crítiques injustes cap a un cartell provocador. De fet, hem vist més crítiques i indignació d’aquest espai polític cap a aquest cartell que no pas cap a totes les amenaces que l’estat està plantejant per frenar el referèndum de l’1 d’octubre. El diable es troba en els petits detalls.

El franquisme, la transició i l’Espanya de les autonomies s’han basat en la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Aquesta idea ha estat un dels grans pilars del projecte polític del nacionalisme espanyol, una ideologia absolutament transversal i que ocupa, aproximadament, 2/3 parts del Congrés espanyol. És una idea que, tal i com ens recorda la cita del principi de l’article, s’ha traslladat de generació en generació i que ha arribat als nostres dies, inclús influint a sectors del que podríem anomenar la “nova política” o la “nova esquerra”, una nova esquerra que es reclama patriota (espanyola, òbviament). Per què no tota l’esquerra d’aquí no es reclama patriota i a Madrid sí? Misteris de la vida.

En tota aquesta polèmica s’han dit autèntiques barbaritats i calen algunes puntualitzacions. Comencem per la més greu: l’independentisme, aleshores minoritari, no va patir la repressió franquista, segons el portaveu del grup parlamentari de CSQP. Res més lluny de la realitat i res més a prop d’un insult cap al conjunt de l’antifranquisme. Posarem tres exemples per il·lustrar com l’independentisme ha tastat, al llarg de les darreres dècades, les garanties democràtiques de l’estat.

A les eleccions de 1977, l’opció política que aquest portaveu defensa (el PSUC) sí que es va poder presentar normalment a les eleccions. L’única opció protoindependentista (ERC) no ho va poder fer perquè no va ser legalitzada fins més tard. L’amnistia del 1977 va ser recorreguda, exclusivament, pels presos independentistes, que van arribar un divendres a Catalunya i el dilluns següent ja estaven fent les maletes cap a l’exili. I també podríem parlar dels Jocs de 1992, dels 25 anys de l’operació Garzón i de les garanties que van tenir els torturats. Insulteu-nos a nosaltres, als que no hi érem perquè encara no havíem nascut o els que érem massa joves com per implicar-nos, per favor, però no insulteu a la gent que ha patit tortura, presó i exili.

Com va dir Marcelino Camacho, fundador de CCOO, els drets s’aconsegueixen exercint-los

Arrel dels cartells de la campanya República des de baix alguns opinadors i destacats militants han afirmat que els estàvem empenyent a no votar el proper 1 d’octubre. Aquests entenen el possible boicot a l’1-O com un boicot al moviment independentista. Segons la nostra humil opinió aquest no es tracta d’un boicot a una opció política concreta si no al propi dret del nostre poble a l’autodeterminació. Tal i com va dir en Marcelino Camacho, fundador de CCOO, els drets s’aconsegueixen exercint-los i qui es negui a exercir aquest dret serà, de facto, enemic d’aquest dret democràtic. Reconèixer això és just com també és just emprenyar-se quan t’ensenyen les vergonyes.

Per anar acabant. Entenem que la fractura actual, si és que es pot parlar de fractura, no és entre independentistes i no independentistes. Aquest aspecte, ara mateix, és secundari. La “fractura” es troba, a parer nostre, entre els qui volem exercir el dret a l’autodeterminació i els qui defensen el permís per prendre decisions. Nosaltres ens situem en la tradició de l’esquerra catalana que ha defensat i continua defensant sense excuses el Dret del nostre poble a decidir lliurement el seu futur, independentment del que digui el govern del Regne d’Espanya. Els de la campanya República des de baix som aquests, els que apostem per la superació del cadenat del 78 peti qui peti, assumint que l’estat no ens deixarà cap altra alternativa que la unilateralitat.

És trist constatar, a aquesta alçades de la partida, que aquest país va tenir una esquerra que sempre havia parlat del dret a l’autodeterminació. Una esquerra que, durant dècades, havia mantingut un pacte tàcit amb la dreta del seu país per mantenir el seu poble dins de la monarquia sorgida del tardofranquisme. I és trist constatar com, una part d’aquella esquerra, quan el poble va decidir, amb totes les contradiccions i assumint els riscos que el camí comporta, fer passos decidits per anar cap a l’autodeterminació es va quedar encallada exigint garanties democràtiques. Una part de l’esquerra, en definitiva, que no es va comportar com a tal. És just destacar com alguns agents d’aquest espai social i polític històric (com ara Podem i EUiA) sí que han agafat el toro per les banyes. Tal com deia el cubà d’arrels valencianes, “la mejor forma de decir es hacer”.

Pili Castillejo i Marc Sallas són membres de la campanya República des de baix